Mini Tri bala de Peccin

Feia temps que no miràvem res de sud Amèrica, ho fem amb una marca ja coneguda a aquest bloc, els brasilers Peccin i el seu Tri Bala. Si les piruletes Pop Boom o els xiclets Blong 3 us van agradar, crec que aquestes peces de caramel tou us agradaran.

peccin-mini-tri-bala-fresa-1

Amb un embolcall de plàstic barat i unes quantes maduixes impreses, hi trobem en el seu interior quatre peces de caramel tou amb un petit farcit a l’interior. De sabor molt suau però agradable, crec que és, sens dubte, el millor que he provat de la marca fins ara. Si bé, el farcit que porta aquesta vegada els dolços és irrisori si el comparem amb els xiclets farcits Nitro Feras d’aquells temps.

peccin-mini-tri-bala-fresa-2

La valoració que en faig és un aprovat, un 6 de 10 si calgues posar-hi nota, tot i que després de provar els Kracher de Maoam és quasi impossible trobar alguna cosa que ho superi!

peccin-mini-tri-bala-fresa-3

Anuncis

Puccho: Hokkaido Melon

Si, ja veieu que la tendència del meu bloc és kawaii, però no ho faig expressament home, és el que tinc a mà ara aquests dies. Bé això i que s’acosta el Saló del Manga de Barcelona i estic molt otaku.

Però ara en serio, mireu-vos el paper, no és mono? (accent cursi). Si voleu, podeu donar una volta aquí i preguntar-te perquè encara no estàs fent el curs de japonès que tantes vegades has dit que faries.

L’escena en qüestió és (d’esquerra a dreta), un vas de llet personificat i en estat crític davant els fets que està presenciant. Un cap de meló (els melons que els japos mengen son aquests) compartint amb el seu amic ós, un banquet de salmons que passen pel riu en fila índia. Girant 1/4 el paquet, una guineu passat completament de tot ens mira a nosaltres, i a la dreta, en Bambi passant per allà desorientat i fardant de la seva popularitat fins a la sopa. Girem 1/4 més el paquet i ja tenim el final feliç (mal pensats!) del conte: el vas de llet i el meló lliguen i van cap a la caseta rural d’estil “Alps Suïssos” a fer petits… “chewy’s” farcits de meló?

El meló que us comentava abans, i com podeu veure al farcit dur que hi ha a dins, és taronja i és un clàssic de Hokkaido: la segona illa més gran del Japó, situada al Nord i la ciutat més important d’aquesta és Sapporo (com la cervesa, si). Pel que fa el seu sabor, vindria a ser com una llimona dolça o una versió del nostre meló però més dolç i àcid.

Ja per acabar el friquisme que s’ha apoderat de l’entrada d’avui, només avisar que l’empresa que fabrica i distribueix Puccho es diu UHA Mikakuto. L’UHA ve de Unique Human Adventure. Osti, ja només hi falta en Zelda de mascota.

PD: Segueixo sense entendre perquè amb les webs tan bones que tenen els japonesos, les versions angleses són tan dolentes i desfasades.

Charleston Chew

He de confessar que encara que m’agradi provar coses estranyes, hi ha conceptes que em costen agafar-los confiança si no els he provat abans. Un d’ells és el vici de “núvols de sucre amb xocolata”. Se que hi ha molta gent que ho fa, sobretot amb xocolata desfeta (potser perquè els xurros i els melindros van cars?), però una cosa que no és un nuvol, sinó més aviat un entremig entre xiclet i goma (rotllo Sugus, per entendre’ns) recobert de xocolata, es mereixia un respecte.

El Charleston Chew és un altre clàssic dolç americà, que sota el mateix nom hi té una varietat de productes impressionant. Va ser creada al 1922 (segons una font semi-creible com Wikipedia) per la companyia Fox-Cross Candy, i el producte es diu així per el popular ball de l’època: El Charleston (Ja que m’ha entrat curiositat, en faig un resum al final de l’article(1)). Més endavant va ser comprada per en Nathan Sloane, després Nabisco, un altre vegada venuda per Warner-Lambert i finalment pertany a Tootsie Roll Industries des del 1993.

A primer cop d’ull, l’envàs és clarament un identificador de la procedència del producte: un groc intens (casi fluor) i la tipografia forçada fins aconseguir aquesta perspectiva és, indubtablement, Americà.
Un cop obert, es veu que la capa fina de xocolata no ha aguantat els cops, i està tota esquerdada, deixant veure el farcit groc-marronòs de vainilla. A la boca, es tarda una mica a notar el sabor, i si us he de ser sincer, de vainilla no he notat res, no és dolent, però vainilla no en tenia ni de conya. Ja li podrien haver tirat tota l’ampolla d’aroma artificial, home, i ja ho pagarem més car si cal!

I de regal, un envàs antic del Charleston Chew, de la galeria d’en Jason Liebig:

(1) El “Charleston” és una peça de Jazz de James P. Johnson que acompanyava al ball anomenat també “charleston”. Aquesta cançó i ball va acabar a un musical que es deia “Runnin’ Wild” (1923), que va ser un èxit durant més de deu anys, tot déu el ballava i avui encara molts ho fan. O no heu fet mai això? hehehe.