Caramel de tamarinde de Dacca

Prop de la Universitat de Dacca hi ha una empresa de caramels, si, força al centre de la capital de Bangla Desh (aquest país de l’Àsia meridional que té una bandera com la japonesa amb el fons verd).

L’empresa es diu Lima Lozence Co i m’ha costat força trobar-ne quatre ratlles, tot i així, cap rastre d’una web o similar online. Tot i així, si teniu curiositat pels seus productes, podeu posar-vos en contacte amb bdproducts24 que en te uns quants. (Amb qualitat de foto i navegació web fregant el més malament i lamentable possible).

A hores d’ara us preguntareu perquè l’he acabat comentant… fàcil, el sabor de tamarinde. Si, jo tampoc sabia el que era fins que quatre clics m’ha portat a la seva etimologia que copio directament de la Viquipèdia: La paraula “tamarinde” prové de l’àrab “tamar hind” (تمر هند), que vol dir “dàtil de l’Índia”. De totes maneres, es troba des de l’est d’Àfrica al bell mig del pacífic. Aquesta gran àrea és prou significativa per entendre que és un ingredient que utilitzen centenars de cultures. Fins i tot, els anglesos la posen a la famosa salsa Worcester, que vam poder veure als Umaibō (うまい棒) de la setmana passada. La bengalí, no podia ser menys.

Les seves propietats són molt llargues, pròpies dels llegums d’entre les que destaco el seu toc àcid i color crema. D’aquí el color del caramel, que tot i semblar dur, és un producte tou que es desfà amb molta facilitat. La dolçor afegida durant la seva elaboració el converteix en un dolç molt potent però alhora, molt bo. La meva valoració és que li falta una mica de tot a tot arreu: principalment al disseny del seu embolcall i la comunicació producte-consumidors (és inqüestionable, avui dia, trobar ni que sigui un blog gratuït, informació d’una empresa que fabrica el que sigui en anglès, com a mínim).

Toffelino cremoso de Gerió

Ja fa dies que tinc ganes d’ensenyar-vos els pocs productes que encara tinc de la fira ISM d’enguany, pocs mesos de la pròxima edició que tindrà lloc de nou a la ciutat de Colònia del 31 de gener al 3 de febrer.

El Toffelino cremoso de Gerió és un dels toffees de la família toffelino, que inclou uns de fruita, uns que vénen banyats amb xocolata negra (!!!) i els que us ensenyo avui, amb un toc de cacau.

De forma tubular, el toffee té un relleu estrany i una allargada que obliga a fer-ne un parell de mossegades (si us el poseu tot sencer, quedareu molt golafres, doncs la peça és força gran). Però la seva textura fa honor al seu nom, és un toffee que es desfà i s’enganxa relativament poc (solen ser molt enganxosos aquests dolços, si no, proveu de menjar un mentos choco sense que s’enganxi). Pel que fa el seu gust, és molt bo: porta aquest cacau que es pot apreciar en el color, es nota quan el menges però em desagrada que tingui aquest regust tant i tant dolç. Ai aquests “peros” inevitables, tot i així, un encert que ja podeu veure a les botigues (si més no, a Sabadell els tinc fitxats).

Puchitto, gomes amb gust de maduixa de Kracie

L’any passat us vaig presentar la multinacional Kracie i la seva gran diversificació del negoci, com sempre, nosaltres parlarem de la part dels dolços que és la que majoritàriament toquem aquí al bloc. Si l’última vegada parlàvem d’una mescla de joc (kit de pesca) i gomes (peixos, pops i calamars) per menjar, avui veureu únicament gomes amb formes.

La massa de què estan fetes és exactament la mateixa que l’última vegada, una maduixa artificial i poc accentuada que deixa bastant a desitjar. Ara ja m’apunto que de Kracie, millor evitar la maduixa. Hi ha altres sabors com poma o meló que ben segur que tenen un gust millor (val a dir que el nivell que deixa el de maduixa és fàcil de superar).

Per menjar-lo, sempre podeu fer com en aquest vídeo, però jo no he tingut pas tanta paciència, els he endrapat un darrere l’altre resignat amb el poc sabor que tenen. Però com sempre, una cosa dolenta es veu compensada en una altra de molt agradable. Si, efectivament estimat lector, aquests embolcalls, recipients, bossetes que fan els japonesos estan a anys llum del que tenim per aquí. Una delícia entre kawaii i kitsch, entre 3D i fotografía, tot ben combinat i hipersaturat de colors amb combinacions que no tindries el coratge de posar mai enlloc. Només paer això, per guardar aquestes peces gràfiques, val la pena una vegada a la vida, comprar un producte de Kracie.

Pop Boom de raïm i farcit de xiclet

Ja fa temps que comento coses de la casa Peccin, sempre però amb el xiclet farcit que tenen: els Nitro Feras, els Blong o fins i tot, els més sofisticats Blong3. Mai ho havia fet però, amb els chupa chups (correctament s’escriu xucla xups, però si trobeu algú que en digui així, us en compro un gratis. A vegades sembla que ens compliquem la llengua vulguen).

El Pop Boom és un chupa chup de 18 grams amb un xiclet a dins. Amb un sorprenent sabor de raïm, (crec que per això ja val la pena provar-lo!) el xiclet que porta a l’interior és d’una gomositat força acceptable. Em refereixo que estem parlant de dos productes que es poden comprar per separat i pel mateix preu d’una d’elles, ens tens dos.

La durabilitat del xiclet però, no és per llançar coets. Vindria a situar-se a la línia decadent dels xiclets d’avui dia, només que cal matisar un punt en aquests casos: el chupa chup és tan gran que un cop arribats al xiclet, és força probable que un ja n’estigui una mica fart del sabor i acabi desitjant que el xiclet s’acabi ràpid per tirar-lo i passar a la següent llaminadura. Ho deixo anar, perquè com veureu a les imatges, divuit grams, dóna per molt de producte.

Airz care d’anís i mel

Després de comentar alguns tipus de caramels Airz: els de saüc i fines herbes. Avui per fi en tinc a les mans uns que porten anís. Ja sabeu que l’anís m’agrada molt i que és un sabor força rar de trobar a altres llocs, si més no, com el coneixem aquí. Aquell anís fort que ens té acostumats la destil·leria de Badalona.

Els Airz de la casa portuguesa Lusiteca porten un fifty-fifty de mel i anís, una bona combinació que el converteix en una bona opció als caramels balsàmics. Si et sembla poc, tens a més a més una petita dosi de pròpolis, que juntament amb aquesta blancor que ens té acostumats els Airz, li dóna un aire més farmacèutic. Ja ho sabeu: naturally comforting.

Umaibō de yakitori: やきとり (Part 2)

Com introduïa ahir, avui veiem un altre sabor d’Umaibō , el de Yakitori (やきとり): pollastreq (ocell?) a la brasa. Heu de pensar que el pollastre no el venen com aquí ni el fan com aquí a la brasa, en general, pocs són els aliments que a la taula encara conserven la morfologia de l’animal. Al Japó, la gran majoria del menjar arriba trossejat, deformat i modelat perquè sigui “apetitós” a la vista. En el cas del Yakitori, es fa amb trossos petits de carn de pollastre o de les despulles, muntats en un pinxo de bambú.

També crec que us he de matisar que Yakitori, també pot voler dir qualsevol pinxo de carn, de fet, els tradicionals restaurants petits on serveixen únicament aquest tipus de menjar (i cervesa), es coneixen com a Yakitori-ya (やきとりや). Després d’haver passat pel Japó, crec que és dels millors llocs on he menjat, tot i que alguns, ens vam veure forçats a marxar, ja que no tots els yakitori-ya hi són benvinguts els forasters.

El personatge popular que acompanya els paquets és en Doraemon, i és el primer que jo vaig pensar, fins que t’adones que aquest té dits i no pot pas ser veritat. Doncs bé, no és ell, només que s’assembla molt: es diu Umaemon i també és un gat còsmic, ves per on. El fet que sigui un personatge amb la cara rodona ajuda a emfatitzar el poc saludable que és l’snack, però tranquils, si no n’abuseu, no hi ha problema.

Umaibō de salsa tonkatsu (Part 1)

Els umaibō (うまい棒) o “pal deliciós” és com un “ganchito” (Cheeto) gegant de blat de moro amb un espai buit a dins. No porta farcit, és com una patata inflada amb molts tipus de sabors: Salami, curri de pollastre, xocolata, formatge, pizza o llengua de vaca, entre d’altres. Com veieu, sabors molt típics.

L’invent és japonès, produït per Riska i venut per Yaokin. Empreses japoneses que s’han encarregat de fer populars aquest tipus de snack. Pel seu volum, trobo que està molt bé, només que no atipen res. A vegades, fins i tot, fan entrar més gana quan només en tenies una mica. Què hi farem, crec que el sabor de salsa Tonkatsu valia la pena.

Tonkatsu (豚カツ o トンカツ) és porc arrebossat, i que generalment consisteix en un filet o llom (escassos són les altres parts arrebossades, però no ho descarto). Al Japó, en fan molt entrepans, i són força populars (igual que a Madrit en fan de calamars a la romana). La salsa que acompanya molt sovint aquest Tonkatsu sol ser la salsa Worcestershire, i alerta, no és japonesa sinó Anglesa, concretament de Worcester, basada en una salsa més antiga greco-romana. Els seus ingredients, que més o menys es troben a l’snack són: vinagre de malt d’ordi, vinagre (de vi), melassa, sucre, sal, anxoves (!!!), extracte de tamarinde, cebes i alls; marques particulars de salses afegeixen altres espècies.

Demà, la segona part amb un altre sabor d’Umaibō!