Pulmoll de fruites del bosc

Tot comença a Munic el 1948, on la parella Karl Berger i la seva dona Franziska Berger decideixen muntar l’empresa Kalfany Bonbon GmbH. Kalfany va ser la primera empresa alemanya a fer servir envasos metàl·lics per guardar-hi caramels i va tenir molt d’èxit. Als 70, es mouen de Munic a Herbolzheim (prop de Müllheim) i els bons resultats de l’empresa els porta a acceptar una oferta de compra del grup Zertus (Que en aquell moment també va comprar l’holandesa Diele que també feia pastilles i avui ja forma part d’un conglomerat d’empreses molt gran i potent que engloba empreses que soles ja ho eren… feu números). Tots, han acabat fabricant pastilles sota el nom de Pulmoll, convertint la fàbrica de Kalfany en la més potent d’Àsia i Europa.

Els Pulmoll són unes pastilles molt refrescants que van molt bé per ajudar a curar refredats. Van ser inventats pel farmacèutic francès Jacques Lafarge el 1946 als afores de París. El seu sabor clàssic era una mescla de regalèssia, mel i mentol, que rapidament es va fer molt famós, tant, que va travessar fronteres fins a arribar a alemanya el 1956. Als anys 80 es van introduir diferents sabors d’herbes medicinals fins a arribar a l’àmplia gama que ofereix avui dia. Per acabar, el 2012, les pastilles sense sucre van passar a portar suc de fruita concentrat i estèvia, un edulcorant natural molt apreciat a l’Amèrica llatina.

Imatge de l’empresa al web.

Personalment, aquest assortiment de mores no és el més espectacular i per la mida, no és que m’hagi entusiasmat. Diguem que m’ha cridat més l’atenció la llista de propietats medicinals que tenen però que a l’hora de menjar-los, no he notat pas. Una pastilleta de mora, deia jo. Però un bon sabor al cap i a la fi. Els podeu provar perquè des del 2008, Saet sweets, els importa a Espanya i estan disponibles en llocs puntuals. Buscant bé segur que els trobeu.

Imatge de l’empresa al web.
 
Anuncis

Kompeito: de Portugal al Japó

Avui, que estem en unes dates molt assenyades per els seguidors de la tradició cristiana, tocarà parlar d’una caramel japonès amb inicis força propers, el «Kompeito». El nom, prové de la paraula portuguesa «confeito» (en català, «confit») que com sabeu, és un producte basicament de sucre i que no necessariament ha d’incorporar un color o un sabor. L’arribada del Kompeito al Japó, al 1569, va ser en mans de Luís Fróis, un missionari portuguès que li va donar de regal a Oda Nobunga per obtenir un permís per a l’obra missionera del cristianisme, vaja, per «cristianitzar».
Cal tenir present que en aquella època, al Japó, el sucre era un producte rar i per tant, molt car. El Kompeito era principalment un dolç d’emperadors i d’aquells 3 o 4 que s’ho podien permetre. D’aquí, la raó per la qual s’ha convertit amb un obsequi de gratificació, sobretot per la casa imperial Japonesa, i que ha acabat per acostumar-hi tot el país.
La meva opinió és que a l’hora de menjar-los, ha passat el que em temia. La seva practicament no-variació respecte temps enrere és que és un producte soso que no ha sabut reinventar-se més enllà de posar-hi tot tipus de colors vius i fluor. En canvi, un altre producte similar que tenia a casa, l’anís arrissat(1), li dona mil voltes i no se n’ha parlat gaire, més enllà de fets puntuals com a regal als familiars després de la comunió o per setmana santa (i això siguen generós, perquè a molta gent que li comento, ni els coneixen) 
(1)He fet una traducció literal del castellà (anís rizado), que és com conec aquest producte. Però buscant per internet, i a empreses que fa temps que fabriquen aquest producte (com la lleidatana Viuda Pifarré), no n’he trobat la nomenclatura catalana acceptada.
Del que m’ha fet més gràcia, buscant per la xarxa, és la menció del «Viatge de Chihiro» com a film on apareix els «Kompeito», no m’hi havia fixat que sortien, serà una bona alternativa per veure durant les festes de Nadal on la cartellera va plena de pel·lícules en blanc i negre sobre el naixement i vida de Jesús.

Mentos: Taronja i Maduixa

Fa temps que vaig trobar aquestes mono-racions de Mentos, però els volia recuperar per la seva raresa. No se’n veuen gaires, i segurament és normal. Coneixeu algun producte que després de vendre’s força bé en format “pack de 14” sigui rendible la seva versió individual? Generant més quantitat de plàstic (o del que sigui l’envoltori) per unitat?

Però gràficament parlant, és un producte atractiu, No té més informació tipogràfica que la marca i el sabor. Res de “extremadamente bueno”, “pa flipar” o “irrrrrresistible”, entre d’altres frases que freguen el patetisme més absolut.

Us deixo amb la descripció de la Viquipèdia sobre els Mentos, amb data del 19 de Novembre del 2012, diu així:

Mentos és una espècie de caramels que venen en paquets en forma de tub. Van ser creats per Sokinbyê Frügurtî el 1989 i fabricats per la companyia Perfetti Van Melle.
La seva composició es un caramel efervescent amb diferents sabors. Es pot fer un experiment que segons com pot ser perillós, com per exemple si es introduït en una ampolla de coca-cola. En aquest cas, s’ha de vigilar que l’ampolla no sigui de vidre, ja que el seu efecte, que és una explosió, pot produir una metralla. Tampoc és recomanable mirar per dins del forat d’una ampolla de coca-cola després d’haver-hi introduït un Mentos.

PD: Ni rastre del tal “Sokinbyê Frügurtî”. Troll o no troll?

Mentos mint. Foto de: Mentos USA

Chocolate balls: strawberry

Som-hi amb el iogurt de nou no? Després de l’entrada que vaig fer sobre els caramels de iogurt de maduixa, avui presento aquest que és MOLT millor. Sabor, mida, color i olor. Sobretot apunteu-vos l’olor.

Primer, deixeu-me dir-vos que Morinaga és una gran empresa Japonesa de confecció de caramels, s’hi ha dedicat des del 1899 (si, culers, com el Barça). Si sou hàbils amb el japonès, podeu visitar la seva web aquí i sinó, proveu amb la versió web cutre i penosa però en anglès. L’importància de l’empresa també rau amb la seva mascota, Kyoro-chan: Una fusió entre la fruita del cacau i un cap de lloro (al menys, així és com ho veig jo, però si no hi esteu d’acord, li podeu enviar un tuit i llestos).

En aquest cas, el/la? Kyoro-chan ens presenta unes boles de maduixa, de fet, sempre apareix com a boles de xocolata, però de xocolata no n’hi ha, el choco ve de la mantega de cacau que s’utilitza per fer la massa. Una cosa estranya. Oberta la caixa per el “bec” una onada d’olor de maduixa em deixa descol·locat, és molt forta i constant, m’entra MOLTA gana i ja provo les dues primeres boles sense acabar de mirar el paquet.

I és aquí quan noto una cosa estranya a aquestes boles de xocolata-maduixa-iogurt… tenen petites boles de cereal boles d’arròs a dins, això les fa lleugeres i cruixents per contrarestar la goma tova que ho cobreix tot. A la boca, tot es desfà en menys de cinc segons, i així fins a deixar la caixa buida.

El sabor és molt bo, el color rosa pàl·lid amb els puntets vermells són ideals per fer entrar amb gana i ja esteu tardant en demanar-ne uns. On sigui i con sigui. Com a últim apunt, guardeu-vos les caixes que són autèntiques joies gràfiques. Feu-me cas.

Boles d’anís

A grans trets del que ens ofereix l’apartat de la Viquipèdia, l’anís (Pimpinella anisum) és una planta herbàcia, d’orient i importada a la Península pels àrabs. Conreada 2000 anys abans de Crist, s’emprava com a planta medicinal i avui dia, la gran majoria s’utilitza per a l’aromatització de licors i elaboració de plats.

Em sorprèn bastant que en tot l’article no es mencioni el caramel (o bola) d’anís com un confit comestible, molt benvingut a les nostres festes més assenyades, com les peladelles, els bunyols, els panellets o altres plats que tenen història i tradició al seu voltant.

Els que porto sempre al cotxe, són aquests de Gerio. Són els únics que he trobat en bossa que venen a un parell d’ultramarins (Queviures?) de Barcelona. A algunes fleques n’he vist en pots de vidre que es venen a granel, d’una mida relativament petit i amb un gust molt suau, massa pel meu gust. Aquests en canvi, són una mica més grans i tenen un sabor molt fort.