Pastilles de regalèssia Tópas d’eucaliptus i molsa

Avui anem a passar fred, i on millor que prop d’un glaciar? Islàndia ens ofereix, entre molts productes, aquesta regalèssia d’eucaliptus amb mols islandesa. Si, molsa.

Segons Nói Síríus, l’empresa que fabrica aquestes pastilles sota la marca Tópas,  incloure molsa salvatge de l’illa és bo pel cos i l’ànima. Segurament, deu ser bo per la digestió, fibra i avall. Hehehe.
La regalèssia, com podeu veure, té un toc rosat tirant a lila amb una T en relleu i és una mica més alta que les Läkerol sense sucre que varem comentar fa unes setmanes. Tot plegat, crec que és un producte molt bo, i sincerament, dels pocs que vaig trobar fets a Islàndia. És un bon souvenir, sens dubte.

Per acabar l’entrada del que seria el meu primer dolç Islandès, comentar-vos que a la caixa expliquen quina muntanya és la que apareix a la imatge. Es tracta d’un volcà històric anomenat Herðubreið, de 1982 metres, conegut per la seva peculiar silueta i per ser el cim més alt de l’illa. Aquesta zona, coberta en la seva totalitat per una lava negra i fosca (que converteix la zona en un lloc molt depressiu però alhora, molt divertit per provar les suspensions del 4×4) també és on hi ha el volcà Askja, amb un hot spot a 22ºC. Genial.

Galeta Lukas de Maison Biscuits d’Or

Oh, les galetes speculos, les famoses galetes que alguns bars i restaurants fan servir per acompanyar el cafè. Doncs Maison Biscuit d’Or no és que en siguin uns històrics en la seva fabricació, però sí que han aconseguit transmetre aquesta tradició belga per les galetes i la xocolata fins al dia d’avui.

Amb aquest envàs elegant (tirant a la línia de les galetes Border o les Maison Dandoy) les speculos: galetes dolces, cruixents i caramel·litzades guanyen visualment molta classe. Una vegada obert l’embolcall, es pot veure la trama que identifica la marca, sense necessitat de posar-hi text, de seguida veiem com s’identifica amb l’empresa belga. Partint la galeta, veiem petits trossets dels diferents productes i cereals que s’utilitzen per fer la base de la galeta. Variant aquest percentatge, ens donarà un tipus de galeta i serà amb els anys, la verdadera identitat del producte.

L’empresa Belga, Maison Biscuit d’Or, va ser fundada fa relativament poc, al 1996 (bé, són més de 20 anys, déu ni do per la feina que porten fent) tot i que la passió per les galetes es remunta a l’avi i la seva fórmula artesanal que han recuperat. Tot això amb un aire molt contemporani que es pot veure a tota la seva família de galetes i envasos. Una manera de recuperar el bon gust gastronòmic i apropar-lo a les noves generacions fent ús del codi visual més modern.

Gomes de jelli Zodiaco de Leone

Tornem a Itàlia, on abans de la seva unificació, Luigi Leone ja hi fabricava i venia els seus caramels i dolços. Entre pastilles i caramels, un altre dolç molt popular de la marca eren les gomes de fruita natural (12%).

Aquestes són de la família Zodiaco (fetes amb gelificant de pectina) i segons la web, podem trobar-ne altres varietats com les Cubifruta o les de gelatina. La forma petita, com si fos un mugronet, i la textura tova i àcida li dona un sabor i gust fantàstic. Amb raó porten tants anys guanyant-se el públic italià. Jo també ho faria.

El paper és un punt que m’ha fallat força, de fet, si mireu els embolcalls de jellies que apareixen el bloc, veureu que és molt difícil de trobar-ne d’acceptables. Deu ser el típic producte maleït que ningú s’atreveix a vestir adequadament. Leone potser no és tant kitsch però tampoc en puc dir coses molt positives, i menys amb el rostre aquest de la Vergine setantero.

Proveu-ho i jo miraré d’aquí uns dies fotografiar i comentar la caixa de caramels comprimits que tinc pendent. Sí, i encara la tinc amb caramels a dins que no se com estaran (en el seu moment, estaven molt bons).

La cosa que intentava semblar-se un xiclet de marca blanca

Després d’un dia festiu en ple mes d’agost, us presento el pitjor xiclet amb farcit de gelatina que he provat mai. No quina marca és però quan ho trobi, serà el primer que posaré a l’entrada.

El si que m’ha sorprès és la llargada, no és gaire habitual veure xiclets de més d’un pam, si que he vist aquestes serps de goma d’un metre, però xiclet? No pas. Per si no fos poc, la textura i el sabor queden reduïts a una massa insípida en qüestió de segons, si ja els xiclets que comento habitualment duren poc, aquest s’acaba d’emportar el primer premi “xiclet enganyifa del segle”. I fins aquí els meus adjectius per intentar convèncer-us que no el compreu, ni toqueu, ni mireu.

Bombons de castanya i carbassa de Monteur

Si hi ha un producte que volia fer abans que no fes massa calor, és aquest de l’empresa japonesa Monteur. Bé, sembla que al final ha trigat més de l’esperat, però aquí els teniu, uns bombons quadrats com els Tirol.

Dic com els Tirol perquè, tan uns com d’altres tenen els mateixos kanjis al costat de l’embolcall i això, juntament el que correspon per coherència a cada una de les empreses, em fa pensar que és Tirol qui ja fet aquestes dues rareses per la casa Monteur. Aquests últims, són una empresa focalitzada a la pastisseria industrial i a les pastes preparades per a pastisseries, restaurants, etcètera. Res que no tinguem aquí també amb altres noms. Fundada al 1954 segons la web, i al 1914 segons el logo que porta l’envàs que podeu veure a les imatges que us mostro, ha sigut una empresa que no va trobar el seu mercat fins al 1991, on es va establir com a empresa de postres preparats i congelats. Amb aquests 25 anys ha tingut un creixement espectacular, arribant a facturar al 2015, uns 27 bilions de yens. Impressionant.

 

I què hi pinten els bombons aquests en una empresa coma tal? Doncs una diversificació del negoci. No ho entendria de qualsevol altra manera ja que no ho tenen ni anunciat al seu web, molt estrany, perquè tan el sabor de castanya com de carbassa són molt prometedors.

Tots dos bombons venen en una bossa que porta impresa un parell de gots amb una mena de crema preparada. Crema o puré. Que més o menys ens indica que el sabor es basa en una crema suau del sabor que correspongui. Uns, amb un embolcall de color groc, són d’una textura de carbassa molt clara, he provat moltes carbasses per motius que ara no venen el cas explicar i se que aquest bombó hi té una bona retirada. un vegada partits aquests grocs, es pot apreciar la laminació del farcit del bombó molt més complexe que els previs bombons Tirol que he comentat aquí: aquest porta dues capes. Una és una base molt dolça que es mescla fàcilment amb la fina cap a de jelly superior, on crec que també hi ha concentrar la part del sabor més intens. Si els compareu amb el bombó de jelly de maduixa o el de Mochi kinako, veureu la diferència.

L’altre sabor, com us deia, és de castanya. Concretament una pasta de castanya també porta un farcit de dos pisos, amb exactament la mateixa estructura: pasta de farcit i jelly amb un sabor intens que s’escampa per tota la boca. Ha de matisar però, que el desconeixement de la pasta de castanya respecte el que si que conec de carbassó em deixa una mica amb el cul a l’aire. Però si considerem els dos bombons iguals, podríem dir que la pasta de castanya no és tan intensa que la carbassa però també té la seva gràcia. Posats a comparar, seria com el Tirol de té verd matcha.

Tots dos bombons tenen un gruix exterior molt generós, com sempre que hem contat els bombons quadrats japonesos, però la part superior presenta una figura diferent a la quadricular de Tirol. Monteur ha preferit tirar d’una espècie de remolí de quatre peces molt elegant (de fet, molt més elegant que la taula d’escacs de Tirol, tot s’ha de dir). I per acabar, fer-vos notar com de bé queda el canvi de color de la base dels bombons de castanya, quina delícia!

Pastilles de regalèssia mentolades Opal

Hem de tornar a Islàndia, concretament la capital (Reykjavík) on hi ha la fàbrica de Nói Síríus. Les pastilles de regalèssia Opal es fan, amb paciència, allà.

Com us vaig comentar amb les pastilles Tópas, als països nòrdics això de la regalèssia els torna bojos. Els encanta, els emociona. En fi, que no poden viure sense una regalèssia a la boca. A mi el que m’ha tornat boig aquesta vegada ha sigut la marca Opal, aquesta estètica tan anys 80, tan Op-Art i alhora molt neta i elegant. Entra tot l’assortit de dolços Islandesos, no en dubteu que aquests són els que sobresurten per damunt de tots els altres. No ho dic jo, és un fet que podeu comprovar vosaltres mateixos.

A l’interior, tan si compreu les caixetes de cartró o els pots rodons,  hi trobareu aquestes pastilles rodones, poc més petites que una moneda d’Euro i un xic més gruixudes. És, sens dubte, una pastilla força gran si ho comparem amb la tendència del mercat… aquestes gotes o mini pastilles que estan tan de moda últimament. Igual que les Tópas, les pastilles tenen un relleu, en aquest cas, un vaixell navegant en un mar d’ones més o menys furioses. La calma amb la que navega el capità del vaixell és inversament proporcional a la frescor mentolada de les pastilles. Un bon producte, no en dubteu!