Tartufo bianco de Virginia

Celebrem un doublepost amb un tartufo bianco de la casa Viginia (alerta, no confondre amb els Virginias de Tarragona). Aquesta marca històrica italiana, és el símbol de la qualitat i refinament de l’elaboració de postres i pastissos des del 1860, dubto que trobeu millor ambaixador dels confits i dolços italians que aquest.

El que va donar renom a la marca quan a començar eren els amaretti, unes galetes avui presents a totes les regions italianes i fetes amb base de pasta d’ametlla (sucre, clara d’ou, ametlles dolces, ametlles amargues i pinyols d’albercoc). Avui dia, aquesta gama compta amb una àmplia gamma de sabors i presentacions que no us l’acabareu mai. (No confondre els dos tipus d’amaretti, un és l’amaretto di Saronno cruixent i que es trenca més fàcilment (fa crec-crec coi) i l’altre, que s’assembla molt al massapà que rep el nom damaretto di Sassello, no tan cruixent com el de Saronno, però més dolç).

El tartufo és un alre dolç de la casa Virginia, de fet, en te un bon grapat de delícies que podeu anar mirant al seu web, però aquest tartufo bianco o tòfona blanca és la que més em va cridar l’atenció a l’última ISM 2016. Les tòfones m’imagino que sabeu què són, aquests fongs comestibles tan buscats i dels quals, dels quaranta tipus que es coneixen, només uns pocs són gastronòmicament acceptats. La més ben cotitzada (uns 3000 euros el quilo)  és la tòfona blanca, que només es troba al nord d’Itàlia, a concretament a les zones de Langhe, Montferrat i algunes de Piemont.

El tartufo blanco aquest l’he trobat boníssim, i em passaria tot el dia menjant-ne. Si bé, és cert que només n’he provat dos i que l’opinió de si és original, tradicional o no, es basa únicament amb l’experiència que ha tingut menjant aquests dos. Si no fos per aquesta càrrega històrica que té la marca i el producte, i l’analitzés com si fos un producte d’aquests rars que de tan en tan em porten del Japó, diria que és genial, que té una textura que la fa molt llaminera, és molt dolç i el l’única pega és aquest embolcall que pretén portar-nos a una època victoriana o-qui-sap-on, que evidentment, no fa gaire per mi.

Neulets de Trias

Recordeu la Gianduia, aquella galeta amb un farcit de pasta de xocolata i avellana? Doncs avui us presento un dels productes estrella de Trias, les neules. No conec cap taula Empordanesa que no porti les neules Tiras. Si no hi ha cava i neules, no és nadal, no fotem.

Segurament, per tal de desestacionalitzar la neula, s’han fet aquestes versions farcides i petites, embolicades individualment, per poder ser consumides com una galeta normal de forma cilíndrica. Ho vam veure fa poc amb amb unes de Gerió, les Trichoc, que va per aquest camí entre producte tradicional (folklòric, local, etc) i desestacionalització d’aquests.

Són moltes les varietats que podeu trobar al mercat, de trias però, en trobareu cinc: el clàssic d’ametlla, el de coco, el de cafè (que recordo que el vaig provar fa temps i era boníssim), el de taronja i, com no, el de xocolata. El que desconeixia completament són els neulets i les neules sense sucre, existeixen i els he vist a la web de Trias, i venen amb un verd molt llampat i amb una submarca pròpia: triabé. Quina bona idea, aviam si les podem ensenyar aviat per aquí.

Stoptou de regalèssia

Portem un mes molt francès, primer amb els “Very bad kids” de Carambar i la setmana passada amb les “Têtes Brûlées” de Verquin, avui, una empresa històrica que va també ha acabat en mans de la multinacional americana (que tots ja comencem a veure a tot arreu, oi?): La Pie qui Chante.

Originàriament, l’empresa va ser creada el 1921 a Marsella (al sud de França), però, com diu a la Wikipedia francesa, la seva història està lligada a la confiteria fran-russa. Jo no conec l’empresa, així que narro els fets que apareixen allà que deuen ser força oficials, a parer meu. L’origen de tot plegat és un confiter de nom Emilie Cornillot, que obra un petit obrador al carrer Colbert, a Lille, especialitzada en dolços farcits. La qualitat i consistència el van catapultar a l’èxit, i el 1885 ja va obrir un altre local més gran al carrer de l’Hospital militar (sempre he dit que això de la consistència i paciència és molt important en el sector dels dolços, però segur que ho podeu fer extensible a altres disciplines). El negoci va passar en mans del fill, Louis Cornillot, qui va signar una aliança franc-russa i va ampliar el negoci a una fàbrica i una botiga més. Tot queda destruït a la primera guerra mundial. A la mort de Louis, el fill d’aquest, enginyer químic als 19 anys, decideix succeir el seu pare en el negoci i va adquirir el 1925 l’empresa “La Pie qui Chante”. El context històric, guerres i misèria és similar a moltes empreses europees, que no van trobar estabilitat fins a la fi del guirigall ideològic permanent de la cultura Europea (encara avui el veig muntat d’aquesta manera, i pels segles dels segles).

Cuina de la fàbrica que tenien a Wattignies (tancada al 2003) / Imatge: La Maison de la Confiserie

El 1965 La Pie qui Chante aglutina altres confiteries regionals: KBO, Mob’s, Fémina i Clausse, que com podeu imaginar, li dóna un múscul prou important per posteriorment, establir una xarxa de distribució de nivell estatal. En aquest punt crec que va perdre aquell esperit familiar de la família Conillot, i ja es va convertir en un cromo més que anava passant de multinacional en multinacional. Primer a Vandame Vandame, després Cadbury, aquesta que va acabar formant del super grup Kraft Foods i arran d’una escissió d’aquests, el 2012 van passar al nou monstre Mondelēz International.

Quina enrotllada no? Bé, és el primer producte de La Pie qui Chante, i en tenir un origen humil i històric, m’ha semblat oportú fer-me extensiu en la part històrica. I aquest Stoptou què coi és? Doncs un caramel tou de regalèssia. Ja sabeu que és molt estrany que m’agradi a mi aquest sabor, quan em sol agradar una cosa de regalèssia els molt puristes em diuen que no ho és, que sols és una essència que s’hi assembla.

Per altra banda, en aquest envàs tan kitsch, retro, anys 70 hi van aquests caramels tous que porten marcada la marca “stoptou” amb un relleu molt finet a cada unitat. Si la forma allargada no us fa el pes, he vist que també hi ha la possibilitat de consumir-los en format quadrat (bàsicament, el format dels Halls). I vosaltres, els heu provat? Jo no en tornaré pas a menjar perquè no m’ha fet el pes i no m’ha semblat res espectacular com per repetir-ho.

Skittles crazy sours

Caramels tous n’hem comentat molts aquí, sempre però, com si fos un toffee: una peça gran, d’uns 3 o 5 grams i embolicat individualment. El que va fer la multinacional Mars és fer-ne unes peces petites de la mida d’un Lacasito.

Amb una lletra “S” impresa en cada una de les peces individuals els Skittles són uns caramels tous amb un recobriment de caramel dur on hi ha concentrat el sabor i l’acidesa (en el cas dels que us comento avui). Es mengen un darrere l’altre, sense parar i afavorint l’engoliment desmesurat i descontrolat de 38 grams de sucre en poc temps.
L’arribada, o la reaparició dels caramels tous Skittles crec que ha entrat al mercat de puntetes, sense fer gaire soroll (és una opinió personal que comparo amb altres productes) encara que durant una bona temporada sortia a la televisió sense parar. Jo, personalment, crec que és un producte que ha renascut especialment a les xarxes com ara Tumblr o Twitter. Vulguin o no, una cosa han aconseguit: que jo anés a comprar una bossa per provar-los és la versió amb àcid que han tret.

La bossa verda em sembla, de lluny, la millor de les varietats que formen la família Skittles. L’original del 1974, el tropical, el de postres (si, versió soft amb coses com crema de llet i Milkshake), el de fruites de l’hort (Orchards en diuen els anglesos, amb gustos de taronja, poma vermella, llima, préssec i cirera), els Darkside (desconec exactament quin costat fosc de l’arc de Sant Martí es refereixen), els de gelat (si, és una varietat de sabors que no he vist mai aquí encara) i el de fruites del bosc (del 1989)… ja veieu que la llista s’allarga moltíssim, ja que aquestes empreses treuen novetats com qui arrenca mala herba. Ara bé, poc entusiasme m’entra per provar-los si no són àcids. Sempre em quedarà provar els nous Sweets + Sours, un mix que pot ser una bona opció.

Patates fregides ondulades amb gust de pernil salat

Dilluns, de bon matí, i comencem amb unes bones patates de pernil salat! Que si, que dins de la categoria de snacks hi ha el magnífic món de les patates, només que… me les menjo tan ràpidament que no arriben mai a la caixa de llum on faig les fotografies que veieu al bloc. (Un dia he de fer una entrada parlant de com ho faig. De com de complicat ho faig més aviat, perquè amb una foto de mòbil ja serviria, oi?).

Les patates ondulades: Ondu Ladas (hehehe) de Frit Ravich són molt similars a les que podeu trobar d’altres marques, no se qui va començar el moviment ondulat, però totes han acabat amb aquesta rugositat ratllada i la mateixa ondulació a tots els talls. Un procés de fabricació? Potser. El sabor és optim, n’he provat de millors i de pitjors, i crec que aquestes estarien a un nivell acceptable alt que, sumat que es pots trobar a pràcticament tots els bars de Catalunya, la converteixen en una bona opció per acompanyar el vermut.

Frit Ravich és una empresa de Maçanet de la Selva, a la comarca de La Selva (Gironés), fundada al 1963 per l’actual president Josep Maria Viader. Actualment, a més de ser un productor de patates i snacks en general, té una xarxa de distribució amb més de 500 productes (una animalada).
El logo que veieu aquí, imprés a la bossa, és diferent del que apareix al seu web (actualment en obres) molt més actualizat i energètic.

 Imatge de l’interior de l’empresa / Foto: ACN
L’expresident posant-se les botes.

Galetes saldaes Tuc de Mondelēz International

No comento gaire productes salats, però aquest any hi poso remei, amb l’snack salat i les patates fregides. Ja vàreu veure el mes passat les olives cruixents de Dumet, avui us mostro un producte molt conegut: Les Tuc original.

Les Tuc són aquestes galetes rectangulars amb les cantonades tallades que li han donat aquesta forma tan popular i inconfusible. Com a relleu, hi apareixen els tradicionals punts que portat tota galeta plana i uns altres de més petits al centre que, unint-los visualment, es pot llegir TUC.

El fabricant el podeu veure a la portada de l’embolcall, encara que siguin originàries de Bèlgica, forma part del gegant grup de l’alimentació Mondelēz International. És un producte que podeu trobar a molts supermercats o botigues de queviures per 0,38 € o fins a 1,50 € (animals, ni us atreviu a pagar més d’un euro per aquestes galetes, no val la pena!).