Pastilles de goma sense sucre i stevia de Läkerol

Encara que sembli molt gran, la caixa de Läkerol és relativament petita. Uns cinc centímetres i mig d’alçada i quatre i mig d’ample la fan molt portàtil, fins i tot, diria que pel seu reduit tamany, la fan més “cuqui” i desitjable. Però no és pas l’únic envàs de l’empresa Sueca, ja fa temps que els anava al darrera… la raó? Els dissneys de les caixetes antigues que vaig veient a alguns Flickr i les versions que estàn fent de les noves. Genial!

La goma de dins és molt similar a una lent ocular. Per darrera té aquesta forma conca que reforça la sortida amb força de la lletra “A” de la part frontal. (Metafòricament podria ser un crit tipus “Aaaaaaa!”, i tindria lògica, ja que la imatge de l’empresa és: Läkerol, makes people talk). La paraula Läkerol prové de la paraula Läka, que vol dir cura (de curar, no de persona al servei de l’esglèsia) en suec. I no vegis el que cura la gola amb aquest mentol que porta

De sabors en teniu per donar i per vendre, encara que jo hagi començat per el clàssic d’eucaliptus la versió de Maracujá, Kiwi, Vermell i picant o de Gerds, em tiren molt més, però ja hi haurà temps de provar-los tots. La llista completa de sabors la podeu trobar a la Wikipedia, on també explica que Adolf Ahlgren decideix emprendre aquesta aventura amb pastilles de goma aràbiga al 1909. Avui dia, tota una marca de referència a Escandinàvia, Suïssa, Països Baixos, Bèlgica, Singapur i Hong Kong.

Lakrisal

No sóc un gran fan de la regalèssia, no és un sabor que triaria ni compraria mai, però en aquest cas, el disseny tan tipogràfic com visual de l’envàs (si bé, no és res “innovador”) em va captivar molt. Un altre aspecte interessant és la textura i el cromatisme de la pastilla, el seu puntejat gris, blanc i negre em recorda les pedres de riu, una manera de naturalitzar el producte. Interessant.

Lakrisal és una marca de la companyia Malaco, i aquesta forma part del conglomerat d’empreses LEAF, una multinacional de 2.500 treballadors dirigida a cavall entre els Països Baixos i Suècia.

Per acabar, una aportació pels amics grafistes que corren pel bloc. Gràcies a un recent bloc de “godis” que segueixo, he trobat aquest antic cartell publicitari de Lakrisal:

Bravo Kola

Una de les delícies que vaig provar i comprar unes quantes vegades de Suècia van ser els Bravo Kola. Una mena de toffee, quadrat i finet amb una estètica vintage impressionant. (L’estètica és el que em va cridar l’atenció de fet)

Anaven amb una bossa transparent i tenien 5 peces de cada sabor: Grädd (Crema), Nöt (Nou), Choklad (Xocolata), Lakrits (Regalèssia), Hallon (Gerds) i Gräddknäck (no n’he trobat la traducció encara). Uns sabors molt ben aconseguits.

Bravo Kola es fabricaven a un petit poble de Freluga a prop de Bollnäs (Suècia) a les mans de Larsson & Sons. Al 2009 però, l’empresa de Hudiksvall: Fagerström en va comprar les màquines i les receptes, i amb un canvi d’estètica als papers, el va comercialitzar per tot Suècia.

Fagerström és una empresa fundada als 90 a Hudiksvall per l’Emma Fagerström . Avui dia, aquesta empresa familiar la porta la quarta generació.

Nota pels curiosos i grafistes: he trobat aquests altres toffees buscant informació dels Bravo Kola, I també fan molt bona pinta. A Fine Little Day expliquen una historia molt maca sobre els tres nois que surten al paper!

Tarragona, Plopp i Japp

Després d’uns dies al nord d’Europa, concretament a Suècia, en torno una mica decebut del que hi ha allà. No per la quantitat de gomes i fudges que hi ha (que és molt), sinó per la xocolata.

Com que molts productes que hi havia els podia trobar perfectament a prop de casa, vaig tirar pel dret: compraria allò que fos Suec i del més econòmic que pogués, i faria una comparació amb el més econòmic que es fa aquí.

Comencem per aquesta barra, de nom familiar, i del que en puc deduir el seu perquè: xocolata amb avellanes. L’avellana no en tinc res a dir, ni fu ni fa que diria, res de l’altre mont, però la xocolata… buf, era incomestible. El problema no és la xocolata amb llet, (que al meu parer és una blasfèmia), sinó que és indescriptible el regust que et deixa després d’empassar-te’n un tros.

Potser era una barreta dolenta, a vegades pot passar, però no: la següent que vaig provar de la marca Cloetta, la Plopp, em va passar exactament igual. Aquest cop ho vam provar 3 persones (servidor i dues companyes més), i tots tres vam coincidir que no tornaríem a comprar aquesta barreta. A part de la quantitat irrisòria de caramel vam arribar a la mateixa conclusió que la xocolata amb llet era una broma de mal gust.

Podria ser cultural, que nosaltres no sabéssim apreciar els gustos d’allà dalt, per això ho deixo en mans d’altres perquè si mai aneu allà, en proveu alguna i n’opineu.

Per contrarestar una mica les marques, a una de les tantes botigues que hi ha a les boques del metro vaig agafar una Japp, de Marabou. I un altre cop amb el mateix problema. Perquè no fan la barreta amb la mateixa xocolata de les chokladboll (literalment bola de xocolata)?

Deixant de banda la xocolata, que ja vam veure que no era el que gaudiriem més, vam passar als caramels, amb la idea que havíem de trobar els peixos vermells de Malaco i alguns toffees que ens havien recomanat. Però això ja és un altre post.