Mini muffins Royal

Espero que no us hagi fet mal els ulls la paraula muffins, però em sabia molt de greu anomenar magdalenes una cosa com aquesta. Ni la normal, ni la versió amb cacau m’ha ajudat a entendre perquè la gent fa aquestes coses.

Tampoc ajuda gaire l’absència d’informació del fabricant, segurament perquè deu ser un producte que es ven a granel i al restaurant només ens han posat la unitat per acompanyar un cafè amb llet. En tot cas, no he trobat prou informació per dir-vos de qui és. Espero poder actualitzar aviat.

Jo quan he llegit “time to enjoy” només he pogut pensar en quina tribu inhumana gaudeixen vomitant. 😦

 

Shigekix Ultra de cola

Si dilluns varem veure una versió petita, cònica i àcida de les gomes UHA, avui toca la versió encara més àcida (aquesta gent acabaran venent àcid pur per la vena… ja veureu) amb un sabor de cola. De fet, amb tant d’acidesa, em podrien haver dit que tenia guacamole i m’ho havia cregut. Quina destrucció de la llengua!

Mira que m’agraden les coses àcides, però aquesta vegada crec que s’han passat un parell de pobles. Això i que el sabor no està a l’altura dels altres Shigekix. També veig un canvi significatiu al packaging. Veieu clarament que en aquest, ha perdut aquell feeling nipó? Jo l’he trobat d’un vulgarisme occidental. No m’ha agradat més… pot ser que sigui, de lluny, el pitjor que he provat d’UHA Mikakuto. Ja se sap que sempre és difícil mantenir-se a dalt de tot, ara només falta veure com remunten el vol.

Mini Puccho de meló gasós

Un altre cop el misteriós sabor soda, que qualsevol traductor i diccionari et tradueix com a gasosa però crec que fa més referencia a les pessigolles nassals que provoca la dextrosa (o similar) que porta. Un efecte… refrescant.

Dins d’aquest potet hi trobem uns shigekix de meló amb el toc d’acidesa habitual a les gomes UHA. Recordeu? Potser us cal refrescar la memòria amb les gomes ultra àcides de raïm blanc o raïm madur. Unes bombes d’àcid que us deixaran els llavis pansits. No és el cas dels que van en aquest envàs tipus consolador de butxaca, més suaus i posant èmfasi en el sabor.

El meló Japonès és molt bo, ho he dir centenars de vegades al bloc i ho seguiré dient mentre el nivell sigui insuperable. Són molt pocs els productes fora d’aquest país asiàtic que han tingut el mateix nivell, ara mateix, només recordo els Geriovit, que venen en un assortit de fruites i d’entre elles, el de meló com déu mana. Si podeu i teniu l’ocasió, proveu-lo! Val la pena.

Cannolo di Riso de Riso Scotti

Si per el títol no ho sabeu encara, acabem la setmana a Itàlia. On fan aquesta mini barreta llarga farcida de cacau. La veritat és que, acostumats com estem de barretes banyades, a la que en veig una sense, em quedo parat.

Però aquesta ha sigut una mica especial. Envasada de dos en dos, l’airositat que porta a la seva capa de cereal la converteix en un snack molt lleuger i digerible. La mescla de la xocolata (això sí que te gust de xocolata i no el que varem veure dilluns) i el cereal és genial. No és el primer cop que ho comento, però sempre és bo recordar. Seria la segona mescla d’ingredients que m’agrada més, després de les olives amb patates fregides. 😀

I què és Riso Scotti? Doncs una empresa italiana que tenen un ventall de producció molt ampli: de menjar preparat (congelat) a discs d’arròs inflat passant per un catàleg de productes d’hostaleria entre els que s’inclou aquests Cannolo de diferents gustos. És bo, i no m’importaria algun dia comprar-ne si en trobés els llocs on vaig a comprar habitualment, però no aniria fins a un altre supermercat per ells.

Caramel tou Toffelino

I després d’uns bombons de maduixa, tornem una mica als caramels tous… el mes passat varem veure els Top Grade i avui és el torn dels Toffelino, que com el seu nom indica, és un caramel tou de poc més de 25 mm de llarg.

Els podeu trobar mesclats (jo els he trobat així) i conta d’un assortit de quatre sabors: maduixa, taronja, llimona i poma. També porta llet (alerta els intolerants a la lactosa) i suc de fruita concentrat, de manera que no és el típic Toffix si no que porta quelcom més encara que sigui en quantitats molt reduïdes. Entre un i altre, no ho faríeu?

El rotllo tropical que té és molt adequat per l’acidesa que porta i per com de refrescant et deixa després de menjar-ne un parell. Per exemple, el de llimona i el de poma és brutal i no en tinc cap dubte que és dels millors, per contra, el de taronja és un “pseeee”-positiu però pels pèls. Si sou molt fans de la taronja, potser podeu evitar aquesta. Tot i que és una percepció personal. Tampoc és que la taronja em tiri gaire, la veritat.

Se que sou curiosos, al 2015 ja vaig fer una entrada de l’empresa gironina Gerió que a la fira ISM havien tret el Toffelino cremoso. Gràficament són quasi idèntics, canvia el color però es pot confondre com un producte similar i… bé, crec que no tenen res a veure. Em refereixo que són tots dos caramels tous, però un seria el toffee clàssic que coneixem i els d’avui, és una macedònia de fruites molt fresques que molt probablement repetiré si en tinc l’ocasió de trobar-ne a la botiga habitual.

Calorie Mate sabor xocolata d’Otsuka

Mmm, com us ho dic que això d’avui només ho he agafat per estètica? És que si ho posem al costat de tot el que he comentat al bloc, és el que crida més l’atenció. Des del punt de vista gràfic, és una maravella de disseny. I no és estrany, la japonesa Otsuka s’ho pren en serio això, si no, només cal veure les barretes Soyjoy o altres productes que tenen a la seva web (en castellà, aquí).

Bàsicament, el producte és una font d’energia per activitats del dia a dia. Per gent més més o menys activa i que amb les presses, necessita aquests 400 kCal en algun moment del dia. Doncs amb aquestes barretes totalment dures i empanissades. Aquesta característica, i sense cap complement que l’acompanyi, la fa una barreta avorrida de menjar i això ens porta a la primera conclusió. La barreta existeix per la funció mèdica.

Però he volgut continuar menjant i mirar què tal aquest sabor de xocolata, com a mínim, si val la pena i sobretot, si coincidia amb la bona crítica de les últimes coses de xocolata japoneses. Doncs bé, ni punt de comparació. No se m’acut a quin tipus de persona, aquí a Catalunya, li passaria això per la gola i pensaria que és xocolata. No ha sigut una bona experiència per començar la setmana i també m’ha quedat clar, com no la començaré mai més.

La marca Catalunya

Un off-topic d’aquests que abans feia més sovint, i per coses de la feina i de família, cada vegada feia menys. Avui, a grans trets, m’agradaria posar émfasi a la marca Catalunya a les fires d’alimentació. És a dir, el que gestiona PRODECA: la Promotora d’Exportacions Catalanes.

Totes les imatges que apareixen a aquesta entrada són de buscadors d’imatges.

Sense saber si exactament la marca ha evolucionat d’aquesta manera, crec que anem cap enrere. Se de primer mà que a les últimes edicions d’Alimentària i ISM s’ha fet servir el trencadís que Gaudí va popularitzar a l’arquitectura amb aquesta tipografia cal·ligràfica nefesta. Però anem a pams. Les imatges més antigues, ens mostren una Helvetica molt a la línia de la imatge gràfica de la propia PRODECA. Jo ho vaig trobar correcte, molt net, molt nórdic… i clar, potser això no transmetia la festa i colorillo que un flipat va fer colar a l’imaginari cultural.

Mireu que és fàcil complir amb el que es veu al render, el que es veu a la primera imatge, però no, dues imatges ens mostren que si hi havia una oportunitat d’espaiar les lletres i fotre enlaire el kerning, es feia sense escrúpols. I si ho veiem massa net, posem-hi icones. Si senyor, lo nostre és l’amanida Olivier! Clarament, per plorar.

Però sembla que algú va decidir que sí, que el que fallava era el color, allò de sentiment Mediterrani, festa i xerinola… i bé, el resultat, de la mà de l’estudi lleidetà La Gràfica, és el que m’agrada més dels que he trobat. Potser d’aquest concepte, no hauríem d’haver sortit mai, i només caldria treballar els tons de colors i els icones a representar a l’interior (que si mireu bé, més de la meitat és Barcelona i rodalies). Una mica com han fet alguns països llatinoamericans com Colòmbia, però de manera més uniforme i representant tots els ciutadans… no només els de l’àrea metropolitana.

Potser massa latino per els que governaven llavors, que ràpidament van decidir que s’havia de recuperar una imatge més formal que tingues colors però que no semblés una tribu asteca. Que les lletres fossin llegibles, però no del nord d’Europa (perquè en el fons, només ens interessa emmirallar-nos a ells quan ens interessa… oi?). I bé, crec que va sortir això, de la mà del mateix estudi que havia fet la marca al 2015, al 2017 presenta això: una mescla de parc Güell amb lletres que en aquell moment va fer servir (i encara ho fa, amb menys intensitat) Estrella Damm amb el “Mediterràniament”. Vull dir que és cal·ligràficament digne d’arrencar-se els ulls i xutar-los ben lluny. En canvi, i això és un apunt sorprenent, funciona bé amb tipografies… aràbigues. Ups.

Deixo de banda el “land of Barcelona” perquè en el fons, és l’únic que coneix la gent de Catalunya. Però m’emprenya que amb aquesta excusa, estem encara fonamentant més la ignorància cap el que és Catalunya (o qui la forma) i sobredimensionant el que és Barcelona.