Big league chew de Ford gum

La primera entrada post ISM és per el xiclet Big League, que com podeu deduir per la gràfica Americana és… Americana, dels estats units per ser exactes. El xiclet no m’ha impressionat gens. Un sabor molt poble pel meu gust i d’una durabilitat inexistent. Això si, no se si pel forat que porta a dins, però la gomositat que tenia és molt bona, com si es tractés d’una esponja. El punt bo que li trobo és aquest. Però no, no en tornaria a comprar.

El xiclet el fabrica Ford Gum, una empresa que té una història molt peculiar. La podeu llegir en anglès aquí, si no, quedeu-vos en un senyor que va obrir un segon negoci de venda de xiclets perquè a l’hivern ningú volia arreglar teulades (la seva principal feina). Fins que va veure que el negoci dels xiclets, si en polia el que li desagradava, podria sortir-se’n. I ho va fer. Avui dia és una empresa americana clarament dominant en aquests tipus de xiclets i n’exporta molts més.

Anuncis

Raspberry multivitamin sugar free candy

Avui us presento un dels dos caramels comprimits que tinc per aquesta setmana. Aquest primer, es diuen Jake i són de la casa americana Packom Sweets. És un producte sense sucre i conté vitamines (vitamina C, vitamina E, vitamina B2, vitamina B1 i antioxidants). Un clar exemple de cap on van els caramels d’avui: a la “funcionalitat”.

De fet, aquest mixt entre dolç i medicament ja podria existir aquí si no fos perquè hi ha lobbies farmacèutics que obliguen a què no sigui així per llei. Fot molt, i sobretot més quan veus que estan ells fent caramels… a preus de medicament! Per això espero que aquests productes triomfin aquí i acabin amb el lobby dels “dolços saludables” que han instal·lat les farmacèutiques.

Les formes triangulars de les pastilles recorden molt i molt els Smint, de fet, tenen pràcticament la mateixa forma, textura i mida dels Smint XL, fet que em sorprèn força i que desconec fins a quin punt la marca de Perfetti Van Melle té registrats els seus caramels triangulars. Això si, les llavors o trossets de gerds que han volgut posar a la pastilla li dóna una sensació molt natural, motiu pel qual valoro molt positivament el producte. Amb ganes m’he quedat de provar la resta de la gamma.

Bit-o-honey

Bé, aquest caramel és el típic clàssic americà a la línia del Mary Jane i Oh Henry!: trossets d’ametlla a una massa de caramel amb gust de mel que li dona una consistència i una durada més llarga. A més a més, és menys oliós que el Mary Jane, però aviso, absteniu-vos de portar aquests caramels a les butxaques.

El caramel va ser fundat al 1924 per la companyia Schutter-Johnson, però al 1984 Nestlé la va comprar i l’ha seguit fabricant fins avui dia sense pràcticament canviar gaire res.

A nivell gràfic, no és cap secret que s’assembli al Mary Jane, és una clara aposta de Nestlé de treure-li mercat al Mary Jane de Necco. Queda pendent provar el Bit-o-licorice i el Bit-o-peanut butter.

 

Frooties: Síndria i Poma

Ja ho sabeu, els que heu llegit els anteriors posts, que no sóc gaire fanàtic de comprar caramels enganxosos (per entendre’ns, rotllo Sugus) però ara que he començat el bloc, hi he trobat una excusa per anar-los provant. Un d’aquests són els força coneguts Frooties, que en el meu cas només en tenia de síndria i poma, tot i que n’hi han 8 més.

Poma: és força soso, per no dir dolent, i mira que és dels sabors que més m’agraden, però em sembla que aquí no l’han ensopegat.

Síndria: Si, aquest si que el tornaria a comprar. L’avantatge dels productes amb essència de síndria és que sovint és maduixa però molt més intens i per tant, més bo, i és el que m’ha passat aquí. Gràficament, resulta que el de síndria també té l’embolcall més guapo, només posant aquestes llavors al paper, crec que hi guanya moltíssim i manté el seu aire “retro” que li pertoca.

Leo Hirshfield era un immigrant Australià que va obrir una botigueta de dolços a Nova York. A l’any 1896, va començar a produir el que avui coneixem com a Tootsie Roll (entrada al bloc pendent), un producte que l’ha convertit en una de les empreses més grans d’Estats Units. L’empresa, avui a Chicago, fabrica més de 10 tipus de productes, entre d’ells els Junior Mints (boníssims) i exporta a més de 75 països.

Jelly Belly

Ostres tu, m’ha portat una bossa de 35 paquets de jelly belly amb un assortit de 10 sabors, per 13 euros (s’han deixat l’etiqueta…). Una mica car per 400g nets.

Bé, està clar que el primer que he fet és obrir la bossa, mirar uns quants paquets i començar a provar els diferents sabors: Top banana (molt bo), tangerina (pse pse), tutti-frutti (molt bo), lemon (massa suau), juici pear (una merda seca penjada d’un fil), very cherry (ok), green apple (deliciós) coconut (pse pse), watermelon (el millor amb diferència!) i blueberry (molt bo). Recordo haver-ne provat d’altres, sobretot a la fira ISM a Colònia (Alemanya), però trobo que l’assortit és prou correcte i no té el maleit sabor de “formatge blau”.

Per cert, després de menjar-ne uns quants paquets he llegit el valors nutricionals (si, sabeu allò de primer intentar muntar una cosa i si no te’n surts mirar les instruccions? Doncs una mica això). Doncs la broma és que les mongetes aquestes tenen 70g de sucre per 100g de producte: una bomba, vaja.

Mary Jane

Mary Jane és d’aquests caramels històrics per excel·lència. Creat al 1914 per Charles N. Miller, avui dia encara triomfa a les Amèriques, del nord i del sud, i part de L’Àsia, on ha tingut molt bona rebuda.

El caramel està fet majoritàriament de mantega de maní (mantega de cacauet), melassa (un liquid espès derivat de la canya de sucre i d’un color marró molt fosc), xarop de blat de moro i sucre (entre d’altres). El xarop deu ser el que manté la pasta de cacauet d’una certa consistència per embolicar i guardar, encara que jo me’ls he trobat que perdien “líquid” per tots costats. (No en feu massa cas però, feia un parell de mesos que eren dins d’un calaix) Després de treure els trossos més grans de paper hi havia enganxats, en mossego la meitat: és un xic dur, al començament, i després ja es va estovant tornant-se una pasta feixuga però no enganxosa.
Hi ha gent que li agrada les pastes que s’enganxen a les dents, per part meva, no. De fet, si em passa mai, allò se’n va a la merda directament, és fastigós.

A nivell gràfic no tinc massa res a dir, és “de tota la vida”, la figura d’un nena amb un flotador on hi posa “Mary Jane” menjant el toffee. Tenint en compte que no ha variat pràcticament gens des de la seva creació, em sembla inútil fer-ne una valoració,especialment de la tipografia. És un tresor històric que es segueix venent a milions arreu del món.