Boles de malta, Maltesers

Presentar Maltesers a un bloc de dolços és com parlar de Gintònics a un bar de l’eixample, tothom n’ha provat i en té una teoria força estesa al respecte. I això que parlem d’un dels productes de xocolata més simples del mercat: una bola rugosa i cruixent de cereal envoltat de xocolata amb llet (ecs). Val a dir que aquesta llet s’allunya força de la qual podríem trovar als productes Ferrero o similars a Europa (és un matís important).

El que sempre m’ha cridat l’atenció és que el mateix producte s’ha mantingut al mercat en diferents envasos i cobrandings. M’explico: quan es va posar de moda els productes dolços en envasos en forma de galledes i tapa (perquè les gomes volien vendre molts quilos), Mars va treure rapidament la galleda de Maltesers. Ho ha fet també quan altres productes feien barretes tipus snack, hi va haver una versió de barreta-Maltessers aka Teasers, i per acabar, la versió de xocolata blanca “white Maltessers” que no hi és gaire a les nostres lleixes del supermercat però que clarament acabaran barallant-se amb els “Lacasitos white”.

Les boles, van ser creades per Forrest Mars el 1936 i es van posar a l’abast del públic per primer cop un any després, batejades com a “boles energètiques” i focalitzades al públic femení per aprimar-se (hehehe, que cabroncete aquest tal Sr.Mars). També és autor de la cèlebre frase “Les xocolates amb el farcit que menys engreixa” o “La manera més lleugera de gaudir de la xocolata”. Sempre fent referència al producte volàtil que un tenia entre mans. Com sempre dic, és bo tastar-ho tot… si t’agrada la xocolata amb llet i el cereal cruixent, torrat i espès de dins.

Save

Xocolata de Ghana i sense sucre, amb un 72% de cacau

Collons com hi va l’hivern aquest any… segur que no és menys calorós que els altres anys però ha entrat de cop, en un parell de dies. Per pal·liar el fort cop fa anys que tenim un bon remei, exacte, la xocolata negra (no aquestes coses rares amb llet que fan molts).

Torras, l’empresa del Pla de l’estany de referència, fa anys que té al mercat una barreta feta d’or negre. Aquest or, és un secret no gaire ben guardat de Ghana que a diferència de les altres xocolates negres, és que té un regust intens que et deixa el coll marcat.

El color i la textura són excel·lents amb l’afegit que és sense gluten i sense sucre. Especialment aquest any que va sobre la diabetis i els trastorns alimentaris, crec que és positiu ser més exigents amb els productes sense sucre. Començar per agafar la xocolata de Ghana amb un 72% de cacau és un bon començament!

Caramels farcits Misky

Ara que ha tornat el fred de cop, recupero aquells caramels que van bé pel coll. Els de mel (i si no us agrada gaire, els que vénen combinats amb llimona). A casa, sempre hem sigut dels farcits de Gerio, comentats l’any passat aquí, perquè eren els que hi havia a la botigueta del costat de casa.

Els Misky és un caramel que fa temps que el tinc vist i mai he agafat. Primer perquè el blanc sobre el color clar del caramel no es veu gens i això no desprèn gaire confiança, però d’ençà que tinc el bloc, m’hi fixo més i agafo tot allò que abans no hauria agafat mai. I ben fet que feia… aquests caramels no tenen gaire gust de mel i venien una mica deformats…i sense farcit! Ni rastre, tu. No és que el sabor sigui dolent, perquè al final, el regust que deixa és correcte, només que… coi! No li diguin “rellenos” a una cosa que no en té!

Misky és una empresa que ha quedat absorbida pel gegant Argentí Arcor, iniciat per Fulvio Pagani a la localitat de Arroyito. Aquesta multinacional té els negocis molt diversificat: des de matèries primeres al sector energètic passant per l’alimentari. En aquesta expansió d’Arcor mitjançant crèdits fets a mida per ella, hi va néixer Misky, especialitzada en la fabricació de dolços (gomes i caramels) a la província de Tucumán el 1970 (en aquesta mateixa ciutat, Arcor hi té una de les empreses de matèria bàsica en l’elaboració de dolços: Sucre). Dit això, podeu entendre perqué Arcor forma part de la llista de les 25 empreses de dolços més potents, oi? Llàstima però, que els caramels de mel, no estiguin a l’altura de l’imperi.

Bossa de caramels Misky amb estètica Joan Miró / Foto: Golosinas Ya

Barreja de jellies Pureral

Avui torno a parlar de la japonesa Kabaya. Després de trobar-me amb uns deliciosos jellies de raïm farcits. Avui és el torn d’un mix de dos sabors que han tret sota la mateixa marca Pureral.

La goma és increïblement tova i molt elàstica, mastegant s’aconsegueix trencar aquesta capa gelatinosa que té al voltant i s’allibera aquest farcit que porta. En el cas de les vermelles, es pot veure aquests puntats negres que li donen una similitud a la fruita real molt divertida.

No he aconseguit descobrir de què estaven formats els dos. Fruites exòtiques segur que si, però hauré d’esperar al traductor per aclarir-me. A la web del producte, tampoc en fa cap referència a la mescla que us mostro. Al capdavall, potser és una edició limitada que no va triomfar gaire. Llàstima!

Boles de caramel tou Nimm2

Avui he descobert una cosa més, suposo que alguns ja ho sabieu, jo no. De fet, molts noms de marques bones que conec tenen un bon departament de naming darrere que els ajuda, em costa saber què volen. Però quan ho descobreixes, et sorprén i segons l’afecte que hi mostris, et cauen millor o pitjor. En el cas del Nimm2… vol dir “Agafa’n 2”, una mica com aquell eslògan dels Petit Suisse (avui conegut com Danonino) “a mi me daban dos”. Oi?

En el cas dels caramels tous farcits de goma fabricats per la multinacional alamana Stork, “agafa’n dos” té una referència a la quantitat de vitamines que porten. Si, és clar, tothom s’ho empassa aquestes coses… avui dia desconec l’efectivitat que tenen, la veritat, però em sorprendria molt que un producte de golafreria, com són els dolços, tingui tanta efectivitat l’ús de “conté vitamines”. Però ei, per posar-ho, que no falti. Sempre va bé posar-hi vitamines als quilos de sucre que ens fotem diàriament. Si morim de diabetis, almenys, que ens agafin ben vitaminats. Heheheh.

La versió de caramels tous (perquè els originals, són caramels durs, és a dir, no inclouen la paraula “soft”) inclou quatre sabors: taronja, llimona, maduixa i cirera. Un clàssic en el món dels dolços. El farcit que porten dins, però, no necessàriament tenen el sabor de fora, sinó que forma part d’un poti-poti de suc de fruita concentrat.

Estèticament, és un caramel tou molt agradable, la marca amb aquest “2” al final és molt original i el suport històric que té al darrere és molt gran. Ara bé, aquí sempre hem tirat de les coses amb un punt d’acidesa superior a la resta d’Europa, i jo ho noto. Trobo a faltar la potència que té una Pikota o el que vaig comentar dimarts, la tira Lifeguard.

Caramel tou Lifeguard

El 2012 vaig presentar un caramel comprimit amb un forat al mig que al bufar, xiulava. Al món anglosaxó, anomenatswhistle candy, són molt coneguts i consumits, al japó entre la mainada, també.

Aquesta mateixa empresa, nascuda el 1948 sota el nom de Kikyo-ya, va passar a ser Collis Ltd. (Coris) el 1953. Avui dia té dues fàbriques al Japó d’on produeix un bon grapat de productes enfocats molt especialment a la mainada. Un d’aquests productes és el “Lifeguard”, un caramel tou (toffee de fruita) molt bo. De debò, és espectacular. El nom, prové de la beguda energètica que fabrica la mateixa Coris, aquesta versió amb caramel tou, pretén ser una prolongació dels productes de la marca “Lifeguard”.

El paper no podia ser més kitsch. Unes lletres dels 60, molt hippy acompanyades d’un fons amb flames al més estiltunning. Dos mons que dins el meu cap poden arribar a ser molt explosius, però la capacitat dels japonesos en aquestes coses ja em té curat de qualsevol espant, per sort. Que afegeixi alguna cosa? A provar-los!

Calissons de Manon

Tornant de terres nòrdiques en cotxe, he parat a moltes àrees de servei que m’han proveït de delícies locals totalment desconegudes fins fa poc. Una d’elles, a la regió de Provença (poc abans d’arribar a Catalunya) és el Calisson.

Es tracta d’un dolç tradicional de la zona, molt vinculat a la ciutat d’Aix-en-Provence (d’on prové la gran majoria dels Calissons del món) i que està fet d’una pasta suau i homogènia d’un to groguenc pàl·lid. Aquesta massa, ve acompanyada d’aromes fruitals, especialment de melons i taronges, i barrejat amb ametlles mòltes recobertes d’una capa de caramel blanc (royal glaze).

Com veieu a la imatge, la seva textura és molt esponjosa però el meló fa que un cop a la boca, es desfaci i li doni aquesta cremositat característica. Hi ha certes persones que el relacionen amb el massapà, però ni cas, és molt diferent. Una manera de no confondre’l amb una altra pasta és per la forma romboïdal, que recorden vagament, la forma de les ametlles.

Manon, l’empresa que fabrica aquests Calissons de forma artesanal i els comercialitza amb aquest estoig tan peculiar que reprodueix la forma clàssica, va ser fundada abans del 1951 (no n’he trobat una data exacte, de moment), però és a partir d’aquesta data que des de Peirueis sortien cap a França i altres indrets del món, delícies fetes amb metlles. Aix, és un centre d’ametlles impressionant. Avui dia, la petita empresa segueix proveint els consumidors, des del mateix lloc d’on ho havien fet anys enrera Louis Bellon (pastisser) i René Manon (apicultor).