Gelatina taronja de Haocaitou

Avui les millors gelatines que he provat de la Xina, fins al moment. De fet, em refereixo a la primera que provo que és tot Xinès i no ha passat per un filtre Europeu (encara que la model de la portada vagi disfressada de marinera sexy francesa).

La veritat és que és tota una marranada. De fet, el primer que vaig obrir va sortir disparat mig metre i tot i la seva consistència gelatinosa, va supurar una mica de líquid deixant aquest rastre per tota la taula i al terra. Si també podria ser que fos una mica maldestre… però a qui no li passa això amb aquest tipus de tancats que has de forçar molt a l’obertura? Recordo així com un flash aquella neula farcida, el Trichoc, que déu ni do quina força havies de fer per obrir l’embolcall… El producte val la pena, el seu gust de taronja és molt encertat i té un aroma, regust i textura molt optimes. Evidentment, entre tot el que he provat a la Xina, aquesta goma de Haocaitou seria sense dubte una cosa que tornaria agafar.

Segons Haocaitou, entenc que aquest producte s’anomena Tanlianai, oi? Que traduït al català (a partir d’una traducció a l’anglès) seria: to be dating o to court. Com que no tinc gaire clar la relació entre un judici i els caramels gelificats entenc que és la primer opció. Uns caramels per la primer cita. Si, entenc cap on va aquest producte, heheheh.

Puccho: Hokkaido Melon

Si, ja veieu que la tendència del meu bloc és kawaii, però no ho faig expressament home, és el que tinc a mà ara aquests dies. Bé això i que s’acosta el Saló del Manga de Barcelona i estic molt otaku.

Però ara en serio, mireu-vos el paper, no és mono? (accent cursi). Si voleu, podeu donar una volta aquí i preguntar-te perquè encara no estàs fent el curs de japonès que tantes vegades has dit que faries.

L’escena en qüestió és (d’esquerra a dreta), un vas de llet personificat i en estat crític davant els fets que està presenciant. Un cap de meló (els melons que els japos mengen son aquests) compartint amb el seu amic ós, un banquet de salmons que passen pel riu en fila índia. Girant 1/4 el paquet, una guineu passat completament de tot ens mira a nosaltres, i a la dreta, en Bambi passant per allà desorientat i fardant de la seva popularitat fins a la sopa. Girem 1/4 més el paquet i ja tenim el final feliç (mal pensats!) del conte: el vas de llet i el meló lliguen i van cap a la caseta rural d’estil “Alps Suïssos” a fer petits… “chewy’s” farcits de meló?

El meló que us comentava abans, i com podeu veure al farcit dur que hi ha a dins, és taronja i és un clàssic de Hokkaido: la segona illa més gran del Japó, situada al Nord i la ciutat més important d’aquesta és Sapporo (com la cervesa, si). Pel que fa el seu sabor, vindria a ser com una llimona dolça o una versió del nostre meló però més dolç i àcid.

Ja per acabar el friquisme que s’ha apoderat de l’entrada d’avui, només avisar que l’empresa que fabrica i distribueix Puccho es diu UHA Mikakuto. L’UHA ve de Unique Human Adventure. Osti, ja només hi falta en Zelda de mascota.

PD: Segueixo sense entendre perquè amb les webs tan bones que tenen els japonesos, les versions angleses són tan dolentes i desfasades.

Kasugai orange gummy

Kasugai: Orange gummy

Els últims posts a Candy Blog m’ha fet recordar que fa uns mesos em van portar uns dolços de la Fira de Canton, la Xina. Així que he anat a la caixa on els guardava i efectivament, hi he trobat un Kasugai. L’empres és Japonesa, del 1928, però no va començar la seva aventura amb les gomes fins el 1990.

Kasugai orange gummy

Embolicat dins d’un flowpack taronja hi trobem una goma força dura, s’ha de mossegar amb ganes i no es desfà a la boca a mil trossets. Té una textura més similar al toffee que a la fruita italiana ensucrada. Personalment m’agrada més, la duresa t’obliga a llepar-lo durant els primers minuts. I és el millor que podríeu fer perquè si una cosa estem d’acord tots els que hem provat els Kasugai, és el sabor que té. Molt i molt intens, res a comparar amb moltes gomes que es venen que hi posen el mínim per notar-hi alguna cosa, aquí s’hi veu una voluntat de fer una pasta “gustosa” a un preu popular. Per posar-hi “una pega”, el color de la goma, pel molta forma de cor que tingui, no acompanya gaire a menjaar-lo. Segur que molts ho heu pensat quan heu vist la foto.

Aquí teniu la web de l’Kasugai. He sigut incapaç de trobar la web oficial a l’anglès, així que haureu de tirar del google-translate…

Frooties: Síndria i Poma

Ja ho sabeu, els que heu llegit els anteriors posts, que no sóc gaire fanàtic de comprar caramels enganxosos (per entendre’ns, rotllo Sugus) però ara que he començat el bloc, hi he trobat una excusa per anar-los provant. Un d’aquests són els força coneguts Frooties, que en el meu cas només en tenia de síndria i poma, tot i que n’hi han 8 més.

Poma: és força soso, per no dir dolent, i mira que és dels sabors que més m’agraden, però em sembla que aquí no l’han ensopegat.

Síndria: Si, aquest si que el tornaria a comprar. L’avantatge dels productes amb essència de síndria és que sovint és maduixa però molt més intens i per tant, més bo, i és el que m’ha passat aquí. Gràficament, resulta que el de síndria també té l’embolcall més guapo, només posant aquestes llavors al paper, crec que hi guanya moltíssim i manté el seu aire “retro” que li pertoca.

Leo Hirshfield era un immigrant Australià que va obrir una botigueta de dolços a Nova York. A l’any 1896, va començar a produir el que avui coneixem com a Tootsie Roll (entrada al bloc pendent), un producte que l’ha convertit en una de les empreses més grans d’Estats Units. L’empresa, avui a Chicago, fabrica més de 10 tipus de productes, entre d’ells els Junior Mints (boníssims) i exporta a més de 75 països.