Diables de goma Vidal

Ja hem parlat de varis productes Vidal, però coi, sembla que mai arribava l’hora de parlar dels seus productes estrella. Del seu pa de paller: les gomes. I aprofitant que tenim, ai las, halloween a prop, què millor que aprofitar per presentar aquests diables?

N’hi ha de dues versions, amb les banyes blanques i les negres. Les diferències són més visuals que gustatives… potser el de les banyes negres pica una mica, com si estiguessin pensats pels mexicans. Aquell dolç picant que qualsevol pot menjar. La gomositat és perfecte, ni massa enganxosa ni molt dura i amb l’afegit que l’aroma particular que té (cirera?) marca molt i perdura una estona a la boca.

Si heu seguit l’evolució de Vidal (quan us vaig parlar del Dipper, vaig mencionar el canvi de logo) sabreu que van ser dels primers que humanitzaven les gomes amb boques, ulls, nassos i en alguns casos, extremitats. Tot tenia un aire molt infantil, com si estiguessin preparant una pel·lícula per la casa Píxar… però després tenim aquestes gomes més “locals” (o per dates puntuals com Halloween) que tenen un aspecte terrorífic, només cal mirar la boca… amb cinc anys això fa cosa de menjar. Ja sabeu, si no us agrada el millor que poder fer és destruir-ho a la boca i empassar-vos-ho ben lluny.

Ossos de Bebeto

Ja fa tres anys que us vaig presentar Bebeto, la marca de gomes de Kervan Gıda San.Ve Tic. A.Ş. (no l’han fet més llarg perquè no deu ser legal, hehehe). Poc recordo del 2013, però les rajoles les recordo força bones i els ossos també. Potser no tant els ossets, a jutjar pels d’avui, i amb la similitud que tenen…potser una nova fórmula?

Avui he provat uns altres ossos, els ossets si no voleu confondre’ls amb els ossos que us comentava a dalt. I una mica decepcionant. La goma és bona, i podria entrar perfectament al costat de les que trobem d’Haribo o Trolli a les botigues, però sabent que fan una versió prèmium, amb una gomositat i sabor envejables, crec que aquestes podrien ser millors.

De totes maneres, no em posaré tiquis-miquis. Són gomes, i si teniu la sort d’anar a Turquia o algun lloc on en tinguin, endavant. Mirant la seva web, veig moltes gomes que podrien ser dignes dels millors paladars i que no us passi el cap fer-vos enrere, prometen.

Macarons de meló Dulcesol

Pastes franceses fetes a Gandia. Si, al Gandia Shore de l’Mtv. És broma, hi ha coses ben parides a Gandia. Poble encantador on hi te el centre de producció Dulcesol, una empresa de pastes, magdalenes (que no muffins) i pa industrial. Fa temps que els tinc vistos com a pastes industrials, però fins ara, no havia vist aquests Macarons.

Per si no ho sabeu, o no n’havieu sentot a parlar mai (cosa força estranya), la Viquipedia ho descriu molt bé: Els macarons són uns tradicionals dolços francesos, una espècie de galetes amb farcit de crema, elaborades amb clara d’ou, ametlles mòltes i sucre. Els macarons no només es distingeixen per la seva deliciós sabor sinó també pels seus fantàstics colors. El terme macaron o macarró deriva de la paraula italiana Maccarone en l’italià de Sicília, que al segle XV designava una pasta seca en forma de boletes, semblant al moghrabieh d’Orient Mitjà.

Doncs la valoració que en faig és positiva, però feu-me cas, no agafeu aquest sabor. No te gairebé res de meló. Però la textura, la mida i els grams que acaba portant la caixa (encara que semblin poques 4 unitats) és acceptable. En podeu trobar en altres sabors com els clàssics de xocolata o gerds i no de tant habituals com els de taronja, llimona, café

Nascuda a principis del 1950, el grup Dulcesol disposa de dues fàbriques: al poble que ja hem comentat, Gandia i a Vilallonga (Safor), totes dues al País Valencià. També te una fàbrica a Argelia i continua la seva expansió de forma gradual a altres països. El Grup, també posseeix una granja d’elaboració d’ovoproductes i una empresa de fabricació de material flexible d’última generació que els proveeix de tot el que necessiten. A més a més, enguany, aquest producte ha rebut la qualificació “Sabor del año”, que deixant de banda que és un distintiu el qual s’ha de pagar (ejem ejem), forma part d’un segell que pertany a l’AINIA, un laboratori d’anàlisis sensorial dels productes a cegues.

Caramel de coco Oshon

M’agrada l’humor, i què millor que començar l’octubre amb un humor 101% indi. Si si, no m’he equivocat pas, ho podeu veure a la captura d’imatge que he fet. Per si canvien la web i ens quedem sense xist… Va, prou conyes… (heu vist la web? XD)

El caramel, de tipus dipositat, té aquesta forma ovalada que aquí els coneixem com els Solano o, si teniu més classe (avui estic així… què hi farem) els Werther’s Original. Aquesta manera de fabricar caramels els dona un brillo que a vegades no saps si es pot menjar o és de plàstic. Però no us preocupeu, aquest és totalment comestible i alhora, bo. Per el tipus d’embolcall no ho hauria dit, però m’ha sorprès gratament. Un caramel cremós, amb un toc de llet adequat i coco. Ep, no són gaires els productes de coco que hi ha per aquí, així que benvingut sia aquest.

Oshon és la marca amb la què,  Dolphin Foods India Limited, fundada al 1984, inicia l’aventura de la confiteria. L’empresa, llavors, es dedicava únicament a la producció de pastissos, galetes i barretes de cacauet. Però la secció de dolços, que no arriba als 10 anys, ja fabrica més de 50 varietats entre caramels, toffees i jellies. Un creixement bestial, que si es fa bé, pot ser temible.

Comprimits de préssec KisKis

Ah, quin embolcall més americà dels 80! Aquesta tonalitat de colors, destacant el rosa salmó del fons m’han ben enamorat, una tipografia molt divertida que queda molt ben equilibrada al costat dels dibuixos de fruites a la part inferior dret. Tot plegat, dona ganes d’agafar-ho, encara que la descripció del producte estigui en xinès.

Una vegada obert hi ha trobat dues pastilles comprimides, no és cap error, ho posa al paper i es podia palpar amb els dits abans d’obrir-lo. El gust, pensant al començament que era maduixa, m’ha sorprès molt, és del més bo que he provat de la Xina. Quin préssec més ben parit que han aconseguit, en part, pel toc de mentol que hi han mesclat. És una bona combinació i et deixa la boca molt refrescant. No n’he vist per aquí, de fet, és d’unes mostres que vaig agafar a principis d’any a la fira ISM (si, encara em duren productes d’aquelles dates…)

L’empresa que figura a tot arreu és la que te com a web aquesta de Garybros, però avui no funcionava, ahir tampoc, i ni rastre de l’empresa. De moment, sembla que segueix operativa, ja que a principis d’any van engegar un anunci i encara podem trobar molts productes seus a botigues online. Esperaré uns dies aviam si trobo alguna informació més seriosa que l’actual i ja actualitzaré l’entrada llavors. De moment, mirin i gaudeixin.

Bombó farcit “Serenata de amor”


Chocolates Garoto és una de les deu fàbriques de xocolata més grans del món i la més gran d’Amèrica Latina. L’empresa, des de la seva fundació el 1929, té una cartera de més de setanta productes entre els quals destaco els caramels, ous de Pasqua, xocolata soluble i bombons. D’aquests últims tipus, a més a més del bombó que veurem avui, el Serenata de Amor, juntament amb la xocolata Baton i Talento, són els productes estrella de l’empresa.

Va ser fundada per Henrich Meyerfreund, un immigrant alemany sota el nom de H. Meyerfreund & Cia i dedicada únicament a la fabricació de caramels. El 1934 rep una herència dels seus pares i ho va aprofitar per comprar maquinària per fabricar bombons. Dos anys més tard aconsegueix construir una nova infraestructura que, juntament amb l’ampliació de productes a base de xocolata, el catapulta a una de les empreses de dolços de referència. La mort d’Herich i la successió de fill a l’empresa va començar a tòrcer aquell creixement, s’hi va afegir poc després les noves polítiques comercials que va acabar amb successives crisis internes entre els socis. L’empresa va acabar en mans de Nestlé a principis del 2002, on va veure accentuats els seus esforços en la part comunicativa (i que alhora li permetria ser més coneguda, i per tant, vendre més) signant un patrocini de 200 milions amb la FIFA per ser la xocolata oficial de la Copa Confederacions 2013 i la Copa del Món del 2014 a Brasil.

I el bombó? Què tal? Doncs un farcit boníssim! És un bon competidor dels Bon o Bon (Arcor) Argentins tot i que el recobriment de xocolata m’agrada molt més aquesta de Garoto. Si comparem, em quedo amb el Serenata de Amor que sona, fins tot, millor a l’hora de pronunciar-lo. Sens dubte, quan en trobi per aquí, serà una de les meves preferències, així com la resta de sabors i una comparació un per un amb els Bon o Bon. Temps al temps.

Bastons de xocolata Fran

Meiji entre de ple a una guerra de bastons amb Glico, però a parer meu, ha començat malament o no he sabut trobar-hi la jugada oriental amb aquest gust infame de xocolata. Smoothie de xocolata en diuen ells, suposo que per justificar aquesta versió light o soft de cacau que té… si és que en algun moment puntual en té.

Amb tot el respecte que es mereix la casa Meiji, i de la qual en podeu trobar grans productes en aquest blog, aquest producte no està a l’altura (que bé que amb la nova normativa de l’IEC puc escriure-ho així sense canviar-ho per “bloc” cada vegada que escrivia una entrada). Amb aquesta caixa d’un volum generós, i amb una portada molt suggerent. De quelcom comestible, greixos (detall de la mantega a la part superior) i cremós com el mousse de la foto… he decidit fer un tast a aquesta novetat. Si no us convenç la versió de xocolata que veieu aquí, podeu tastar la versió de maduixa. Això si, haureu d’esperar que faci més fred, ja que l’han convertit en un producte de temporada.

Cada caixa inclou nou bastonets envasats de tres en tres. Cada bastonet pesa poc més de 4,5 grams, molt? A mi m’han semblat molt grans, el recobriment esponjós de xocolata que porta és pràcticament el mateix que el de la galeta… i aquesta és força més gran que la de Mikado (les Pocky europees). Feu números. Al final, acabes menjant, a cada paquet de tres unitats, el que serien 6 o 7 bastons de la competència.

Com a alternativa a Glico, no el veig. Encara que sigui un producte pràcticament similar, dintre de grup de dolços de pal comestible el veig massa car i gran per tenir-los envasats de tres en tres. Aquest recel també és culpa del nom que li han posat, “Fran” és lleig amb ganes.