Toffee de llet de la romanesa Bomboniera

No són pocs els toffees que he parlat per aquí, de fet, a molts caramels tous a vegades hi ha certa confusió. Exemples com l’Snipe o el Jadel ens donen a entendre que poden tenir formes variades, i per els toffees d’avui, estaria bé que recordéssiu els Toffelino que vaig comentar fa uns anys.

Aquella forma tubular tan estranya que vaig notar a llavors, ara és com un standard. Només cal veure els de llet que ha fet la casa Cipi (una marca de la romanesa Bomboniera) per comprovar-ho. Però a diferència dels caramels de la mateixa marca, crec que el toffee de llet està ple d’errors. El color aquest que no acaba de ser ni crema ni el caramel del toffee original, el sabor extremadament dolç, una textura molt dura que costa d’estovar amb la saliva  Només es salva l’embolcall, que amb una estètica kitsch molt de l’Europa de l’est, podria arribar a formar part d’alguna exposició del CCCB.

En fi, que no és un bon dimecres per comprar toffees i per aquest de Cipi, potser no ho serà cap dia. Això si, que no us enganyi aquest producte amb els altres de la casa, mai cap empresa pot ser reina de tots els tipus de productes que es fan.

Lacrême: toffee sense sucre

Lacrême, tot junt, és una marca de Vidal, l’empresa murciana que també fabrica els Zoom que vaig comentar fa uns mesos. En aquest cas, Lacrême, engloba tots els caramels durs sense sucre que bàsicament, consisteixen en caramels dipositats amb diferents sabors i amb el seu corresponent color. Sabors més aviat adults, encara que gràficament no ens ho indiqui gaire: toffee, cafè i maduixa amb nata, són els sabors que podeu triar.

Jo he començat per el de toffee, que dels tres, em va semblar el que podria agradar-me més. Després de l’experiència, no n’estic gaire convençut de provar els altres. Deixaré que passi una mica de temps.

Mary Jane

Mary Jane és d’aquests caramels històrics per excel·lència. Creat al 1914 per Charles N. Miller, avui dia encara triomfa a les Amèriques, del nord i del sud, i part de L’Àsia, on ha tingut molt bona rebuda.

El caramel està fet majoritàriament de mantega de maní (mantega de cacauet), melassa (un liquid espès derivat de la canya de sucre i d’un color marró molt fosc), xarop de blat de moro i sucre (entre d’altres). El xarop deu ser el que manté la pasta de cacauet d’una certa consistència per embolicar i guardar, encara que jo me’ls he trobat que perdien “líquid” per tots costats. (No en feu massa cas però, feia un parell de mesos que eren dins d’un calaix) Després de treure els trossos més grans de paper hi havia enganxats, en mossego la meitat: és un xic dur, al començament, i després ja es va estovant tornant-se una pasta feixuga però no enganxosa.
Hi ha gent que li agrada les pastes que s’enganxen a les dents, per part meva, no. De fet, si em passa mai, allò se’n va a la merda directament, és fastigós.

A nivell gràfic no tinc massa res a dir, és “de tota la vida”, la figura d’un nena amb un flotador on hi posa “Mary Jane” menjant el toffee. Tenint en compte que no ha variat pràcticament gens des de la seva creació, em sembla inútil fer-ne una valoració,especialment de la tipografia. És un tresor històric que es segueix venent a milions arreu del món.