Sweet Saba de Maayan Zilberman

Maayan fotografiada per Jason Lewis

A finals de gener d’enguany parlava de l’Alice Stewardson i les seves creacions realistes de ceràmica. En parlava perquè amb la ceràmica hi canalitzava un manifest personal contra el menjar d’impuls (que sol ser la majoria del que comento per aquí) i ho vaig trobar molt interessant. Avui, no és l’objecte que es representa si no el material que es fa servir per donar forma a objectes quotidians.

fotografíes de Sarah Jacobs i publicades a Bussiness Insider

Una de les coses que m’ha sorprès és que algunes peces s’hi veu uns colors, o més aviat una mescla de colors, que impressionen i si no sabéssim que es tracta d’una peça feta amb sucre i colorant alimentari, pensaríem que és d’un altre planeta. No és així, Maayan Zilberman ho tenia tot pensat i calculat. Treballar com a directora creativa i dissenyadora durant quinze anys a la indústria de la llenceria diu força de la persona, la creativitat i la visió poc corrent que deu rondar pel seu cap.

La història de Zilberman però, comença quan la família es trasllada d’Israel a Canadà on amb el seu avi, inventaven receptes de cuina. Es nodrien dels aliments i experimentaven amb ells. Aquesta influència tan bèstia que va tenir de ben jove ho ha acabat marcant al projecte actual: recordant el seu avi posant-lo al nom de l’empresa Sweet Saba (Saba vol dir avi en hebreu). Després de passar els quinze anys al món de la llenceria i fundar una marca (The lake & stars, 2007), torna al món de l’alimentació amb Sweet Saba (2015) on modela objectes del seu passat oferint a l’espectador una experiència sensorial múltiple, que no s’espera i amb un sentit de l’humor molt particular. El mes passat (i per això m’hi arribat les creacions de Zilberman a les mans) va iniciar una línia de caramels creats exclusivament per la Whitney Museum of American Art inspirada per les obres de l’exposició “Human Interests: Portraits from the Whitney’s Collection” comissariada per Dana Miller i Jennie Goldstei.

Position Series #20, 2009 de K8 Hardy

Praline de xocolata amb llet de Vergani

Comencem la setmana a Itàlia. Encara que el temps no acompanyi, comentarem un bombó farcit de xocolata, bé, dic xocolata per entendre’ns, però per un euro, no espereu un gran orgasme. De fet, no l’arribareu a notar. Això és una crema de succedani amb llet i farcit amb una crema d’avellana i cereals. Com l’he trobat? Doncs molt bo.

El bombó té una mida força generosa, més o menys igual que un Ferrero Rocher i va embolicat amb aquest doble llaç que podeu veure a les fotografies. Un cop obert, les dues meitats de la bola són perfectament visibles i m’han entrat unes ganes molt grans de separar-les per veure com era per dins. Segur que vosaltres també en tindreu ganes, i us serà fàcil ja que tan sols fent una mica de pressió amb els dits, veureu com es separen i queden panxa enlaire amb el seu farcit perfectament dipositat.

Traient el tema del preu de nou, per un euro, crec que Vergani ha fet un producte comestible i agradable que no m’importa menjar una vegada cada molt. Si el voleu provar, l’haureu de buscar vosaltres mateixos ja que a la web de l’empresa no n’hi ha cap rastre. La meva deducció, personal i que no te perquè ser veritat, és que el producte s’allunya molt de la imatge d’empresa que volen donar. Es pot veure en el tractament de les fotografies i la selecció interessada dels productes que s’hi mostren (no és pas una critica negativa, de fet, algú puja fotos a una web d’empresa de forma desinteressada?). I com tota empresa, l’inici de Vergani comença el 1881 amb la compra de la botiga on va començar a aprendre l’ofici el venecià Secondo Vergani.

Mini neula Trichoc de Gerió

Avui tornem a Girona, aquesta ciutat que desconec si us ha quedat clar, hi han gravat escenes de la sisena temporada de la sèrie Joc de Trons. No en sabíeu res oi? És que no ho han dit gaires vegades, sort que hi sóc jo per parlar-ne en un bloc de dolços. Anem al tema.

Trichoc és una neula petita que porta xocolata a la galeta i ve farcida de crema de cacau. Acompanyat amb el cafè m’ha agradat molt i n’he demanat unes quantes al cambrer per fer-ne l’entrada al bloc. El que em sembla estrany és que no n’he vist encara a les botigues i fins on puc veure a la web de Gerió, fa temps que circula per casa nostra.

L’embolcall és senzill, una mini neula molt farcida (ja veieu que a la realitat, tampoc va tan carregada de xocolata) i un camp d’espigues de blat a la part inferior per reforçar l’efecte crunch que té.

Tronc de cereal farcit de crema de cacau amb llet d’Snapy

Avui anem al sud del mediterrani, a Tunísia perquè és on hi ha l’empresa Bonel (o Bonelle, no queda clar a la web quin dels dos és el correcte, per si de cas, jo faig servir el que veieu imprès a l’embolcall.

I què és? Doncs un xurro de cereal farcit de crema de cacau amb llet, amb un nom graciós (Snapy) i un personatge sense braços ni cames que m’ha fet recordar en Rayman (coses meves). Molt cruixent i lleuger. Si heu seguit el bloc de fa uns mesos, recordareu aquell snack salat i estrany japonès: Umaibō (うまい棒) (d’on havia de ser sinó?) fabricat per Yaokin. Doncs bé, aquest és dolç, un cereal com els que podeu trobar recobert de xocolata o mesclat amb altres coses per donar una sensació de cruiximent.

La galeta, cheeto, patata de blat… com li voleu dir, és molt bo. Llàstima que el fet que porti cacau de llet, sigui dolç i el cereal extrusionat sigui tan airós, fa que la durabilitat del dolç sigui quasi efímer. Pot ser divertit una vegada, o dos, però no la veig més enllà del consum anecdòtic.

Galetes de crema d’avellana Balconi

Si, feia temps que no posava galetes. Suposo que té una explicació… les galetes, a les mans, no em duren ni deu minuts. Si la crema que porta entre capes, és igual de bona que la galeta de crema d’avellanes Manner, malament, encara dura menys.

Els italians de Balconi Dolciaria ho han sabut fer molt bé, i m’he hagut de resistir molt per portar-les fins a casa i fer-ne fotos. Tant la galeta com la crema de cacau que porta és increïble. Feia molt de temps que no en trobava de tant bones, i això que som (suposadament) un país amb molta galeta.

Balconi, com deia, és italiana i està especialitzada en la fabricació de pastes, galetes i alteres productes derivats d’aquesta branca dels dolços. Fundada al 1953 per el jove pastisser Michele Balconi en un petit taller artesanal i que amb treball i esforç ha arribat a convertir-se en un èxit global. Actualment, ho ha dues fàbriques que no paren en tot el dia per produir més de cinc milions de brioixos al dia. Una animalada.

Crispyclan sabor paprika de La Mole

Crispyclan és una col·lecció de chips (patates fregides) de la casa italiana La Mole. El primer que crida l’atenció és el seu elaborat embalatge sense l’habitual brillantor de les bosses de patates. Això, els dibuixos que podeu veure a la resta de la col·lecció de sabors (naturals, rosmarino, pizza i paprika) i pel fet de ser una espècie de raviolis aixafats sense farcit.

Ja m’heu llegit algunes vegades parlar del picant, i em tira enrere, no m’agrada gaire i sovint ho trobo massa fort. No és el cas d’aquests, prou decents i que m’he pogut menjar sense problema. Potser els amants del picant ho trobaran massa suau per ells. Bé, almenys, el sabor del paprika és molt bo, i ben segur que us agrada.

La Mole es va fundar el 1978 coma empresa de fornejat, que feia coses que es fan al forn, vaja. Aquesta passió que mostraven per la feina es va veure posteriorment en un rendiment considerable de la producció, que els va permetre alhora, treballar amb altres sectors que no els eren tan propis. Així van néixer els quatre pilars que formen aquesta empresa de Torí: la part clàssica amb els “Spighetti” o els “Grissinelli”, els snaks, el servei d’hostaleria i els dolços com “Torcetti, galetes de Piedmont i altres coses acabades amb etti i elli. Tot molt maco, i la primera experiència que tinc amb la marca italiana ha sigut molt satisfactòria.

Anelles de goma Haribo

Sóc jo, o les bosses Haribo són cada vegades més petites? Potser m’ho sembla, o segurament, la competència les ha fet més grosses. El que és segur, és que tots ronden entre els 100 i els 150 grams de gelatina aromatitzada (o similar).

Les anelles és una altra de les gomes més populars a les botigues de caramels (o ja podem dir les botigues de gomes? Ho dic per l’escàs espai destinat al caramel que hi ha actualment), juntament amb els cors, les melons o altres productes d’Haribo com la regalèsia enrotllada, les Parisinas i els Colo-Rado (vaja, aquests d’Haribo també tenen un departament de màrqueting catxondo, com els 5).

De maduixa, poma (les millors, amb diferència), llimona, mora (pse, no gaire) i préssec (un altre de molt bo, per quan una bossa, únicament de poma i préssec?). La textura de les gomes és força densa, no us puc dir si per el “suc de fruita” que porta o per el tipus de gelatina. Com bé explica a la web de l’empresa, les gomes estan fetes d’una mescla de glucosa (els fa transparents), sucre, dextrosa (un tipus de refrescant) i gelatina (que li dona consistència a tot plegat i reté la forma del motlle. A tot plegat, s’hi afegeix una mescla d’extracte de fruita i plantes, sabors, colorants i una mica d’àcid cítric (massa poc pel meu gust, però ideal per les meves dents).