Xocolata 50% de cacau, Simón Coll

Que la xocolata és un antioxidant i que aporta fibra ja hauria de ser un motiu per menjar-ne cada dia, amb moderació, clar. Però quan tasteu la xocolata de Simón Coll, la moderació l’enviaré a pastar fang, creieu-me.

De tota la xocolata que he comentat aquí, aquesta petita xocolatina d’un 50% de xocolata (i derivats) és deliciosa. Es desfà al paladar i deixa una marxa de cacau al coll que és una delícia. Tots els productes Coll, tenen aquest packaging que enamora, començant per aquest vaixell al logo i acabant per l’ús d’il·lustracions botàniques antigues per embolicar les barres de xocolates grans. L’aire que desprèn visualment els productes és molt llaminer i creen un desig tremendu.

Simón Coll va néixer l’any 1840 a Sant Sadurní d’Anoia (zona de caves, vés) a un petit obrador anomenat Casa Simón, on s’hi elaborava xocolata de la manera més artesanal existent. No fou fins a l’arribada de Francesc Coll que l’empresa no agafa aires d’industrialització i n’amplia considerablement la producció. El seu creixement ha sigut progressiu fins a convertir-se amb el que és avui, una gran empresa productora de xocolata de qualitat. I acabo amb un apunt, l’any 1972, Simón Coll va comprar Chocolates Amatller que estava a l’abís de desaparèixer.

 

L’any passat van celebrar el 175 aniversari, pocs ho poden fer.

Anuncis

Galetes farcides de xocolata Petit

Sembla que estic de sort. He descobert un altre producte dels molts que té la marca Bourbon, els Petit, unes galetes que venen en empaquetats com els filipinos (perquè us en feu una idea) encara que tot plegat és lleugerament més petit. Tot ho fan petit i ben parit aquests japonesos. Bourbon? Els de Fettucine i els comentats recentment, els bombons Petit Bit.

Les galetes existeixen actualment amb molts sabors, els podeu trobar tots a la secció “Petit” de la pàgina web, on destaco les langue de chat, la popular galeta senzilla de tota la vida, en una mida molt més reduïda i farcida de maduixa. Té molt bona pinta i penso demanar-ne ja uns quants, que són d’edició limitada! Els que comento avui són farcits de xocolata. No és conya, probablement és la millor xocolata que he tastat del Japó. Millor que els de la mateixa marca: Petit Bit. La textura exterior és tova, no ho diríeu eh? Doncs si, i l’interior, la xocolata és rígida però cruixent, ja que porta com una mena d’airejat. Tot plegat una combinació de textures molt divertides.

La imatge ha sigut renovada amb motiu del 20è aniversari que fan enguany. És a dir, aquest producte porta des del 1996 al mercat i jo sense haver-lo provat abans! No cal que ens posem tristos tampoc. Hi ha vídeos i un fotimer de coses penjades a la seva web, però alerta, ho haureu de fer amb els vostres dominis de japonès o fer com jo, i tirar del google translate.

Imatge de la web de Bourbon que us podeu baixar gratis!

Tirol de mochi kinako (きな粉餅)

Per any nou japonès (que no cau al mateix dia que alguns occidentals) és típic menjar mochi de Kinako (きな粉餅, us poso els kanji però segur que n’enteneu un borrall. Com jo.) El Kinako és una pols feta a partir de grans de soja torrats, d’aquesta manera, l’interior blanquinós de la soja es torna d’un color groguenc. De fet, el nom “kinako” vol dir “sabor groc” en japonès. El mochi de Kinako doncs, és una bola de pasta d’arròs amb polsim kinako al damunt.

Doncs els nous Tirol que poso al bloc, és per celebrar aquest últim dia de l’any 2015 com ho faria un bon japonès: amb mochis de Kinako però amb la peculiar forma quadrada dels bombons Tirol. De fet, la cobertura exterior té una lleugera tendència a mantega de cacauet, jo no li he trobat pas, ho he llegit a la pròpia web de l’empresa (tot tan suau com ens tenen acostumats els japonesos, no hi ha manera d’encertar-ho a la primera).

I el farcit, com sempre, mantenint la seva gomositat però en aquest cas, sense gaire sabor. Dels que he provat fins ara, seria l’últim que repetiria, però amb tants que hi ha a la col·lecció més els que cada any fan nous, no els acabes mai (bé, sempre ets a temps de ser el Gran Golafre i aconseguir-ho).

Postres tradicionals, els coneguts Kinako Mochi / Foto: Mama Miyuki

Coco pops snack bar

No em pregunteu perquè, però he trobat uns Coco Pops amb els textos en anglès i italià a Barcelona. Visca la globalització (bé, potser el fet que els immigrants número 1 de Barcelona són italians hi té alguna cosa a veure). La qüestió és que parlem dels populars Choco Krispiesde tota la vida en format barreta per berenar o picar quan tens gana. Ja fa temps que corre pel mercat i els podeu comprar perfectament, però com que encara no tenia bloc no n’havia parlat.

La barreta és el mateix cereal que els que pots comprar en bossa per esmorzar, que a la mínima que s’hi acosta una mica d’humitat o líquid, l’arròs l’absorbeix sense pensar-s’ho. La base és d’una massa blanca que podria ser de tot menys xocolata, segur, però sabeu què, és bo. Deu portar les mil i una coses ensucrades que no recomana ningú menjar però, igual que el menjar ràpid, si no n’abuses, no té per què passar res.

Kellogg’s es va fundar l’any 1898 de la ma de W.K. Kellogg i el seu germà John Harvey Kellogg amb el producte estrella: Kellogg’s Corn Flakes (si, els del gall Hulk). El que no sabia, és que l’any 1959 la mascota es feia servir, el ximpanzé, es va haver de canviar a un elefant per una queixa formal de Mèxic, el ximpanzé es deia Jose (suposo que enteneu el perquè doncs).
Després de passar-hi diferents personatges, en Coco, el mono que apareix avui dia als envasos de Coco Pops és del 1991, i el 2001 s’hi van afegir l’Snap, en Crackle i en Pop )que ja sortien als Rice Krispies des del 1982). Tot plegat, dona lloc a una de les empreses més grans de cereals arreu del món i molt fàcil de reconèixer.

Galetes Principe: mort innecessària

El logo nou ja l’he vist als nous paquets, aquesta imatge és antiga.

Després de parlar de les Pim’s, em vaig quedar amb moltes ganes de pujar una entrada a les galetes de crema de cacau per excel·lència, les Principe (de fet, ja ho havia comentat al març del 2013… casi 365 dies he tardat!). I crec que ara, amb més raó, es mereixien una entrada perquè… han canviat l’envàs… a pitjor. No se quina mena d’estudi ha fet Mondeléz International que els ha portat a fer un paquet amb l’obertura lateral, però els que ja estàvem acostumats que l'”abre fàcil” no fes “abre” ni fos “fàcil” ens ho mirem amb molt d’escepticisme.

Imatge per recordar com de bones… eren les galetes!

Segons la pàgina web, les noves Principe són un 35% més grans i tenen un 40% menys de grassa. Llàstima, el greix és un bon ingredient per donar sabor a les coses… si la gent es preocupa tant pels greixos que menja… que canviï els seus hàbits alimentaris però que no demani galetes-porqueria saludables! Com a mínim, els que les gaudim les volem originals amb tot el greix vegetal que calgui per menjar un paquet diari. 🙂

El nou envàs, força més gran i gruixut que l’actual (no tan agradable d’agafar)
Mostra de com haurem d’obrir i tancar ara les galetes. Hahahaha

NO HO DIC NOMÉS JO! Ja han començat a sortir persones indignades per aquest canvi, per començar, al financialfood.es, val a dir que el nou canvi també és gràfic i en aquest punt, bastant més encertat. Curiosament, fent una recerca ràpida i poc profunda (val a dir), he trobat aquest petit gràfic de l’evolució del princep: (no recordo el link, si algú el troba, m’ho pot deixar a la part de comentaris i editaré posteriorment l’entrada).

Evolució: obrir de cames… 😛

Edito amb imatges del nou envàs que ja podeu trobar a la gran majoria de supermercats! Jo segueixo pensant que el canvi és penós…

Fins aquí, deixant de banda que ja no es pot veure la marca “Principe” d’un sol cop de vista, podem apreciar per on s’han d’obrir les galetes Incipe…
Treure les galetes té la seva gràcia, poques galetes es poden treure per davant, ara bé, com que no han pogut solucionar el tema de les galetes trencades (i ara es trenquen més perquè porten un 40% menys de greix, però un 40% més d’aire…), els trossets que surten (o salten) en treure les galetes s’enganxen a la pestanya que suposadament ha de servir per tancar de nou el paquet…
I aquí tenim, el paquet de cap per avall amb una pestanya que no es pot tornar a fer servir per la poca adherència que té i les restes de galetes que hi queden. Com diria aquella dona: olé tu, oooole tu!

Anthon Berg 1884

Aquí un altre exemple de com deixar-se endur per l’estètica i els clixés per triar un producte, i no un altre,… i acabar decepcionat.

He sigut i sóc un gran consumidor de galetes daneses, entenent per galetes daneses la caixa blava de Royal Dansk. Per això, quan vaig llegir al paquet on hi havia aquest assortit de barres de massapà: by appointment to the royal danish court. M’esperava una cosa de la mateixa alçada. Espero que la casa danesa pengi a la forca aviat el senyor Anthon Berg per aquesta aberració.

L’assortit és: Original (l’únic que vaig arribar a empassar-me), de torró (res de res, potser els fruits secs no estaven a l’alçada), de conyac (??) i doble negre (doble xocolata? ha! i això que tots tenen un mínim de 50% de xocolata…).

Tarragona, Plopp i Japp

Després d’uns dies al nord d’Europa, concretament a Suècia, en torno una mica decebut del que hi ha allà. No per la quantitat de gomes i fudges que hi ha (que és molt), sinó per la xocolata.

Com que molts productes que hi havia els podia trobar perfectament a prop de casa, vaig tirar pel dret: compraria allò que fos Suec i del més econòmic que pogués, i faria una comparació amb el més econòmic que es fa aquí.

Comencem per aquesta barra, de nom familiar, i del que en puc deduir el seu perquè: xocolata amb avellanes. L’avellana no en tinc res a dir, ni fu ni fa que diria, res de l’altre mont, però la xocolata… buf, era incomestible. El problema no és la xocolata amb llet, (que al meu parer és una blasfèmia), sinó que és indescriptible el regust que et deixa després d’empassar-te’n un tros.

Potser era una barreta dolenta, a vegades pot passar, però no: la següent que vaig provar de la marca Cloetta, la Plopp, em va passar exactament igual. Aquest cop ho vam provar 3 persones (servidor i dues companyes més), i tots tres vam coincidir que no tornaríem a comprar aquesta barreta. A part de la quantitat irrisòria de caramel vam arribar a la mateixa conclusió que la xocolata amb llet era una broma de mal gust.

Podria ser cultural, que nosaltres no sabéssim apreciar els gustos d’allà dalt, per això ho deixo en mans d’altres perquè si mai aneu allà, en proveu alguna i n’opineu.

Per contrarestar una mica les marques, a una de les tantes botigues que hi ha a les boques del metro vaig agafar una Japp, de Marabou. I un altre cop amb el mateix problema. Perquè no fan la barreta amb la mateixa xocolata de les chokladboll (literalment bola de xocolata)?

Deixant de banda la xocolata, que ja vam veure que no era el que gaudiriem més, vam passar als caramels, amb la idea que havíem de trobar els peixos vermells de Malaco i alguns toffees que ens havien recomanat. Però això ja és un altre post.