Ossets de Trolli

Trolli no té qui l’aturi, crec que està fent una campanya per col·locar-se a tots els cois de racons del món (entengueu món com la zona de Sabadell i Barcelona, on em moc més). Avui és el torn d’una degustació que m’han ofert, però ja en podeu trobar a molts llocs: els ossets de Trolli!

Encara que sigui una icona d’Haribo, els ossets és la primera goma de pectina que fa una empresa que es vol dedicar això, la raó? La gent ha associat l’ós com una goma bona i n’agafen sense pensar-ho gaire. També podríem incloure dins les formes de goma populars els plàtans, les móres (que en vaig comentar aquí recentment) i les rajoles àcides. Volia afegir també el meló de Vidal, però és un xiclet.

La diferencia entre els ossos de Trolli i Haribo és el sabor: els de maduixa molt bé, els blancs que no ha acabat de trobar-hi el seu gust (algú sap quin és?) un “ok” justet, i el verd, que pretenia ser una espècie de llima-llimona o no se què molt dolç, ha quedat com el sabor més dolent del paquet. Com que no em crec que hi hagi sols aquests sabors, esperaré a la bossa de 125g o similar per criticar els sabors. De moment, la textura que tenien era molt bona i la seva gomositat una mica enganxosa però, des del meu punt de vista i perquè encara puc suportar les coses molt enganxoses, és acceptable. Un bon començament per l’empresa alemana amb seu a Paterna (València).

Crunky: Green tea flavoured chrunch chocolate

El te verd és molt popular a Àsia, com també ho és en aquest blog, després dels bombons Tirol, les boles amb arròs dins, els bombons amb caixa Look de Fujiya o el Crunch de Nestlé, crec que feia falta una barra de xocolata digne de mencionar: la Crunky de Lotte és una joia.

Com és habitual, els packagings asiàtics donant lliçons a la resta del món de com s’ha de fer. Aquest era una mica complicat però no deixa de formar part d’aquell “plus de qualitat” que diferencia entre uns i altres en els envasos d’usar i llençar. Un cop obert, la xocolata!

Un relleu a cada reserva elevada de la rajola de xocolata fa molta patxoca. No és l’única, ho fan practicament totes les marques de xocolata, però aquesta m’agrada especialment per el lettering que incorpora. Us n’ensenyo un close up:

Si bé, molt dolça, els petits granets d’arròs inflat que porta incorporat li dóna un gust diferent. He obeït les recomanacions de Napajapan i l’he posat una estona al congelador, fred com un gelat i amb el sabor melós que té és genial! El recomano a tothom!

El disseny de les lletres segueix el criteri que vaig comentar a l’anterior post dels caramels Papillon, on les lletres de pal sec, amb un cos ample i un traç fi per ressaltar-les del fons que hi hagi és un recurs que ajuda a destacar per davant de les altres marques. També juga un mica en contra si vols donar un feeling de xocolata de qualitat, però si repasseu la trajectòria i catàleg de les xocolates Crunky de Lotte, veureu que no és el cas d’aquesta línia i que per tant, el disseny és molt encertat.

Com ja he comentat altres vegades, Lotte és una multinacional Coreana, que jo la conec per la seva part de confitería però realment és un gegant alimentari, només cal donar un cop d’ull a la seva pàgina i veure les diferents seccions i cartera de marques que tenen.

Caramel farcit de Papillon

Avui us parlaré d’un caramel que m’ha portat de fora, concretament de Tunísia. No és precisament pels caramels que la majoria deveu conèixer aquest país, però és un dels ports de creuers de la mediterrània més ben parits per visitar. Doncs bé, Papillon és una empresa ubicada a Ariana i fabrica aquest caramel farcit.

D’entrada, un caramel farcit es determina per la quantitat de farcit. Aquest no en surt gaire ben parat de la quantitat però en destaco l’acidesa i la forta essència que hi han posat a l’interior que compensa d’alguna manera, el poc sabor del caramel exterior. Segurament a idea era de fer un caramel cremós amb tocs de fruites (com les que podeu veure a la bossa al final del post), però no ha sortit massa bé.

Gràficament, m’he enamorat de les paraules SWEET, molt contundents i es poden destacar de lluny. Molt important. Destacar, en un embolcall de caramel no és gens fàcil, aquí a més han aconseguit que els tons dels diferents sabors siguin molt agradables. El caramel, en general doncs, és bo però dubto que triï aquest per davant d’un altre que conec, però em servirà en un futur llunyà saber alguna cosa més de Tunísia.

Fundada el 1960, Papillon és de les empreses líders del país i que produeix la gran majoria dels seus productes segons el halwa. No puc trobar el web actiu de moment, ni tampoc un lloc on es pugui veure els seus productes més enllà de les botigues online.

Bazooka de maduixa i gerds

Avui parlarem d’un altre producte de Topps Co Inc (també coneguda com “Topps”) on els seus productes estrella són les col·leccions, de coses en general, sobretot cartes i cromos de basquet i futbol americà.

El producte d’avui no porta cromo, ni res similar, però em recorda unes bosses que em cagava el tió amb el carbó: l’or comestible. Era exactament això, grans irregulars de xiclet banyats de color groc elèctric per donar l’efecte d’aurat. Adjunto foto de The Find i Montrose Candy:

N’he agafat un de cada sabor per comparar, la maduixa per defecte sol ser un sabor avorridet, potser per la saturació d’aquest sabor al món (penseu en algun producte multisabor que NO tingui maduixa… difícil, oi?) Però els Bazooka de maduixa se n’han sortit prou bé, diguem que és un sabor acceptable.

La versió de gerds (blaus) si que és una mica decebedor, me l’esperava més intens però és comestible. La mastegabilitat d’aquests xiclets és variable, si en vols molt, n’agafes més, si et va bé el xiclet petit, n’agafes una mica. Tot plegat és un producte divertit, per la mainada… o per decorar plats a una festa.

L’empresa, és una refundació d’una antiga empresa importadora i distribuïdora de tabac: la American Leaf Tobacco (1890), fundada per Morris Shorin. Els seus fills, van rellançar la companyia sota el nom de Topps (el 1938) i la van focalitzar en la fabricació de xiclet. A partir d’aquí van potenciar la venda de xiclet individualitzat, llavors era una novetat això, i li van afegir els cromos que tantes generacions de nens ha conquistat. El contingut dels cromos, sempre a l’avantguarda amb actors famosos del moment o personatges de còmic populars, va fer que es convertís en un monopoli als estats units, fins que Kellogg’s va començar a fer cromos 3D i alhora Donruss (coneguda com a Panini America) va entrar a la competència. Ara tot està més repartit.

Barreta de Milka amb avellanes i caramel

No sé com m’ho faig, però sempre acabo amb una d’aquestes coses amb llet a les mans… Avui però, m’he fet gràcia les “avellanas enteras”, no sabeu la gràcia que m’ha fet llegir-ho… així que “enteras” eh? Ara ho veurem…

Ja coneixeu la meva fascinació per la xocolata amb llet… ho vaig deixar més o menys clar amb els petit écolier o els Huesitos (ara en mans de Chocolates Valor). Aquesta barreta segueix la línia deliciosa… un farcit de crema airejada d’avellana amb… caramel? Avellanes senceres? Bah! Si no fos pel bon gust (i regust) del farcit interior, no valdria res. Un despropòsit de barreta.

Se salva el disseny de l’envàs. El clàssic i inconfusible color de Milka amb el producte partit amb el qual suposadament hi hauria de trobar a dins. Però ja es sap que aquestes coses, i més provinent d’una gran multinacional com Mondelēz International, els que han fabricat i ideat el producte de dins difereix molt de l’equip gràfic i de màrqueting que hi han treballat.

Smint XL Mints

“Tres vegades més gran que els originals”. Així venen els italians de Perfetti Van Melle els nous Smint XL Mint enllaunats en uns pots de cinquanta unitats cada un. Menta “ultra-refrescant”, menta “verda”, maduixa i regalèssia són els primers sabors que han sortit, i el de menta és el que em va fer més el pes.

Realment molt grans, i quasi al nivell dels caramels de mida mini, però perdent una mica el sabor que en els originals. Hi ha més “massa” de producte, però la sensació posterior al menjar és la mateixa, duradora però si deien que era tres vegades més gran…

En el fons és Smint, una bomba de sabor que destrossa l’alè del menú de dinar (excepte si el menú és una calçotada o carn a la brasa amb allioli, llavors no tens cap remei). M’ha agradat el color pastel d’una part de les pastilles i el relleu triangular de l’altre. Li dóna un toc de “droga de disseny” que potser no l’hi veu tothom. Potser només l’hi veig jo. Jo què sé. En el fons no és intencionat. (oi?)

Móres vermelles i negres

Les móres de goma, és de les coses que sempre he anat menjant de forma regular. Quan faig les meves pròpies bosses a granel, no hi poden faltar les rajoles àcides, les claus i les móres.

Aquest costum, m’ha portat a provar molts tipus de mora, de dolentes i de molt bones (i que forces vegades costen de distingir bé les bones de les dolentes). El que no havia fet mai és comprar la bossa del supermercat, i com que al bloc m’agrada tenir-ho tot al més ben etiquetat possible, he decidit començar avui a fer-ho més sovint.

Els primers han sigut Fini, líders del mercat espanyol en fabricació i distribució de gomes (segons dades fins al 2013), i els seus Jelly Berries, unes móres molt bones i que les col·locaria a la part de mores que consumiria regularment. N’he provat de millors, però les que fabrica Sánchez Cano a Molina de Segura (Múrcia) em semblen prou dignes per recomanar-les a tothom a què les provi.