Hitohi by Kotaro Watanabe

Avui tornem a un tema força recurrent últimament en aquest bloc, i és que cada dia hi estem més capficats (com aquí o aquí) i creiem que és bo que la gent també ho sàpiga: Els Wagashi.

Aquests dolços sempre han sigut tant una forma d’art com una delícia culinària – que canvien i es vénen en diferents colors i formes al llarg de l’any, depenent de la temporada, els wagashi són d’un color o d’una textura determinada que ens recorda l’època. Per exemple, quan arriba la tardor, els wagashi venen amb un toc vermellós de les fulles d’auró o cirerer.

Però en lloc de seguir la pauta tradicional, el dissenyador Kotaro Watanabe va triar tenir el seu hitohi (un dia, en japonès). És a dir, va canviar el canvi dels wagashi d’un a any i n’ha creat d’altres que segueixen els canvis de l’hora del dia. El resultat, creat amb col·laboració amb Toraya Confectionery Co., Ltd., un famós fabricant de wagashi (Yoko Kawashima), és un conjunt de 5 confits que representen els cinc patrons o tons de llum d’un dia.

Però els dolços no només són macos (recordeu que ja vam parlar aquí sobre la importància del COM per davant del QUÈ en la seva fabricació) – aquests wagasi vénen també amb beneficis nutricionals.
Watanabe, també és part d’un estudi de disseny anomenat The Future Laboratory, i per fer el seu projecte d’inspiració per a l’aliment del futur, cadascun dels 5 dolços conté els nutrients específics necessaris per al moment del dia en què es consumiran.

A primera hora del dia, el Daybreak (Akatsuki), fet amb pasta d’arròs a l’exterior i goma de fava al seu interior ens donaran els sacàrids i minerals necessaris per produir neurotransmissors per a un dia.

Ja al migdia (a l’hora del vermut coi) el Respir (Ikitsugi) fet de sucre granulat i xarop de midó glutinós, ens estimularà l’estómac abans de l’hora de dinar i generarà energia per continuar amb la feina o els estudis.

El Meridian (Hiru-tsukata) d’escuma blanca ensucrada i gel cristal·lí clar. Raó?” La somnolència pot ser sacsejada mitjançant el consum d’un aperitiu després de dinar, amb una quantitat de sucre adequada”

El nostre preferit, i de llarg, és l’Afterlight (Yu-tsukata). Uns dolços d’escuma de gingebre amb sabor. Entre un núvol, una crispeta i arròs inflat (però molt diferents d’ells) “Expressa un mar de núvols il·luminades pel sol ponent”

I acaba el cicle diari amb l’Abalisament en Slumber (Izana-i), conté anís per relaxar la ment després del sopar. Captura “la feble llum amb prou feines es veu des de la volta de la lluna nova”. (Tot sempre acompanyat d’una bona dosis literària… ai, que lluny ens queden aquestes experiències gastronòmiques aquí…)

Fotografíes de Takashi Mochizuki i Yosuke Suzuki
Anuncis

Kracie: asobo sakana tsuri (kit de pesca)

Després duna entrada de dibuixos per adults, anem a parlar de coses per mainada, perquè sí. Perquè l’empresa japonesa Kracie m’ha impressionat amb les seves invencions i I+D que té.

Kracie, una empresa japonesa que prové d’una industria del 1887 amb molts de canvis, alguns pels canvis d’estil de vida, d’altres per guerres (sobretot per la segona GM). Avui dia, és una societat que engloba tres grans camps, Sabó i cosmètics, Medicina (medicaments i derivats) i Alimentació (dolços, congelats, menjar instantani i begudes). Nosaltres evidentment ens interessa el d’alimentació, on trobem marques com Frisk (pastilles de menta fresca) i “Neru-neru neru-ne” (del que us parlarem avui: dolços pensats perquè la mainada “jugui abans de menjar-s’ho”). Tot plegat, genera 10 milions de iens (72.400 euros).

Asobo Sakana Tsuri és un paquet que inclou una safata amb una decoració marina (roques, algues, bombolles… ja m’enteneu), tres canyes per pescar gomes i una bossa tancada hermèticament amb 11 peces (que poden variar segons el pes). Tot molt ben imprès, disseny cuidat i detalls correctes pel que s’espera d’un envàs otaku i infantil.

Les gomes, a banda de tenir una pols (per evitar que s’enganxin, sospito) té un gust pèssim. Suposadament de raïm però que ja us podeu anar traient del cap… no és un dolç per disfrutar gastronòmicament. Una mica com els ous kinder i la seva incomestible crema de cacau.

Els animals són graciosos sobretot si els posem al costat de la bossa. Quant a detall queden un pèl curts i escassos, però tinguen en compte que parlem de formes un xic complexes (i encara més per industrialitzar en cadena), valoro l’esforç per intentar semblar-se al màxim. Millorar aquest punt i el del sabor (tant el gust com la textura), donaria ales al producte.
Igual que en dona els altres confits de Kracie: els kits Happy Kitchen per fer hamburgueses, donuts o sushi dolç i comestible. Adjunto unes imatges mentre busco la manera de comprar aquests kits des de Sabadell city.

PD: Googlejeu “Kracie kids kits”, per flipar.

El kit per fer un Bento dolç!

I el kit de cuina per convertir-te en un bon poli de Springfield!

Milkybar de Nestlé

Avui aprofito que ha sortit el primer (desastrós) redisseny de Nescafé en 75 anys d’història de la marca per parlar de la barra de xocolata blanca de la multinacional Nestlé: Milkybar. Anteriorment hem parlat de diversos productes Nestlé: el Crunch de matcha, els Laffy Taffy o els Bit-O-Honey.

Nova marca mundial de Nescafé. Imatge de Solo Press

La barra de Milkybar no fa gens de justícia a la marca, és insípida i té un cruixit molt tou. I no, no estava calenta ni tèbia, només que no fa “clec” sinó que es doblega una mica i després s’acaba trencant. Aixó m’ha fet caure de culs… una marca com Nestlé no pot tenir aquesta barra de xocolata blanca entre els seus productes, no amb aquesta qualitat.

Llegeixo a la Wikipedia, que Milkybar també s’anomena Galak en alguns països i que en alguns llocs, no té la categoria de xocolata (és que de fet… no n’hauria de tenir cap xocolata blanca…). També veig que hi ha l’opció crispy, i això em recorda aquell punt que tenia el Crunch de te verd… mmmm!

Envàs de Galak. Imatge de Courses en france

Caramels tous Maoam

Al gener de l’any passat, ja vaig mencionar (de passada) els Maoam quan comentava els Softbons: uns jellies de Haribo que sembla que no acaba de funcionar del tot, de fet, només conec un jelly que funcioni “acceptablement” a les botigues de per aquí: els Gummy de Dulciora (Mondelez International). Però d’això ja en parlarem més endavant.

Avui és el torn dels Maoam, si bé, dels que tenen la gràfica “per a tots els públics”, encara que sigui un addicte total a les fruites-kamasutra. Taronja, cirera, cola i gerd són els quatre sabors que he pogut provar. Tots ells espectaculars de sabor.

Maoam de gerds.

La massa és blanca, amb una tonalitat groguenca però és de les mateixes pastes (ingredients) cuits, no sembla que hi hagi ni la mínima intenció de pintar-los… no ho fan gaires empreses, ja que el colorant pot ser un motiu per prohibir el teu producte a un país. Europa en té una bona llista així com ho tenen d’altres grans potències. La raó? “Protegir el mercat local” (sí, mirin, bona nit).

Taronja, el que cromàticament supera tota la resta!

La textura, la mestagabilitat dels Maoam són agradables i una mica enganxifosos, no es desfan rapidament i això et permet llepar-los una bona estona a la boca per, en acabat, tirar-ho avall a la gola. El recomano? Si, és clar, és un bon producte i el podeu trobar fàcilment.

Els de cola, potser els que no cal que us hi mateu per aquest sabor, no és tan bo.

Els Maoam de cirera… canela fina!

La marca Maoam pertanyia a l’empresa d’Edmund Münster que anteriorment havia comprat una l’empresa “Düsseldorfer Lakritzenwerk” (Fàbrica de regalèssia de Düsseldorf). Com indica el nom, l’empresa es dedicava a la regalèssia fins al 1930, quan l’Edmund va decidir adquirir la llicència per fabricar els caramels tous (toffees?) de fruites sota el nom de Maoam. Els personatges i la “sexualitat” que desprenien, els van convertir en icones molt enganxoses molt adequades a la cultura pop consumista d’època. A Alamània les gomes, als anys 70 i 80 era Maoam o Maoam.

Els Maoam “per adults”.

El 1986, un altre gegant Alemany (si, de Bonn, a prop de Düsseldorf) va comprar Maoam: Haribo. I el va incloure dins la seva extensa cartera de productes, exportant-lo a tot arreu. Si bé, cal matisar que enlloc ha trobat el mateix fanatisme que va tenir a Alamània durant els seus inicis, també per l’aparició d’altres marques igual de bones com Mamba (que curiosament han incorporat, fa poc, fruites “humanitzades”… ai mareta).

Comparació que han fet l’Eire i l’Alba.  / Foto: Eireplusalba

Goldkenn i Jack Daniels

Suposo que si us dic Suïssa i lingots d’or, l’última cosa que us ve al cap són barres de xocolata oi? A mi també em passa, però a partir d’avui també haureu de tenir les rajoles de xocolata Goldkenn al cap.

Situats al costat del llac Geneva (des del 2011 al llac Neuchatel), l’empresa porta des del 1980 elaborant xocolata com s’ha fet sempre per aquestes contrades alpines, especialitzant-se en xocolates i trufes farcides de licors. Ja fa un temps que corren pel mercat (jo els he conegut a l’aeroport, a les botigues no n’he vist encara) uns cobranding de Goldkenn and marques de begudes alcohòliques (whiskies): Cointreau, Grand Marinier, Williamine, Ron Saint James, Remy Martin (dues versions), The famouse grouse,  i de la que parlarem avui: Jack Daniels.

D’entrada us dic que la xocolata és impressionant, fina i amb una amargor molt encertada. Fosca, negra i amb un cruiximent al mastegar molt dur (és un bon senyal). El punt que em fa ballar si recomanar-vos o no la rajola és que l’essència de Jack Daniels és… pse pse. Entenc que mai podem exigir la mateixa experiència en el whisky d’ampolla amb un altre producte alimentari (i encara menys sòlid), però d’aquí a dir que està farcit de Jack és passar-se tres o quatre pobles. Val a dir que, la quantitat de farcit de licor és el més generòs que he provat fins avui.

Exemple d’expositor amb les rajoles de xocolata amb diferents whiskis

Coco Pops snack bar

Caixa de l’arròs amb xocolata

No em pregunteu perquè, però he trobat uns Coco Pops amb els textos en anglès i italià a Barcelona. Visca la globalització (bé, potser el fet que els immigrants número 1 de Barcelona són italians hi té alguna cosa a veure). La qüestió és que parlem dels populars Choco Krispies de tota la vida en format barreta per berenar o picar quan tens gana. Ja fa temps que corre pel mercat i els podeu comprar perfectament, però com que encara no tenia bloc no n’havia parlat.

La barreta és el mateix cereal que els que pots comprar en bossa per esmorzar, que a la mínima que s’hi acosta una mica d’humitat o líquid, l’arròs l’absorbeix sense pensar-s’ho. La base és d’una massa blanca que podria ser de tot menys xocolata, segur, però sabeu què, és bo. Deu portar les mil i una coses ensucrades que no recomana ningú menjar però, igual que el menjar ràpid, si no n’abuses, no té per què passar res.

Kellogg’s es va fundar l’any 1898 de la ma de W.K. Kellogg i el seu germà John Harvey Kellogg amb el producte estrella: Kellogg’s Corn Flakes (si, els del gall Hulk). El que no sabia, és que l’any 1959 la mascota es feia servir, el ximpanzé, es va haver de canviar a un elefant per una queixa formal de Mèxic, el ximpanzé es deia Jose (suposo que enteneu el perquè doncs).
Després de passar-hi diferents personatges, en Coco, el mono que apareix avui dia als envasos de Coco Pops és del 1991, i el 2001 s’hi van afegir l’Snap, en Crackle i en Pop )que ja sortien als Rice Krispies des del 1982). Tot plegat, dona lloc a una de les empreses més grans de cereals arreu del món i molt fàcil de reconèixer.

L’elefant Coco, caixa dels anys 60. / Imatge Mr.Breakfast

Magnificat de Lutti

Avui parlarem d’uns caramels sabor toffee de llet (intraduïble a dulce de leche per alguns, bromes a part). Lutti és la primera marca de confiteria de Bèlgica i la segona a França i de les que han crescut més durant aquests últims 4 anys. Especialitzada en caramels tous de fruites, gomes i confites, els toffees són el producte estrella que exporta a la majoria de països europeus.

Si bé, aquest caramel deixa bastant a desitjar. Poc sabor de llet cremada i a mi no m’han posat farcit a cap dels dos! Si bé, pel costat positiu, crec que per mida és una bona peça, ni massa gran ni massa petita i m’ha agradat el detall de la marca al caremel, el sabor però, sempre serà més bo que aquell cony de Walkers.

Lutti inclou marques com Surffizz, Arlequin i Bubblizz, i des de l’any 2011, totes elles (inclosa la Lutti) pertany al gegant alemany Katjes Fassin GmbH, propietari també de Granini, Sallos (que ja vam comentar al bloc aquí), Ahoj Brause i Gletscher Eis.

Pel que fa l’embolcall (que per cert, últimament no comento massa), forma part del llenguatge clàssic per designar als toffees de llet (o similars): paper daurat (per indicar l’status), una vaca i un fons muntanyós al més similar possible a Suïssa, d’aquesta manera ens ve al cap un producte artesà, natural i fet de la mà d’un artesà que viu a dalt de la muntanya fabricant feliçment aquests dolços… hehehe.

Bossa on es pot veure que diuen que te farcit… i no ha sigut el cas! / Foto: The french bee