Bit-o-honey

Bé, aquest caramel és el típic clàssic americà a la línia del Mary Jane i Oh Henry!: trossets d’ametlla a una massa de caramel amb gust de mel que li dona una consistència i una durada més llarga. A més a més, és menys oliós que el Mary Jane, però aviso, absteniu-vos de portar aquests caramels a les butxaques.

El caramel va ser fundat al 1924 per la companyia Schutter-Johnson, però al 1984 Nestlé la va comprar i l’ha seguit fabricant fins avui dia sense pràcticament canviar gaire res.

A nivell gràfic, no és cap secret que s’assembli al Mary Jane, és una clara aposta de Nestlé de treure-li mercat al Mary Jane de Necco. Queda pendent provar el Bit-o-licorice i el Bit-o-peanut butter.

 

Boles d’anís

A grans trets del que ens ofereix l’apartat de la Viquipèdia, l’anís (Pimpinella anisum) és una planta herbàcia, d’orient i importada a la Península pels àrabs. Conreada 2000 anys abans de Crist, s’emprava com a planta medicinal i avui dia, la gran majoria s’utilitza per a l’aromatització de licors i elaboració de plats.

Em sorprèn bastant que en tot l’article no es mencioni el caramel (o bola) d’anís com un confit comestible, molt benvingut a les nostres festes més assenyades, com les peladelles, elsbunyols, els panellets o altres plats que tenen història i tradició al seu voltant.

Els que porto sempre al cotxe, són aquests de Gerio. Són els únics que he trobat en bossa que venen a un parell d’ultramarins (Queviures?) de Barcelona. A algunes fleques n’he vist en pots de vidre que es venen a granel, d’una mida relativament petit i amb un gust molt suau, massa pel meu gust. Aquests en canvi, són una mica més grans i tenen un sabor molt fort.

Mary Jane

Mary Jane és d’aquests caramels històrics per excel·lència. Creat al 1914 per Charles N. Miller, avui dia encara triomfa a les Amèriques, del nord i del sud, i part de L’Àsia, on ha tingut molt bona rebuda.

El caramel està fet majoritàriament de mantega de maní (mantega de cacauet), melassa (un liquid espès derivat de la canya de sucre i d’un color marró molt fosc), xarop de blat de moro i sucre (entre d’altres). El xarop deu ser el que manté la pasta de cacauet d’una certa consistència per embolicar i guardar, encara que jo me’ls he trobat que perdien “líquid” per tots costats. (No en feu massa cas però, feia un parell de mesos que eren dins d’un calaix) Després de treure els trossos més grans de paper hi havia enganxats, en mossego la meitat: és un xic dur, al començament, i després ja es va estovant tornant-se una pasta feixuga però no enganxosa.
Hi ha gent que li agrada les pastes que s’enganxen a les dents, per part meva, no. De fet, si em passa mai, allò se’n va a la merda directament, és fastigós.

A nivell gràfic no tinc massa res a dir, és “de tota la vida”, la figura d’un nena amb un flotador on hi posa “Mary Jane” menjant el toffee. Tenint en compte que no ha variat pràcticament gens des de la seva creació, em sembla inútil fer-ne una valoració,especialment de la tipografia. És un tresor històric que es segueix venent a milions arreu del món.