Stoptou de regalèssia

Portem un mes molt francès, primer amb els “Very bad kids” de Carambar i la setmana passada amb les “Têtes Brûlées” de Verquin, avui, una empresa històrica que va també ha acabat en mans de la multinacional americana (que tots ja comencem a veure a tot arreu, oi?): La Pie qui Chante.

Originàriament, l’empresa va ser creada el 1921 a Marsella (al sud de França), però, com diu a la Wikipedia francesa, la seva història està lligada a la confiteria fran-russa. Jo no conec l’empresa, així que narro els fets que apareixen allà que deuen ser força oficials, a parer meu. L’origen de tot plegat és un confiter de nom Emilie Cornillot, que obra un petit obrador al carrer Colbert, a Lille, especialitzada en dolços farcits. La qualitat i consistència el van catapultar a l’èxit, i el 1885 ja va obrir un altre local més gran al carrer de l’Hospital militar (sempre he dit que això de la consistència i paciència és molt important en el sector dels dolços, però segur que ho podeu fer extensible a altres disciplines). El negoci va passar en mans del fill, Louis Cornillot, qui va signar una aliança franc-russa i va ampliar el negoci a una fàbrica i una botiga més. Tot queda destruït a la primera guerra mundial. A la mort de Louis, el fill d’aquest, enginyer químic als 19 anys, decideix succeir el seu pare en el negoci i va adquirir el 1925 l’empresa “La Pie qui Chante”. El context històric, guerres i misèria és similar a moltes empreses europees, que no van trobar estabilitat fins a la fi del guirigall ideològic permanent de la cultura Europea (encara avui el veig muntat d’aquesta manera, i pels segles dels segles).

Cuina de la fàbrica que tenien a Wattignies (tancada al 2003) / Imatge: La Maison de la Confiserie

El 1965 La Pie qui Chante aglutina altres confiteries regionals: KBO, Mob’s, Fémina i Clausse, que com podeu imaginar, li dóna un múscul prou important per posteriorment, establir una xarxa de distribució de nivell estatal. En aquest punt crec que va perdre aquell esperit familiar de la família Conillot, i ja es va convertir en un cromo més que anava passant de multinacional en multinacional. Primer a Vandame Vandame, després Cadbury, aquesta que va acabar formant del super grup Kraft Foods i arran d’una escissió d’aquests, el 2012 van passar al nou monstre Mondelēz International.

Quina enrotllada no? Bé, és el primer producte de La Pie qui Chante, i en tenir un origen humil i històric, m’ha semblat oportú fer-me extensiu en la part històrica. I aquest Stoptou què coi és? Doncs un caramel tou de regalèssia. Ja sabeu que és molt estrany que m’agradi a mi aquest sabor, quan em sol agradar una cosa de regalèssia els molt puristes em diuen que no ho és, que sols és una essència que s’hi assembla.

Per altra banda, en aquest envàs tan kitsch, retro, anys 70 hi van aquests caramels tous que porten marcada la marca “stoptou” amb un relleu molt finet a cada unitat. Si la forma allargada no us fa el pes, he vist que també hi ha la possibilitat de consumir-los en format quadrat (bàsicament, el format dels Halls). I vosaltres, els heu provat? Jo no en tornaré pas a menjar perquè no m’ha fet el pes i no m’ha semblat res espectacular com per repetir-ho.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s