Pikotas de cola

Com han anat les vacances? Teniu nous dolços? Jo una bona pila, que aniré posant de mica en mica fins a finals de mes, quan tocarà anar a la fira ISM que cada any se celebra a Colònia.

Després de presentar-vos les Pikotas de síndria, avui toca al sabor de cola, més discret i menys distribuït de la marca. De fet, amb una simple raó, no té gaire bon gust i s’allunya del sabor “coca cola”. Que no ens enganyem, és el que esperem trobar quan ens posen un producte de “cola”.

La textura exterior del gra de sucre i la goma de dins, respecta l’ordre i la gomositat de la gamma Pikota, un clar indicador que Dulciora té molt de recorregut amb aquest producte si sap controlar, ajustar i connectar els sabors que demana el mercat.

Anuncis

Puchitto, gomes amb gust de maduixa de Kracie

L’any passat us vaig presentar la multinacional Kracie i la seva gran diversificació del negoci, com sempre, nosaltres parlarem de la part dels dolços que és la que majoritàriament toquem aquí al bloc. Si l’última vegada parlàvem d’una mescla de joc (kit de pesca) i gomes (peixos, pops i calamars) per menjar, avui veureu únicament gomes amb formes.

La massa de què estan fetes és exactament la mateixa que l’última vegada, una maduixa artificial i poc accentuada que deixa bastant a desitjar. Ara ja m’apunto que de Kracie, millor evitar la maduixa. Hi ha altres sabors com poma o meló que ben segur que tenen un gust millor (val a dir que el nivell que deixa el de maduixa és fàcil de superar).

Per menjar-lo, sempre podeu fer com en aquest vídeo, però jo no he tingut pas tanta paciència, els he endrapat un darrere l’altre resignat amb el poc sabor que tenen. Però com sempre, una cosa dolenta es veu compensada en una altra de molt agradable. Si, efectivament estimat lector, aquests embolcalls, recipients, bossetes que fan els japonesos estan a anys llum del que tenim per aquí. Una delícia entre kawaii i kitsch, entre 3D i fotografía, tot ben combinat i hipersaturat de colors amb combinacions que no tindries el coratge de posar mai enlloc. Només paer això, per guardar aquestes peces gràfiques, val la pena una vegada a la vida, comprar un producte de Kracie.

Maduixes de goma de Fini

Avui he tornat a una botiga de granel a buscar algunes novetats de setembre. Com ja he dit algunes vegades al bloc, el Setembre és el mes de les novetats, dels experiments, de les proves que s’han cuinat a principis d’any i que ara es posen a prova. N’he agafat unes quantes, i aquí la primera:

Fini l’he presentat alguns cops, sobretot amb productes rodons farcits (xiclets farcits bàsicament) com les Tennis balls, els Dino eggs o el Water melon. Curiosament, mantenen una rivalitat amb Vidal que a vegades, em sorprèn la capacitat i rapidesa amb què es copien els productes entre ells, fins al punt que arriba a confondre el personal (jo mateix). La qualitat no és, tanmateix, equivalent. Els plàtans o els tubs àcids, sempre he trobat millors els de Fini que els de Vidal, pel sabor, la textura i la gomositat.

Avui, amb les maduixes, és quan es nota una d’aquestes diferències. Aquesta no val gairebé res, em sap greu ser tan taxatiu: molt dura, poc sabor i la rigidesa que té inicialment acaba enganxant trossets als queixals. Per una goma, aquests tres factors els considero primordials i en aquest cas, estan tots suspesos. Puc trobar marques blanques amb millor gomositat que aquestes, deixant de banda que la fisonomia de la pobra maduixa és també, pèssima. Molt decebut.

Jelly farcit de jelly de raïm

Avui toca anar a l’altra punta del món per provar uns caramels farcits. No és ben bé l’altra punta, però hi ha una bona estona amb avió per arribar-hi. El farcit és gelatinós així com ho és el seu recobriment, sona estrany però clarament és una experiència molt estranya. A la primera mossegada, surt el farcit que també és una gelatina i un cop mossegat aquest segon jelly, explota el sabor de raïm a la boca.

Com em tenen acostumat els japonesos, el gust és increïble, el color és molt agradable i ja us ben asseguro que la bossa dura molt poc. Els 2500mg poden ser perfectament consumits en menys de vint minuts. Val a dir, que avui tinc gana i estic en mode golafre: on.

Segons la pròpia pàgina de Kabaya, el nom de l’empresa prové d’una època en què era molt “cool” fer servir animals per anomenar l’empresa. Ocell, Gos, Guepard serien noms que funcionarien per empreses que volguessin fer un símil entre els productes que fan i els valors de l’animal. Però les associacions que faig en el cas de l’hipopòtam (Kaba / カバ) i una empresa de dolços, no és pas precisament bona. Ho justifico en dos fets: el poc coneixement que tinc actualment dels hipopòtams i una visió massa occidental. De nou, la mateixa empresa ho remarca: havent acabat una dura guerra, la pau i l’amor que desprèn l’hipopòtam juntament amb una cosa dolça i harmoniosa, era el que la societat necessitava i per això va agradar tant.

Els caràcters que fan servir als altres embalatges són obra de Tara Jiro (aka Tarajirou), un artista i il·lustrador Japonès (Osaka, 1969) que va créixer de bracet amb els caramels i aliments Kabaya.

Indubtablement és un producte que repetiré tan bon punt en tingui l’oportunitat. Anar al Japó ja ho he fet i m’he empatxat molt de coses d’aquestes. Ara caldrà buscar alguna manera d’importar-los per consum propi (si, propi! I ja tinc fitxades algunes empreses, vejam… vejam…)

Exemple de l’hipo-cotxe aparcat davant un supermercat. Imatge: Texan in Tokyo

Jelly bananas de Fini

Plàtans! Qui no n’ha agafat mai a granel d’aquests plàtans? Dubto que algú digui que no. Però quantes vegades n’heu agafat, i tot i tenir una aparença molt similar aquests heu dit… no és pas el sabor de sempre… Jo, moltes.

Doncs la solució per evitar agafar per error els plàtans d’una altra marca és anar fins al supermercat i comprar la bossa de 100 grams de plàtans. Fini és una d’elles, i el seu plàtan (o banana) m’agrada molt. Tant la textura com la gomositat són de bona qualitat, i mentre es mantingui així, la casa Fini pot comptar amb mi per vendre una part els seus plàtans.

Pikotas de síndria

Oh, les Pikotas. Crec que és el caramel de goma cobert de sucre més venut de la península. Fini, després de la còpia de la bola de cirera, n’ha tret una família de sabors que ha anomenat Pucks i té la intenció de treure mercat a aquesta joia de la corona de Dulciora.

La idea és tan simple com una goma coberta de sucre, que un cop assoleix la mida desitjada, s’embolica amb un doble llaç i llestos. la combinació de colors i sabors crec que és un punt molt important. En aquest verd festuc i el vermell intens el fa reconeixible de lluny. No té tanta sort la de sabor de Cola, que tota ella de blau, passa més desapercebuda (però ja en parlarem un altre dia). La de síndria, és per ara, el millor que he provat aquest agost. Una delícia!

Dulciora S.A. fa més de vint anys que va patir una sacsejada provocada per la multinacional Cadbury, avui Mondelēz International i el tancament el 2002 d’una fàbrica a França que va passar la producció de caramels i gomes a la fàbrica, ubicada a Valladolid. Dulciora, és també l’encarregada de fabricar els Gummy jelly, unes gomes que segur que tots heu vist en un moment o altre. També tindrà el seu moment en aquest bloc, de moment, aquestes Pikotas per anar fent temps.

Color-rado de Haribo

Després de la bossa de Haribo favoritos, que no em va convèncer massa, avui li he donat l’oportunitat a la bossa Color-Rado (res a veure amb la ciutat de Colorado, eh?). Aquesta bossa conté un assortit de gomes, gomes de gelatina, mescles de goma amb regalèssia i trossets de regalèssia amb altres pastes i núvols tous. Els trossets de regalèssia sola els he deixat per més endavant, m’he limitat a menjar els que van combinats que m’han entrat molt millor.

De fet, ja estava avisat que aquesta bossa no és recomanable als que no ens acaba de fer el pes la regalèssia, però sí que m’interessava els “combos” i quin sabor tindrien. La conclusió és que és bona, i si com jo, no us fa gaire el pes la regalèssia, aquestes gomes mig-mig us aniran de perles.

Compartiu la bossa eh? 300g per una persona al dia és una bomba per la salut. Queda pendent més ressenyes de l’empresa alamana, potser aquest estiu m’animo i amplio la secció que ja toca.