Lakritz Bären de Sweet Land

Com sabeu, Aldi està fent molts esforços per pujar de categoria al nostre país. Si fins ara no es considerava com a tal és per els seus lamentables interiors que feia angúnia entrar. Ara, amb la nova il·luminació, murs de vidre i passadissos més amples, han aconseguir fer-los molt més agradables. Com a cadena de supermercats alamana, els seus productes són majoritàriament d’allà (i és la raó per la qual no és ni de llarg el meu supermercat de preferència…) exceptuant quan vull dolços d’allà.

sweet-land-lakrits-baren-1

Les cares de panda (si aquesta setmana va de PANDES) són una mescla de goma espumosa i regalèssia. Els dos models de cares que hi ha dins la bossa estan formats per un mix que mastegat tot junt a la boca dona un gust molt bo. Una cara, la negra, serà la preferida pels puristes de la regalèssia per el sabor amargant que té i la gomositat dura de la regalèssia. L’altre cara, la del panda borratxo, és la més dolça de les dues, amb només un toc d’amargor a les orelles però tota la resta, de goma normal.

sweet-land-lakrits-baren-2

Encara que la producció la podríem atribuir a la marca blanca d’Aldi: Sweet Land, la semblança evident als Tappsy de l’alamana Katjes em donen pistes de qui les ha fet, i em permet quasi garantir-vos que és una goma apte per a vegetarians. Com a dolç de goma és molt bo, i repetiria si no fos per la mandra que em fa entrar de nou a un Aldi per només una bossa de gomes.

sweet-land-lakrits-baren-3

Pastilles de regalèssia Tópas d’eucaliptus i molsa

Avui anem a passar fred, i on millor que prop d’un glaciar? Islàndia ens ofereix, entre molts productes, aquesta regalèssia d’eucaliptus amb mols islandesa. Si, molsa.

Segons Nói Síríus, l’empresa que fabrica aquestes pastilles sota la marca Tópas,  incloure molsa salvatge de l’illa és bo pel cos i l’ànima. Segurament, deu ser bo per la digestió, fibra i avall. Hehehe.
La regalèssia, com podeu veure, té un toc rosat tirant a lila amb una T en relleu i és una mica més alta que les Läkerol sense sucre que varem comentar fa unes setmanes. Tot plegat, crec que és un producte molt bo, i sincerament, dels pocs que vaig trobar fets a Islàndia. És un bon souvenir, sens dubte.

Per acabar l’entrada del que seria el meu primer dolç Islandès, comentar-vos que a la caixa expliquen quina muntanya és la que apareix a la imatge. Es tracta d’un volcà històric anomenat Herðubreið, de 1982 metres, conegut per la seva peculiar silueta i per ser el cim més alt de l’illa. Aquesta zona, coberta en la seva totalitat per una lava negra i fosca (que converteix la zona en un lloc molt depressiu però alhora, molt divertit per provar les suspensions del 4×4) també és on hi ha el volcà Askja, amb un hot spot a 22ºC. Genial.

Pastilles de goma sense sucre i stevia de Läkerol

Encara que sembli molt gran, la caixa de Läkerol és relativament petita. Uns cinc centímetres i mig d’alçada i quatre i mig d’ample la fan molt portàtil, fins i tot, diria que pel seu reduit tamany, la fan més “cuqui” i desitjable. Però no és pas l’únic envàs de l’empresa Sueca, ja fa temps que els anava al darrera… la raó? Els dissneys de les caixetes antigues que vaig veient a alguns Flickr i les versions que estàn fent de les noves. Genial!

La goma de dins és molt similar a una lent ocular. Per darrera té aquesta forma conca que reforça la sortida amb força de la lletra “A” de la part frontal. (Metafòricament podria ser un crit tipus “Aaaaaaa!”, i tindria lògica, ja que la imatge de l’empresa és: Läkerol, makes people talk). La paraula Läkerol prové de la paraula Läka, que vol dir cura (de curar, no de persona al servei de l’esglèsia) en suec. I no vegis el que cura la gola amb aquest mentol que porta

De sabors en teniu per donar i per vendre, encara que jo hagi començat per el clàssic d’eucaliptus la versió de Maracujá, Kiwi, Vermell i picant o de Gerds, em tiren molt més, però ja hi haurà temps de provar-los tots. La llista completa de sabors la podeu trobar a la Wikipedia, on també explica que Adolf Ahlgren decideix emprendre aquesta aventura amb pastilles de goma aràbiga al 1909. Avui dia, tota una marca de referència a Escandinàvia, Suïssa, Països Baixos, Bèlgica, Singapur i Hong Kong.

Megaliz de maduixa

La regalèssia vermella és de les poques coses del sector de la regalèssia que m’agraden. Ben segur que de pur no en té res, que més o menys, com la xocolata blanca ho és per al món de la xocolata.

Migueláñez, una empresa distribuïdora de confiteria madrilenya fundada el 1983 per Onésimo Migueláñez té una oferta de productes que l’han portat a ser una de les distribuïdores més bèsties de l’estat, amb 400 treballadors i 21 delegacions repartides entre Espanya i Portugal.

Entre milers de productes, hi trobem aquest Megaliz, una barreta tova de regalèssia vermella amb gust de maduixa. El producte, extrusionat amb forma de flor és força dur i careix una mica de sabor. Al cap d’una estona mastegant-lo, la textura ja pinta millor però tot i així l’he trobat molt pobre, res a veure amb aquelles pessetes de regalèssia o els “pixaners” que podem trobar a les botigues de granel del barri. M’ha fet gràcia provar-lo perquè fa molt que els veig al costat de màquines de canvi, però no repetiré pas.

Mastia de regalèssia

Avui us ensenyo un altre clàssic dels quioscos i botigues de dolços de barri, els Mastia. Tenen el gruix i les mides quasi clavades als Sugus, el paper fins i tot, té el mateix tacte. Diguem que forma part de l’estàndard dels caramels tous i quadrats.

El que m’ha sorprès és que fos de regalèssia, no m’ho esperava perquè no és la forma ni el producte que t’esperes trobar de regalèssia a l’estat espanyol. Sí que em recorda força un producte que havia comentat prèviament al bloc i d’una procedència força llunyana, els Bravo de Fagerström.

Però la comparació amb els caramels tous suecs (tipus toffee de fruites) no és comparable, els Mastia es queden uns quants pobles enrere. Ni per sabor ni per textura els tornaria a comprar, els germans Juan López de Badajoz els queda uns quants retocs per fer. Nascuda el 1984 són especialistes en els caramels comprimits, per exemple, uns molt coneguts: Escalofrío, que veurem en breus aquí.

Lakrisal

No sóc un gran fan de la regalèssia, no és un sabor que triaria ni compraria mai, però en aquest cas, el disseny tan tipogràfic com visual de l’envàs (si bé, no és res “innovador”) em va captivar molt. Un altre aspecte interessant és la textura i el cromatisme de la pastilla, el seu puntejat gris, blanc i negre em recorda les pedres de riu, una manera de naturalitzar el producte. Interessant.

Lakrisal és una marca de la companyia Malaco, i aquesta forma part del conglomerat d’empreses LEAF, una multinacional de 2.500 treballadors dirigida a cavall entre els Països Baixos i Suècia.

Per acabar, una aportació pels amics grafistes que corren pel bloc. Gràcies a un recent bloc de “godis” que segueixo, he trobat aquest antic cartell publicitari de Lakrisal: