La ceràmica d’Alice Stewardson

Avui recupero l’espai de rareses, aquest lloc on acostumava a pujar sabors estranys però que amb el pas del temps, el que és estrany esdevé “normal”. El que m’agrada fer més però, és presentar-vos Kunstfood i el que l’envolta, avui, el torn de l’artista anglesa Alice Stewardson.

De Bristol, m’arriba l’obra d’aquesta jove ceramista que ja ha rebut elogis de totes bandes (mai se’n reben suficients en el món de l’art, creieu-me) i entre els quals m’hi vull afegir immediatament. Les imatges que veieu, són ceràmiques en forma, aspecte i mida dels dolços originals. Profiteroles, macarons o galetes (Chips Ahoy?) de ceràmica, brutal.

Segons Stewardson, el projecte qüestiona la hiperrealitat dels aliments a la publicitat. Aquelles hamburgueses del Mc Donalds que sembla tres vegades més gran que el que t’acaben posant a la safata en seria un exemple, però no s’acaba aquí: els anuncis de Florette (o similars) amb aquell verd que sembla un vestit de l’Agata Ruiz de la Prada? No us sembla un excés de manipulació visual que passat l’anunci una quantitat desmesurada de vegades per la TV o navegant per internet, acaba creant-nos un desig pel menjar perfecte que no s’adequa al real. Tot plegat obliga a empreses alimentàries a jugar als seus laboratoris per aconseguir aquella irrealitat que ens han creat.

“Digues el que menges i et diré qui ets”, la cita de Brillat Savarin descriu molt bé l’essència de la cultura del menjar d’avui. Allò que mengem, que veiem al supermercat d’una manera, descriu el que com a consumidors volem. Una manera de veure-ho és tornant a mirar una de les deu fotografies més cares de la història: 99 Cent II d’Andreas Gursky (2001). El paisatge de la gran cadena de supermercats americana “99 Cent” ho diu tot.

99 Cent II / Foto: Andreas Gursky

Però tornant a l’obra de Stewardson, aquestes representacions de ceràmica a més a més de la crítica a la cultura foodie, quina utilitat té com a peça artística per ella? A design indaba ho explica de la següent manera: Tornant del Japó on hi va estar una temporada, veia que la gent feia ceràmica per una satisfacció personal sense preocupar-se massa del significat profund que pogués tenir l’obra final.

La creació de diferents peces que un volia pel simple plaer de fer-les (i acabar-les). Aquest esperit i “manera de fer” se’l va emportar un cop va tornar a Anglaterra. Tampoc era qüestió de posar-se a fer coses sense solta ni volta, si no que volia tocar el tema de la hiperrealitat (o realitat fictícia) de la publicitat als mitjans. Aquesta recerca de la perfecció es veu plasmada a les ceràmiques que inevitablement desperten “l’apetit” al receptor. Un treball que crida l’atenció visualment i que alhora genera una crítica i inquietud, és doblement profund i interessant. No us perdeu la resta de les seves creacions al seu web o sobretot, a l’instagram.

Alice Stewardson al seu estudi / Foto: Andy Weekes

Anuncis

Caramel de maduixa de Roksana

Recordeu aquesta manera d’embolicar dels caramels farcits de Pifarré o els farcits de mel Gerió? Doncs avui anem a Polònia on la casa Roksana hi embolica els caramels de maduixa.

Una mica més petits del que estic habituat a veure, sempre m’ha fet gràcia aquesta mena d’embolcall que permet aguantar el caramel dret. Aquest paper, a més a més, dóna aquest efecte descriptiu sobre el sabor del producte, convertint-lo en un llenguatge visual universal (també ‘podria ser el cas que no sabessis què és una maduixa, o com és…). El caramel de dins però, és una mica pèssim, no en tornaria a comprar ni de conya. Eviteu-lo i busqueu una altra cosa, o de totes maneres, feu cas el que ells diuen i proveu el “Krowka”, el dolç de llet original que és el producte estrella.

Les Ippon Manzoku d’Asahi

Com diuen a Mogmog, les barretes Ippon (una barreta) Manzoku (satisfet) són suficients per minvar la gana… unes bones hores. Jo he estat lluny de quedar tip, les vitamines que porta (vitamina E i unes quantes del grup B) no són suficients per a la meva golafreria, però això no és res nou! El que és increïble és que Asahi fabriqui dues famílies de barretes senceres.

El primer gran grup el forma la barreta de cereals blanca (és la que us presento avui, amb un aprovat alt), la de cereal amb xocolata, una amb el gust de la famosa beguda Calpis i una de cereal “black” amb un 80% menys de sucre que la resta dels de la seva família. L’altre gran grup el formen els sabors “de pastís”: de plàtan, de xocolata i formatge. (Un repertori clàssic de pastissos).

El primer que m’ha entrat pels ulls és la qualitat de l’embolcall i com de ben cuidats estan tots els detalls. Ja em va cridar l’atenció quan el vaig escollir de la botiga en línia Candysan, però en viu és més llaminer. La barreta apareix coberta amb un blanc trencat que deixa transparentar molt suaument els fruits i els cereals que la formen. La barreta és molt densa, amb això vull dir quan la mastegues, es nota que no porta quasi res d’aire a l’interior. Seria l’oposat al que passa amb les Rice Krispies de Kellogg’s o les Coco Pops. Crec que val a la pena provar-les, segur que més d’un s’hi enganxa!

Festa de Sant Medir 2016

D’aquí a un mes i mig se celebra Sant Medir, concretament el dijous 3 de març (el pregó de la festa serà el diumenge 21 de Febrer). Pels que no ho sabeu, és una festa que celebren a Barcelona (i altres poblacions de Catalunya) amb una cosa ben peculiar… tiren caramels, si, com els reis.

Quaranta-cinc tones de caramels entre els nens de Gràcia i Sarrià. Una quantitat impressionant si tenim en compte el nombre d’infants que hi ha a la ciutat de Barcelona (contem també la gent garrepa que no vol comprar mai caramels i aprofiten els dies de reis i Sant Medir per arreplegar tot el que poden, i més).

Un altre fet, que ens interessa força pel blog, és la imatge gràfica. Enguany, el cartell ha anat a càrrec del dissenyador gràfic Jordi Joan Pujol que ha guanyat d’entre 39 participants. Tots els cartells els podreu anar a veure exposats al Centre Cívic Casa Sagnier, queden pocs dies! L’últim dia per visitar l’exposició és el dia 29 de gener al districte de Sarrià-Sant Gervasi situat als jardins d’Enric Sagnier Villavecchia (horari de dilluns a divendres de les 9:30 a les 21:30).

Caramel de mel de Miels Villeneuve

Culture Miel és el nom que rep actualment (des del 2015) el que havia sigut l’empresa Miels Villeneuve i d’altres que s’han ajuntat i associat al llarg dels anys. L’activitat de Miels Villeneuve comença el 1936 amb la comercialització de la pròpia mel que collia els apicultors que la formaven. El creixement de l’empresa artesana a la fabricació industrial sorgeix el 1974 i culmina al 2008 amb la compra de la Biscuiterie de France (un fabricant tradicional de pa de gingebre) i la creació d’una nova empresa. Les dues empreses, sota la direcció de Thierry Lauvergeat passen a anomenar-se Culture Miel.

Deixant de banda que crec que el nou nom no s’adapta gens bé per una empresa que ven mel i derivats d’ella, he de dir que el caramel de mel que fabricaven (i suposo que encara el deuen fabricar) Miels Villeneuve és molt bo. El color taronja-clar del caramel aconsegueix una aparença visual molt llaminera que pocs poden igualar. Crec que és mereixedor de la llista de caramels de mel que cal provar si o sí, sobretot, si t’agraden els caramels amb el sabor molt suau i que et deixin un fort regust al coll.

Aquests caramels, juntament amb els farcits o el Germiel de Gerio, el balsàmic natural de Reineta, els que van combinats amb llimona (el Lockets), amb taronja (els Bronco) o amb herbes (els Vitalp), és impossible no trobar un remei pel mal de coll.

Kinder bueno mini

Kinder Bueno és, després del Kinder Sorpresa i el Happy Hipo, el que m’agrada més de Ferrero. Per alguns, sempre ho és la bola daurada que cada nadal un parent o un altre porta a taula i s’acaben en pocs minuts. No és el meu cas per mi, el torró Suchard li dóna unes quantes voltes.

Si coneixeu el paquet de dues barretes (última imatge), recordareu que venen amb la forma de petites peces quadrades enganxades una al costat de l’altre per una fina capa de galeta coberta de xocolata amb llet. Doncs bé, ara cada un d’aquestes parts les han embolicat individualment, creant un nou producte, sense fer res nou.

La galeta és la mateixa i el farcit de crema d’avellana és el mateix que els bombons ferrero Rocher, però sense els trossets d’avellana. Una pasta de segon grau però igual de bona. Val a dir que, avui dia, qualsevol cosa que porta crema d’avellana amb un toc de xocolata (encara que sigui amb llet) és hipercomestible. El producte mini-kinder no em sembla malament, ja que, com he dit, és 1/8 de les barretes a què estem acostumats, però la sensació que estàs comprant més embolcall que producte és ben notòria. Aquesta és la sensació que m’ha donat i per la qual seguiré comprant abans el pack de les dues barretes que els mini Kinder bueno.

Caramel comprimit i efervescent Escalofrío

Recordeu que diumenge parlàvem dels Jake, unes pastilles de caramel comprimit amb vitamines i sense sucre. Doncs bé, avui, amb sucre i sense vitamines tenim els Escaolfrío, un dolç que fa anys que es troba a les nostres botigues i ja forma part d’un producte indispensable igual que les monedes de xocolata o els xumets chupa-chup.

Va ser dels primers que vaig fotografiar per la galeria del Flickr (octubre del 2007) i em va cridar l’atenció la cara flipadissima del Yeti. Una peça gràfica que el Museu del Disseny de Barcelona hauria d’aconseguir ipso facto. Els nous models, els actuals, perden l’efecte op-art del fons i perden “efecte”… això si, el Yeti segueix a la seva “movida rave” i ho agraeixo, no els ho hauria perdonat mai als Hermanos Juan López. Per cert, refresco la memória, ells també són els fabricants dels caramels tous de regalèssia Mastia.

Sense recordar si les anteriors pastilles eren iguals, ara porten el Yeti marcat als caramels comprimits, sempre de color blanc independentment del color. N’he fet una fotografia però crec que costa molt de veure, el millor serà que busqueu els Escalofríos vosaltres mateixos, doncs recomano tots els sabors: maduixa, llimona i taronja boníssims i divertits.

Model antic d’Escalofrío amb un rotllo grpafic entre Punk i Op-Art