Happydent "no limit" de mora, kiwi i maduixa

Recordeu aquella classificació dels diferents Happydent que vaig fer aquí? Doncs aquí he trobat el millor sabor de tots els Happydent que he provat fins avui dia. La combinació de mora, kiwi i maduixa és espectacular.

És el dels sabors més potents de la marca i crec que Perfetti van Melle han fet un gran treball en aquest sabor. També cal destacar que els “no limit” tenen un percentatge de suc de fruita natural, mai sabrem quin, però alguna cosa tindrà. També és un xiclet sense sucre, encara que avui no sigui una cosa estranya, ja que la majoria que podem trobar al mercat ho són.

Altres sabors de Happydent comentats al bloc: el de cola aquí, i el de maduixa amb poma aquí.

Farcit de mel Gerió

Tornem a prop de casa que hi ha un caramel que segur que heu vist perquè a cada botiga de Barcelona n’he vist: els caramels farcits de mel de Gerió, que també fan les boles d’anís, els geriovit plus de fruites àcides o els Germiel anteriorment comentats aquí també.

El caramel m’agrada perquè és d’aquests que van plegats com si fossin un regal, una manera d’embolicar quasi artesanal pel nombre de plecs que té (comparat amb els caramels actuals és una delícia). A més a més, el caramel és força més gran dels que trobes avui dia, i no és només el farcit, és tot: molt de farcit i molt de caramel dur al voltant.

Un cop desembolicat, el caramel és prou transparent per veure un centre farcit d’un taronja fosc, que un cop partit es pot veure més clar. És molt dolç i tant el caramel (que porta aromatitzant de mel) com el farcit (que porta mel natural) són molt i molt bons. Molt fan de la mel no sóc, en menjo sobretot quan fa fred i ara que és entretemps, ajuda a pal·liar la sequera del coll. És una manera de no passar-se el dia menjant Strepsils, i més econòmic.

Bontan ame

Japó, per descomptat, també té els seus dolços clàssics i tradicionals que no moren mai. Un d’ells és el que fabrica Seika Foods, els “Botan Ame”. Al Japó però, s’anomenen “Bontan Ame” (afegint aquesta “n”) perquè allà els fan amb gust de pampelmusa (pomelo, 文旦). La versió a “la resta del món”, distribuida per JFC International, és únicament de taronja o, com és el cas d’avui, de llimona. D’una llimona suau, molt suau (com també es veu il·lustrat a la caixa on venen embolicats).

Aquest envàs, conté 21 grams de caramels. Cada un d’ells embolicat amb un paper fi d’arròs que, alerta, et pots menjar. Jo ho he fet per una raó molt més simple, em deuen haver quedat una mica humits i el paper estava literalment enganxat al caramel, quin remei. Això en canvi queda poc elegant fer-ho amb els caramels tous o els que tenen un paper de parafina oi?

Gràficament, el pack que jo tinc és una mena de “remake”, l’original que podeu veure amb una senzilla recerca per google, és una joia que conté elements en clau: el Inuhariko (que són els gossos de paper que s’utilitzen per induir i per beneir bons naixements. I que jo em pensava que era un gat…) i la flor rosa que representa una peònia. Un producte molt i molt similar, és el Tomoe Ame, però el seu embolcall no fa tanta gràcia menjar.

Gomes Puré de Kanro

Voleu unes gomes molt àcides i amb un gust molt fort de cítric? No us perdeu les gomes Puré de Kanro, una empresa Japonesa que m’ha sorprès molt amb aquest producte.

Són uns cors molt ben definits, sense gluten i que fan servir la gelatina (de peix) com a base. També porten vitamina C (un 70% del recomanat per una dieta de 2000 kcal per cada 40g, és a dir, a cada envàs dels que veieu a la foto). Són més fins que els Sunkist de Jelly Belly però tenen aquella densitat i rigidesa que tots els que mengen gomes coneixen.

Per fora vénen arrebossats amb sucre lustre, és a dir, que tenen la textura oposada als Kasugai, que eren molt fins però a la mínima que els tocaves s’esquerdava la capa exterior i quedaven línies blanques.Tot va per gustos, jo aquests, quan en torni a veure, en compraré una caixa sencera.

Kanro Co., com he comentat, és Japonesa, el seu mercat és majoritàriament el pacífic i països asiàtics, és difícil de trobar aquí si no vas a una botiga que tinguin especialitats japoneses o asiàtiques. Si ho trobes, ves preparant la cartera que barat no serà. Va ser fundada per Selichi Mayamoto al Novembre del 1912, llavors només era un petit lloc on confeccionava dolços a la la prefectura de Yamaguchi. Podem considerar el 1955, quan surten els Kanro Candy amb la mateixa acidesa amb què se’ls coneix avui dia, el naixement de la companyia com a tal. Són molts els alts i baixos de la companyia, com moltes, i arribant ja el 2002, podem veure l’inici de la gama de gomes Puré. El 2012 va fer 100 anys, i ben merescuts!

La fàbrica de més de 19.000 m2. Imatge de Nissyoku News
Una de les facanes més visibles de la fàbrica Kanro. Foto de Airport Man

Lacasitos

Al 13 de juny de l’any 1982, l’Aragó va veure néixer un producte que podeu trobar fins a la sopa (sopa de lacasitos? meh). Els Lacasitos són unes pastilles de xocolata pintades amb set colors diferents, fets pel Grupo Lacasa, propietària també dels Conguitos i els Mentolín que ja vam comentar al seu dia aquí.

Una de les coses més maques d’aquesta marca, és la seva cal·ligrafia amb les puntes banyades de colors. Amb aquest aire de “lletra d’escola” i el tub groc amb “gomets de colors” (com l’anomenava quan no recordava el nom), molt característic.

El producte és sobretot això, xocolata bona (acceptable), banyada amb sucre fos unes quantes vegades. Hi ha unes quantes webs que diuen que els calen 150 xorros de xarop per arribar a la grandària correcte… no se pas d’on ho treuen, he vist fer boles d’anís amb menys i més grans que a pastilla. Tot plegat, segur que ho podeu trobar a prop de casa, s’ha convertit juntament amb el Chupa-Chups, d’un producte molt conegut i apreciat.

Gemmes de fruita de Sunkist

Si Sunkist en diuen “gemmes” de fruita, és que poden ser dues coses: o molt bo, o boníssim. Per sort, aquesta vegada eren les dues coses. Boníssim assortit de jellies m’he trobat avui per ciutat vella, feia fred i he anat a proveir-me al típic “refugi de menjar de dubtosa procedència”, aquells que són l’antònim de “bon veure”.

A la mescla hi havia diferents sabors, i crec que aquests eren tots els que tenia disponibles, però donant un cop d’ull a la pàgina de Sunkist, veig que no, llàstima. Els que hauríeu de trobar són cinc: llimona, taronja, aranja, gerds i nabiu. Excepte el d’aranja (juraria que el taronja era taronja…), crec que són els que he provat. En destaco sobretot el de gerds, quina delícia, no us el podeu perdre!

Són suaus, no s’enganxen i la seva massa és més densa que les gomes de pectina habituals i exactament no se a què és degut, però el resultat final, és satisfactori. L’empresa originària que els feia, The Ben Myerson Candy Company, va ser comprada per Jelly Belly, qui els segueix fent i els ha mantingut com els coneixem avui dia. Tot un encert!

Valensina

Valensina, (Dittmeyer’s) és un gran productor alemany (de Frankfurt) de sucs de fruita naturals. Té una sucursal al País Valencià i una petita gama d’alimentació on hi podem trobar els caramels.

Malauradament no he trobat informació d’aquests caramels durs sense sucre a la web, però si altres dolços com els caramels tous amb suc natural. Evidentment que som a productors de suc, els dolços han de ser molt bons!

El caramel dur però, entre una maduixa i una cirera, és una mica soso. Li falta una mica de potència en tot, tant en sabor, com en l’edulcorant. Fins i tot li donaria una mica d’acidesa, però bé, són gustos personals.

L’embolcall, mitjanament transparent, deixa veure el producte de dins, un tipus d’embolcall força repetit últimament i que jo, un altre cop personalment, no li acabo de trobar el què.