Piruleta Jumbo

Avui anem a Mèxic. No en parlem gaire i també tenen un bon grapat de dolços mítics i boníssims (com els de pinya farcits, de la mateixa marca o les recents piruletes de cajeta). El cas d’avui, la piruleta Jumbo, seria més aviat del segment de productes mítics i famosos, aquells que ajuden a entendre la fama d’una marca com De La Rosa. Així, tal qual.

Els que no coneixeu la piruleta Jumbo, per fer-vos-en una idea ràpida… serien els Kojak, que a mi personalment ni fu ni fa. Vull dir que n’he menjat perquè els trobes a tot arreu (fins i tot a la sopa), i al final, és el sabor de piruleta de cirera de sempre. Les Jumo, també porten xiclet a dins, però no pas en aquest cas… si no m’han enganyat.

Visualment, per fora, quan el chupa està embolicat no és res extraordinari, el paper dels Chupa-Chups li dóna mil voltes, però precisament aquest “low cost” que desprèn el paper és el que li dóna un “aire màgic”, el contrari del kawaii japonès que moltes vegades ens atrau perquè l’associem a quelcom barat i econòmicament molt llaminer. Però crec que els Jumbo estan per sobre del que aparenta el paper, proveu-lo i ho veureu. Bones festes i fi d’any!

Tirol de mochi kinako (きな粉餅)

Per any nou japonès (que no cau al mateix dia que alguns occidentals) és típic menjar mochi de Kinako (きな粉餅, us poso els kanji però segur que n’enteneu un borrall. Com jo.) El Kinako és una pols feta a partir de grans de soja torrats, d’aquesta manera, l’interior blanquinós de la soja es torna d’un color groguenc. De fet, el nom “kinako” vol dir “sabor groc” en japonès. El mochi de Kinako doncs, és una bola de pasta d’arròs amb polsim kinako al damunt.

Doncs els nous Tirol que poso al bloc, és per celebrar aquest últim dia de l’any 2015 com ho faria un bon japonès: amb mochis de Kinako però amb la peculiar forma quadrada dels bombons Tirol. De fet, la cobertura exterior té una lleugera tendència a mantega de cacauet, jo no li he trobat pas, ho he llegit a la pròpia web de l’empresa (tot tan suau com ens tenen acostumats els japonesos, no hi ha manera d’encertar-ho a la primera).

I el farcit, com sempre, mantenint la seva gomositat però en aquest cas, sense gaire sabor. Dels que he provat fins ara, seria l’últim que repetiria, però amb tants que hi ha a la col·lecció més els que cada any fan nous, no els acabes mai (bé, sempre ets a temps de ser el Gran Golafre i aconseguir-ho).

Postres tradicionals, els coneguts Kinako Mochi / Foto: Mama Miyuki

Caramels petits farcits de mel

Ja porto tres refredats amb el que portem a l’any i això que temperatures molt fredes no hem tingut. Un bon remei que sempre repetim, que sempre llegim però poques vegades complim és la mel i la llimona. De fet, desconec si la llimona és per fer més divertida la mel, però a mi la mel sola, ja m’agrada.

Quan vaig comentar els caramels farcits de mel grans, ja vaig veure a la web de Gerio que hi havia una versió més petita, però ja sabeu que les coses petites, quan diuen que porten farcits, el que t’emportes és una mica de decepció. No ha sigut el cas. El petit farcit de mel de l’empresa gironina m’ha sorprès, mireu quin fifty-fifty més xulo.

El sabor de mel és òptim, el que es demana i amb aquest farcit que el que ajuda és reforçar molt les mil flors que porta. Tot un producte per repetir tant com es pugui durant l’hivern. Properament, més caramels de mel!

Ritter sport: Alpenmilch

Queda poc per acabar l’any i no se quantes entrades més faré, però si queda clar que la xocolata és un dels plats forts d’aquests dies, demà hi ha gent que començarà una marató de tres dies entre dinars i sopars que pot durar fins passat reis. Tot i així, cada any hi ha més desestacionalització de la xocolata i un dels que ho han sabut portar millor són els de Ritter Sport.

Que no us enganyin, Ritter Sport és xocolata que no té res d’esportiu. El nom Ritter vol dir “cavaller” en alemany i l’Sport que l’acompanya és idea de la muller d’Alfred que va suggerir fabricar una barreta que entrés a tot tipus d’americanes, d’aquesta manera l’empresa Ritter passa a ser coneguda per aquesta diferència respecte a les altres barretes del mercat. (La diferència entre la jaqueta i l’americana és que a la segona no cal que portis els pantalons de conjunt, de fet, està pensada perquè la portis amb texans). Recordeu que la diferència és un tret cabdal en el sector dels dolços, el 1912 quan Alfred Ritter i la seva muller Clara van fundar la fàbrica a Stuttgart de seguida van haver de traslladar-se a Waldenbuch (1930), un dels motius… la falta d’espai per fabricar la Ritter Sport Schokolade (1932).

La barreta que us ensenyo avui, és de xocolata amb llet com la majoria dels 33 tipus de barretes que fabriquen actualment l’empresa alemanya. Concretament, vuit barretes no porten llet. Això us indica que poques barretes veureu comentades al bloc.

La particularitat de la mini barreta d’avui és que porta un alt contingut de llet procedent de ramaderies dels Alps. Suposo que deu ser un indicador de qualitat per aquelles persones enteses en la matèria, però no pas per mi, on he notat una barreta de xocolata amb llet d’allò més normal.

Imatge promocional de l’empresa Ritter

Això si, sempre cal aplaudir aquest disseny tan senzill a la portada, fins i tot, del knick-pack: un invent del 1978 que consisteix en un paper segellat i embolicat especialment per trencar-ne una línia sense haver d’obrir tot el paquet. Doneu un cop d’ull a la imatge inferior i aplaudiu dempeus.

Escaneig del registre del knick-pack

UHA Shigekix de raïm (muscat)

Les gomes super àcides (o extremes segons com ho mireu) són tot un “must” als blocs de dolços, aneu al que aneu sempre cau una de les seves característiques bosses kawaiianes. Exceptuant l’ultima actualització (les que venen amb un personatge triangular en 3D) totes portaven una clara referència a l’alt contingut d’àcid.

I amb raó ho feien, i em reafirmo a les anteriors entrades d’aquest producte amb gust de Soda o Raïm: aquests petits triangles són unes bombes àcides de cuidado. Però si no us agrada gaire, podeu llepar-ho ràpid, doncs, l’acidesa només es troba a la capa més superficial de la goma, a dins és una goma dura (tipus wine gum anglès) amb essència.

Cada bossa conté unes vint peces (25 grams) que poden ser perfectament menjades en pocs minuts, ara bé, no em faig responsable de com et queda la llengua després… incapaç de trobar gust a res durant les pròximes hores. Jo m’apunto el següent sabor a provar… Shigekix Energy. Potser a la propera fira ISM?

ChocoWafer de Milka

Tornem a Suïssa, hi ha moltes coses a parlar i poc n’hem parlat, oi? Per variar parlaré de xocolata amb llet perquè m’agrada molt, moltíssim (mode ironia: on). Però què hi farem si a la gran majoria d’Europa li agrada la xocolata amb llet? Com a mínim, el ChocoWafer porta avellana i la converteix un producte més bo.

El producte es ven individualment, no sempre, en aquest cas el Carrefour ho tenen en caixetes que a dins venen les peces embolicades individualment. Per internet, en general, les trobareu en paquets de més unitats. Tant uns com altres és el mateix producte format per tres pisos de galetes amb xocolata entre elles. Tot dins un motlle que ho cobreix tot de xocolata Milka amb el seu respectiu segell. Matiso que m’agrada molt quan els bombons, barretes i d’altres productes porten un segell amb relleu de la marca.

En aquest cas, la mida de la galeta és molt generosa, ben segur que Philippe Suchard, el xocolater que el 1826 va començar la dolça revolució prop de Neuchâtel. Qui ho diria que, 114 anys després, posaria el color lila a tots els supermercats d’Europa i més enllà?

Kokochi: xiclet de matcha sense sucre

He tornat a tenir, (de fet, ja fa dies) uns bombons Tirol (チロル) a les mans. En vaig provar el 2012 quan vaig començar la meva addicció a tot el que tenia (o volia fer veure que contenia) té verd aka Matcha. Llavors tenia una perspectiva molt diferent de les coses amb té verd, però amb els anys he pogut comprovar-ne molts sabors i textures diferents, amb sensacions i experiències bones i dolentes per a cada un d’ells. i això perquè ho explico? Perquè m’està passant ara amb els productes de moniato.

El moniato en si, no m’agrada gaire, l’evito tan com puc però si cal menjar-ne, es fa i punt. Quan un producte conté moniato, o un producte rar (o poc comú a Catalunya) el que n’espero és alguna cosa totalment diferent i amb l’esperança de trobar un sabor que em sorprengui. Ho van fer els Crunch de matcha fa poc, ho poden fer molts en un futur pròxim. En el cas dels Tirol de moniato i mongeta vermella, no m’han causat aquesta sorpresa, ni ganes de tornar-ne a provar.

Un bombó de moniato i mongeta vermella? wtf? Com ja vaig introduir al post de postres japonesos, l’Ikinari Dango (いきなり団子) és un tipus de Wagashi (和菓子) fet amb una base de moniato i mongeta vermella per sobre. El fet que sigui una elaboració complexa, més digne de pastisseria, trobo força complicat traslladar-ho a un dolç produït industrialment. De fet, crec que per l’I+D de l’empresa, ha sigut un autèntic repte, per això m’he de treure el barret quan veig els dos pisos amb dues textures i sabors diferenciats en un bombó dipositat. Si mai heu tingut la sort d’anar a una empresa on fabriquen els bombons dipositats, veureu que, com més farcits porta un bombó, més complicat és que quedin tots bé. Doncs, per sort meva, els quatre Tirol que vaig tenir, estaven molt ben fets i presentats.


Varis Tirol apilonats, imatge de: 365 awesome things about Japan


L’altre punt interessant dels Tirol, com ja heu vist al llarg dels anys en el bloc, és el disseny i aquest punt de Kawaiisme que desprenen els embolcalls asiàtics, concretament del Japó. En aquest cas, han acompanyat el bombó amb amb un os, i no ho han fet perquè si, té una explicació: El dolç, que es pren generalment durant la cerimònia del té (茶の湯), és típic a la prefectura de Kumamoto (熊本県) situada a la quarta illa més gran al sud del Japó, amb un dels volcans actius més grans: l’Aso (1592 m). Kumamoto, en caràcters japonesos, comença per ós (熊) i, simplificant una mica la parrafada que tenia preparada, vindria a dir: el rugit de l’ós.

Conclusió: l’ós és el símbol de la regió, com l’àguila ho és pels americans i el panda pels xinesos.
I ara si, per acabar, un plat amb Ikinari dango de debó arrebossats i cuits al vapor.

Imatge de Travel guide.