Charleston Chew

He de confessar que encara que m’agradi provar coses estranyes, hi ha conceptes que em costen agafar-los confiança si no els he provat abans. Un d’ells és el vici de “núvols de sucre amb xocolata”. Se que hi ha molta gent que ho fa, sobretot amb xocolata desfeta (potser perquè els xurros i els melindros van cars?), però una cosa que no és un nuvol, sinó més aviat un entremig entre xiclet i goma (rotllo Sugus, per entendre’ns) recobert de xocolata, es mereixia un respecte.

El Charleston Chew és un altre clàssic dolç americà, que sota el mateix nom hi té una varietat de productes impressionant. Va ser creada al 1922 (segons una font semi-creible com Wikipedia) per la companyia Fox-Cross Candy, i el producte es diu així per el popular ball de l’època: El Charleston (Ja que m’ha entrat curiositat, en faig un resum al final de l’article(1)). Més endavant va ser comprada per en Nathan Sloane, després Nabisco, un altre vegada venuda per Warner-Lambert i finalment pertany a Tootsie Roll Industries des del 1993.

A primer cop d’ull, l’envàs és clarament un identificador de la procedència del producte: un groc intens (casi fluor) i la tipografia forçada fins aconseguir aquesta perspectiva és, indubtablement, Americà.
Un cop obert, es veu que la capa fina de xocolata no ha aguantat els cops, i està tota esquerdada, deixant veure el farcit groc-marronòs de vainilla. A la boca, es tarda una mica a notar el sabor, i si us he de ser sincer, de vainilla no he notat res, no és dolent, però vainilla no en tenia ni de conya. Ja li podrien haver tirat tota l’ampolla d’aroma artificial, home, i ja ho pagarem més car si cal!

I de regal, un envàs antic del Charleston Chew, de la galeria d’en Jason Liebig:

(1) El “Charleston” és una peça de Jazz de James P. Johnson que acompanyava al ball anomenat també “charleston”. Aquesta cançó i ball va acabar a un musical que es deia “Runnin’ Wild” (1923), que va ser un èxit durant més de deu anys, tot déu el ballava i avui encara molts ho fan. O no heu fet mai això? hehehe.

Anuncis

Frooties: Síndria i Poma

Ja ho sabeu, els que heu llegit els anteriors posts, que no sóc gaire fanàtic de comprar caramels enganxosos (per entendre’ns, rotllo Sugus) però ara que he començat el bloc, hi he trobat una excusa per anar-los provant. Un d’aquests són els força coneguts Frooties, que en el meu cas només en tenia de síndria i poma, tot i que n’hi han 8 més.

Poma: és força soso, per no dir dolent, i mira que és dels sabors que més m’agraden, però em sembla que aquí no l’han ensopegat.

Síndria: Si, aquest si que el tornaria a comprar. L’avantatge dels productes amb essència de síndria és que sovint és maduixa però molt més intens i per tant, més bo, i és el que m’ha passat aquí. Gràficament, resulta que el de síndria també té l’embolcall més guapo, només posant aquestes llavors al paper, crec que hi guanya moltíssim i manté el seu aire “retro” que li pertoca.

Leo Hirshfield era un immigrant Australià que va obrir una botigueta de dolços a Nova York. A l’any 1896, va començar a produir el que avui coneixem com a Tootsie Roll (entrada al bloc pendent), un producte que l’ha convertit en una de les empreses més grans d’Estats Units. L’empresa, avui a Chicago, fabrica més de 10 tipus de productes, entre d’ells els Junior Mints (boníssims) i exporta a més de 75 països.