Xocolata 50% de cacau, Simón Coll

Que la xocolata és un antioxidant i que aporta fibra ja hauria de ser un motiu per menjar-ne cada dia, amb moderació, clar. Però quan tasteu la xocolata de Simón Coll, la moderació l’enviaré a pastar fang, creieu-me.

De tota la xocolata que he comentat aquí, aquesta petita xocolatina d’un 50% de xocolata (i derivats) és deliciosa. Es desfà al paladar i deixa una marxa de cacau al coll que és una delícia. Tots els productes Coll, tenen aquest packaging que enamora, començant per aquest vaixell al logo i acabant per l’ús d’il·lustracions botàniques antigues per embolicar les barres de xocolates grans. L’aire que desprèn visualment els productes és molt llaminer i creen un desig tremendu.

Simón Coll va néixer l’any 1840 a Sant Sadurní d’Anoia (zona de caves, vés) a un petit obrador anomenat Casa Simón, on s’hi elaborava xocolata de la manera més artesanal existent. No fou fins a l’arribada de Francesc Coll que l’empresa no agafa aires d’industrialització i n’amplia considerablement la producció. El seu creixement ha sigut progressiu fins a convertir-se amb el que és avui, una gran empresa productora de xocolata de qualitat. I acabo amb un apunt, l’any 1972, Simón Coll va comprar Chocolates Amatller que estava a l’abís de desaparèixer.

 

L’any passat van celebrar el 175 aniversari, pocs ho poden fer.

Kinder Bueno White

Kinder Bueno és probablement la barreta de xocolata que més he menjat. Ja faria temps que no en menjaria de barretes si no fos perquè per feina, em veig obligat a provar-ne constantment (oh, quina tortura! Eh?). Kinder Bueno white no era a la llista, segurament, perquè encara no es fabricava. Després de provar-les avui, crec que m’hi hauria tornat addicte.


Què coi és el Kinder Bueno? És com va dir fa més de deu anys la Cybele May: una “cosa bona per mainada”? Això només ho sabran els italians de Ferrero, pel que fa nosaltres, ens conformarem amb creure que són barretes de crema d’avellanes amb llet i recobertes d’una fina de capa de xocolata blanca. Sense grasses hidrogenades i amb cruixent assegurat.

Crec que es podria considerar una neula amb una forma personalitzada i amb elements que visualment, li donen un aire més elaborat. De totes maneres, els productes Ferrero sempre han tingut aquest aspecte, italians, sempre cuidant el més mínim detall. Només cal donar un cop d’ull els mini kinder bueno o als Happy Hipo, i entendreu per què. El kinder bueno blanc? Boníssim, i això que no sóc gaire de xocolata blanca.

Petjades de gos comestibles

Tornem a parlar de coses Kawaii! Ja feia temps que no treia res i per fer-ho he escollit les petjades farcides de Senjaku. Si el mes passat parlava d’un gat, avui li toca el torn al gos.

Com que no conec els kanjis japonesos, i no tinc ganes de dibuixar-los i interpretar-los a un diccionari d’imatges, tirarem de les icones que hi ha impreses a la magnífica bossa en forma de pota. Unes petjades de goma farcides amb gust de poma. Genial! El color és força més clar que les de cirera, però són boníssimes. Repetir? Tantes vegades com pugui!

Coffee break de Crispo

M’agrada la xocolata, especialment negra. De fet, m’agrada aquesta i amb prou feines les altres, les succedànies, encara que hi ha comptades excepcions. I també sóc molt fanàtic del cafè, com a consumidor i prou, no em pregunteu coses complicades perquè no.

Ara, una combinació d’aquests dos és complicat que m’acabi agradant. I això és el que Confetti Crispo han intentat fer aquí. La peça és un confit, visualment molt similar a la “peladilla” que tenim per aquí però per dins porta un farcit líquid que en aquest cas és café. Al mastegar, no és excessivament dur i es pot trencar amb facilitat, deixant que el farcit inundi la boca.

Bé, el resultat no m’ha agradat gens. No el tornaré a provar pas, ni regalat, prou feina vaig tenir després a treure’m l’essència de cafè que portava de farcit. Però segur que hi ha coses molt millors de la italiana Crispo. Navegant pel seu web, puc veure uns quants confits que m’anirien molt bé de cara a la setmana santa d’enguany. I vosaltres, quins dolços teniu pensats per la setmana que ve?

Kracher de Maoam

Maoam amplia la seva gamma de productes, o bé, Haribo treu productes amb la seva marca germana Maoam per alguns mercats. O només estem parlant d’un projecte en fase embrionari. El que sigui, és molt divertit.

 

Recordeu que Maoam són aquells caramels tous, tipus Sugus, que podeu trobar, buscant molt bé, en forma també de bola sota el nom “Pinballs Fruittoffees”. Deuen portar força al mercat perquè n’he vist de models diferents que apunten a diferents restylings (i per tant, a diferents tendències).

Però avui parlem de l’altra tendéncia que tothom fa però que no veig gaire consumint. Els Kracher’s. Són uns petits núvols amb molt d’àcid i espetecs (no fuet, eh? Parlo del caramel pica-pica) mesclats a dins, protegits per una capa dura de caramel que els permet pintar de colors vius. La seva mescla em recorda molt els confits de quant era petit, colors molt pàl·lids i gastat pels costats o relleus del producte.

És un producte molt bo, però alhora molt volàtil. La bossa m’ha durat ben poc, la sensació que m’anava posant aire ensucrat a la boca ha sigut constant, ja que els espetecs eren força discrets i rapidament havies de substituir l’absència de “pop” “pop” amb un altre Kracher. I així fins que m’he polit els 200 grams de producte. Si busqueu el color blau, Haribo n’ha fet una bossa, exclusivament de color blau. Edició limitada.

Café Dry crème d’Intervan

Porto uns quants dies buscant caramels de cafè. Alguna cosa que s’assembli aquells Cappuccino de Kopiko. I mentre no els trobo, m’he anat trobant d’altres de similars. Un d’aquests és un popular i força vist: els Café Dry. (Un cafè sec, quina cosa més estranya).

Doncs mira, aquesta versió és molt cremosa (si, clar, ho posa a l’embolcall), però no només aixó, crec que és un caramel de cafè que s’apropa més als Werther’s Original que, per exemple, els ja mencionats Kopiko. És a dir, un CafèLatte de l’Starbucks dipositat en forma de pastilla i amb un paper vintage. Millor oi? Prou descriptiu.

 

La pastilla, ai, el caramel dipositat porta una “i” marcada, que no és més que el símbol que fa servir Intervan per marcar els seus caramels. Una de les avantatges que té els caramels dipositats. Tot depèn dels gustos de cadascú. Si preferiu aquests o els tradicionals no acaba afectant el sabor (no significativament) i si, en canvi, que es nota quan vols fer un caramel molt transparent. En tot cas, aquí us deixo un caramel de cafe molt dolç sens sucre.

Miel de romarin de Verquin

Abans-d’ahir parlàvem de balsàmics i avui ja tinc el coll fet un nyap, però ha sigut menys greu perquè tinc molts caramels de mel i llimona per ensenyar. Tot delicatessen de la fira ISM 2016.

Una d’aquestes és el caramel de mel Verquin. Alguns potser no ho recordeu perquè fa molt de temps, però fan coses molt interessants aquesta empresa francesa. Una d’elles, uns cubs de goma quadrats recoberts de xocolata, els FWI. Potser el nom no va ser el més adequat. No, definitivament el nom pot haver matat el producte definitivament.

I els de mel? Doncs molt bons. És curiosa la forma de l’abella al caramel, el seu relleu i el color natural (ho posa a la bossa) que té. Quasi sembla una gemma d’aquestes que venen a les parades de “bruixeria” (si, aquestes coses malauradament existeixen) com a amulet o pedra per a ouija. Vaja, que si no ho compares amb alguna cosa, és un caramel d’allò més bo. Només que no va farcit com els que acostumem a tenir aquí, i es nota cap al final, quan ja n’estàs cansat de tant llepar.