Bombó Pierrot

Fundada el 1851 a Szpitalna (Polònia) per Karol Ernest Wedel. S’ha especialitzat sempre en els dolços de xocolata, en diferents graus, valent el reconeixement de tots els seus consumidors i convertint-se en una empresa molt potent de centre europa. Va ser més tard, el fill petit d’en Karol, en Jan Wedel qui després de moure la fàbrica a Varsòvia (per la guerra) i obrir una segona fàbrica a Praga va catapultar el prestigi de l’empresa.

És important mencionar aquesta segona obertura perquè, segons explica la història, va ser la primera que incorporava dins de l’empresa, una guarderia, una escola primària, un hospital, cafeteria i és recompensava als millors treballadors amb préstecs per a l’habitatge sense interessos. Va ser un model molt aclamat pel socialisme durant la segona guerra mundial.

Els Pierrot (no confondre amb els Pierrot Gourmand!) doncs, sorgeixen amb aquesta història. Un bombó praliné (massa de cacau extrusionada amb trossets de cacauet) i banyat d’una xocolata fina. El farcit és suau i es desfà a la boca, una delícia. El paper que l’embolica és “tremendo”, entre kitsch i tradicional, colors vius i tipografia “divertida”, tan divertida que més d’un dissenyador gràfic li sangraran els ulls.

Wedel va formar part de Cadbury (del 1999 al 2010) i per extensió a Kraft Foods. Aquesta última ho va acabar venent el 2011 al grup Lotte. Per tant, una empresa amb un gran producte en mans d’uns Japonesos (i una gran part sud Coreans). Això pot anar “de perles”.

Blue raspberry Air Heads

Si llegiu Airheads i us ve al cap la pel·lícula d’en Michael Lehmann amb aquella banda de música “The Lone Rangers”, és que sou molt grans. D’edat em refereixo. Però no serà el cas d’avui, evidentment, on parlaré d’un toffee de fruita extremadament bo!

Apunteu-vos-ho a on coi sigui, però quan en trobeu un, compreu-lo! És “de lo milloret” que he provat de toffee de fruita fins ara. Molt millor que aquells Laffy Taffy de Nestlé i a l’alçada dels Hi-Chew de Morinaga, sens dubte, entre aquests dos caramels tous tinc seriosos dubtes per decantar-me per un costat o l’altre. De fet, aquesta “sort” m’obligarà a comprar sempre els dos fins que ho solucioni.

16 grams d’una pasta tova d’un blau elèctric, a estones sembla poc comestible, però el sabor artificial que hi ha és per menjar-s’ho amb el paper i tot. Detall curiós, de què deu ser la idea de posar Air-heads i un globus com a imatge?

El producte, creat el 1986, és propietat de Perfetti Van Melle i la seva producció és a Erlanger, un poble de Kentucky (USA). Malauradament, només es poden trobar a Canadà i als Estats Units, on a més, tenen increïbles sabors com: grape-o-licious, strawberry banana, slammin’ sour o pink lemonade. Sabors que em fan entrar molta gana.

KitKat dark version

Ximpum! Qui no conegui kitkat que surti del bloc. És broma, segur que l’heu vist i a vegades us ha fet “pal” agafar-ne, però jo crec que ho heu de fer. És del més ben parit que té Nestlé en format “barra”, després de comprar-ho a Rowntree’s de York (Anglaterra) el 1988.

El KitKat el formen quatre rengleres de galetes, fetes cada una d’elles per diferents capes de galeta i xocolata (depèn del tipus de Kitkat que compreu) i tot plegat banyat de nou amb més xocolata. Igual que el Twix, el Kitkat és una barreta per compartir. (Però la majoria de gent s’ho menja individualment perquè estem rodejats de golafres, però no ho diem mai en veu alta).

La versió “Dark” és de “lo milloret” que hi ha, negre com déu mana i sense romanços. La versió normal, encara que sigui amb una mica de llet, també m’agrada (normal, no és de Milka, per tant, és bo).

Gràficament, crec que pel Dark sobren les lletres romanticistes i daurades. Es podria haver-hi buscat un toc més fosc i un embolcall prou diferent, igual que quan fan les versions de maduixa, pastís de formatge amb gerds o té verd. (Quina casualitat tu, els Dark guapos que he trobat per internet… són japonesos!)

Imatge de Buy Kit Kat

Fudge de Milanówek

Avui anirem a passar una mica de fred, ja que aquí no hi ha manera que arribi, a Polònia sembla que sí. El fred ens fa estar menys al carrer i per tant, estem “tancats” i equilicuá, anem “picant cosetes”.

Una d’elles, podria ser algun dia un dolç polac tradicional com els fudge (va puristes, que si, que molt anglès i bla bla, però la llet dels polonesos és diferent!) Si bé, sempre i quan porti llet com déu mana. No és un problema que trobarem als fudges (caramels tous o dolços de llet) fets per ZPC Milanówek, ciutat independent però pràcticament enganxada a Varsòvia (com l’Hospitalet i Barcelona).

Amb un sabor de mantega i llet molt forta, molt dolç i molt tou, aquesta barreta m’ha ben impressionat. Si bé feia temps que tenia abandonats els caramels tous perquè no hi havia manera de trobar-ne que no fossin tan enganxosos. Si heu provat els Jadel, els Bit-o-honey o els GoLightly sabeu com d’enganxosos poden arribar a ser. No és el cas de la barreta de fudge en qüestió, que amb mantega de cacauet, un 6% de llet entera i un 5% de mantega pura la converteix en una delícia.

La versió petita de la barreta. Igual de bons!

A l’alçada dels bons fudge’s que han passat per aquest bloc, com els Dôma.

Xiclets Fiesta

Ahir, com alguns ja heu pogut llegir, ahir va tancar Fiesta. Ho podeu llegir a La Vanguardia o a l’Ara.

Ja vaig comentar aquí que les piruletes amb forma de cor, d’una característica cirera impossible de confondre, era l’única cosa de la marca que realment valia la pena. Els Gomelitas, que em semblaven una novetat de la casa, per mi van ser una mala experiència. Però per si no fos prou… els xiclets farcits apunten el mateix camí.

Ni farcit, ni xiclet. Un roc blanc insípid amb la famosa marca Fiesta, que tantes alegries donava amb els caramels de pal o els Kojak: piruletes amb xiclet a l’interior (que no em feien gaire el pes, i crec que només he provat una vegada i fa molts anys), treia paral·lelament aquestes coses que no s’aguantaven per enlloc. Al final, l’empresa es dissoldrà, potser algú comprarà la marca, però no serà el mateix. Aquí s’acaba les entrades, doncs, de l’empresa Ponce Candy de Puerto Rico.

(*) Alguns m’ho heu comentat. Plega Fiesta, però ben segur que Kojak la comprarà algú per seguir-los fent. És un producte que tira bastant. El que espero que no segueixin fent és aquests “xiclets fercits” o els “gomelitas”, perquè no tenen res del que petenen ser. Potser seran els primers a caure… com afirmen a Financial Food.

Happydent Xylit de cola

Tornem a un xiclet clàssic d’aquest bloc, els Happydent. Alguns us preguntareu perquè coi és un xiclet clàssic, oi? Molt fàcil, és dels pocs que es venen a granel, mentre la resta fan estoigs o paquets amb moltes unitats, els embolcalls individualitzats em permet agafar-ne només un parell de cada sabor i altres productes. De manera que surto de la botiga ben servit.

Els Happydent Xylit són xiclets sense sucre amb un punt de xilitol que els fa més refrescants. A diferència dels “No limit”, aquest porta un percentatge força elevat de xilitol (13%) i juntament amb l’àcid i el sabor de cola, el converteix en un dels més refrescants que he menjat últimament. Si bé, la seva durabilitat és la que és (mitjana-baixa), però el preu també ronda per allà baix, així que no és gens estrany. Punts positius per Perfetti.

Trident senses: watermelon sunrise

Si hi ha un sabor que l’anterior cap de setmana em va deixar de pedra va ser el “watermelon sunrise”, segurament, amb un rerefons al tequila sunrise… doncs és igual de dolç i addictiu! la col·lecció “Senses” de Trident, té moltes perles en tema de sabors, avui el primer de molts.

Encara que sigui una proposta molt estiuenca, jo crec que encara fa prou calor per mastegar aquestes petites dosis de xiclet amb punts de colors (a saber què deu ser… a vegades millor no saber-ho) que proven de donar una sensació de “fruita triturada” (però que no s’ha aconseguit del tot, per mi que va caure confeti d’alguna festa que es devien muntar un dia a la planta de producció…).

Trident, i per extensió Mondelēz International, han fet un gran treball amb aquest sabor (i en canvi, deixen la vergonya de les galetes Principe segueixi el seu curs…). Gràficament és força millorable, les siluetes són massa “Illustrator” i perden la calidesa dels colors que desprèn tota la resta del packaging. “Sabor duradero”, tampoc ens passem, dura el que suren tots els xiclets avui dia.