Crunch de te verd Matcha

Te verd, matcha, en el seu estat en pols. Imatge de Cocina con té verde

Per fi tinc un producte de te matcha del que m’he enamorat. No és encara el Kit Kat que tantes ganes tinc de provar, però és espectacular. Fabricat per la casa Nestlé, tant la seva mida com la textura del producte és fantàstica. Les boles de cereal cruixent combinen molt bé amb la massa de sabor a matcha. D’aquests Crunch no deixaré mai de cansar-me, els heu de provar obligatòriament!

La producció d’aquest te és molt curiosa, iniciant-se la preparació unes quantes setmanes abans de la collita, es cobreixen les plantes del te per protegir-les del sol, d’aquesta manera s’allarga el seu creixement i les fulles adquireixen un verd més fosc. Amb aquest simple procés, el te guanya aminoàcids, creant així un té més dolç.

Unitats envasades en flowpack.

Després de la collita, les fulles s’assequen a una superfície plana. El material sec i pla se’l coneix com a “tencha” (碾茶), i un cop retirades les venes de les fulles i haver mòlt la resta fins a aconseguir una pols fina d’un verd intens, com si fos talco, s’anomenarà “matcha”.

Només el “techo” molt te la capacitat de produir “matcha”. Altres tipus de te, amb el mateix procés, es coneixen com a “kanacha”.

El sabor final del matcha depèn dels aminoàcids que la planta ha aconseguit fer. Podem saber que un te matcha és d’una qualitat excepcional si és molt dolç i intens (tant, que queda marcat a la gola una bona estona). On es cultiva un “matcha” de primera qualitat són a les regions d’Uji (a Kioto, al costat del llac Biwa) i Nishio (a Aichi, al bell mig del Japó).

Camp de te verd a la regio d’Aichi, on es fabrica i prepara el 20% del te verd del país (Japó). Imatge: Aya America
Fulles triturades i llestes per convertir en pols / Foto: Keekamada
Molinet de te, per triturar les fulles fins a convertir-les en pols / Foto: Minoruen
Anuncis

Caramels: Agua del carmen

L’origen de l’Agua del Carmen, com ja sabeu, no són els caramels sinó el preparat medicinal a base de plantes que tenen propietats carminatives(1). Si bé, la gent el feia servir per curar qualsevol cosa, recuperar-se d’un desmai, per molèsties menstruals o una tos. Sovint es prenia untant-hi un tarró de sucre, de manera que, més que una medicina era un dolç.

(1) Un carminatiu és una substància medicinal d’acció antiespasmòdica, que afavoreix l’expulsió de gasos que es formen al tub digestiu, especialment a l’intestí. L’excés de gasos s’anomena mèdicament meteorisme i pot produir sensació d’abdomen inflamat i espasmes.

Si voleu, podeu llegir l’article d’en Màrius Carol, en castellà, aquí.

Muesly de Xocolata amb llet

Hero, marca de barretes… sanes. Després de comentar les Rocky Rice, aquestes barretes les havia de comentar si o si. Si bé, inclouen menys xocolata que les Rocky, crec que el  cereal mesclat amb mel i derivats ho compensa. Segur que n’heu menjat i sabeu que són bones, et treuen la gana momentàniament. Amb els seus 110kcal per barreta i 7% de la proteïna diària recomanada, la converteix també en un dels snacks per esportistes més vistos als supermercats i grans cadenes d’alimentació.

En el meu cas, no és el tipus de barreta que m’emporto a fer la Pedals de Foc, per exemple, però si per menjar alguna cosa quan torno de córrer diàriament. Doncs m’ajuda aguantar fins a l’hora de sopar. El toc de xocolata que té és l’adequat per fer entrar millor els cereals, sense abusar de la xocolata com fan altres barretes que aniré comentant més endavant.

Hero és una companyia creada a Lendzburg (Suissa) per Gustav Henckell i Gustav Zeiler a l’any 1886. Curiosament, el principal mercat d’expansió de la companyia va ser Espanya, Holanda i Itàlia (estranys inicis, no?). Avui dia la companyia opera majoritàriament en l’alimentació infantil i la fruita (d’on prové la fruita amb què fan la deliciosa mermelada!).

Però perdoneu si us dic que això, per mi, ni és tan clàssic ni tan normal (ecs!):

Trident Xtra care de Yerbabuena

Avui toca tornar a parlar dels xiclets, que feia força que no en parlava, perquè com alguns sabeu, estic bastant en contra dels canvis que han anat fent… sobretot, quan van començar a deixar de posar-hi adhesius (o cromos)…
Però anem al gra: Trident va ser la primera marca americana (també, crec, del món, no n’estic segur del tot) de xiclets sense sucre. Desenvolupada per la American Chicle Company en resposta a les dures campanyes que es feien contra el sucre que produïa càries a la gent, la fórmula original de Trident contenia tres enzims pensats per suavitzar la tosca dental. Aquests tres enzims van ser els que van donar peu al nom: Tri-dent.
Trident Xtra Care és una goma suau molt similar al Trident original, a excepció que conté Recaldent. Recaldent és un tipus de calci que es s’afegeix al xiclet perquè sigui absorbida per la dent, d’aquesta manera es reforça les dents contra els àcids de la placa. És el que també es coneix com caseïna, molt abundant als formatges i d’altres productes làctics.
Una captura de pantalla de la web de Trident. No preferiu aquest disseny abans que el nou de dalt?
Curiosament, si mai veus els xiclets Stimorol, es veu que son els mateixos que Trident, només que una de les fàbriques de Trident a Europa és la danesa Dandy, ubicada a Vejle, Dinamarca. Després de la compra d’aquesta marca escandinava per part de Cadbury-Schweppes, ara forma part de Mondelēz International.
Gràficament, la marca Trident ha canviat molt. Com que aquí al blog sempre en faig referènia, avui us poso un link aquí d’una pàgina portuguesa on explica l’evolució del logo Trident.

Gummi Zone: lunch bag

Han vingut els cosins petits a dinar, setmana santa de sofà i pel·lícules (Disney)… i com no, llaminadures a dojo. Entre moltes que he menjat i fotografiat, he vist que les més emocionants per ells, eren les que reproduien aquest “fast food” (el “lunch bag” original té més coses, però nosaltres les vam comprar individualment a la botiga de llaminadures a granel):

Gummi Zone, com moltes marques de gomes toves, ha tret reproduccions de menjar. I els que van tenir la sort de provar són aquests tres, les patates fregides, la pizza i el hot dog (o frankfurt). Tots ells boníssims!
El Frankfurt és, dels tres models, el que s’assemblava menys al producte real. Vull dir que no deu ser fàcil industrialitzar una forma com aquesta i fer que tots siguin iguals, però si no arriba a ser per l’envàs, dubto que hagués arribat aquest punt. La gràcia d’aquest és que pots retirar el frankfurt amb mostassa del pa, així tens dues “xuxes”.

Les patates van ser l’estrella de la tarda. No vaig poder parar de menjar-ne tota l’estona. Tenien un punt d’acidesa i textura ideals, a més a més de la gràcia que fan posats en una mini reproducció del recipient de patates fregides del Mc Donalds.

La pizza també va ser la goma “mitjana”, la que ni fu ni fa, i és que no té gaire secret. Tot espumós amb una mica de coloret per donar la sensació que porta “condiments”, però més enllà, a nivell de sabor i textura és “soso”.
Gummi Zone és una marca de gommes de Yupi, els mateixos que fabriquen els jellies farcits Mango blast i Choco Glee, que vam comentar aquí. Més delicies d’Indonesia que crec que tothom ha de provar, com a mínim, una vegada a la vida!

Karujyaga: snack de patates violetes

Karujyaga és una marca de Glico (el grup empresarial que fa els Pocky o Mikado i altres productes). Si no vaig errat, Jyaga vol dir patata, i la cosa quedaria amb “Patates enrotllades”, més o menys. El tipus de menjar és més un snack per abans de dinar que no pas un dolç llaminer, el més interessant però, és que a més a més els sabors són molt estranys: patata violeta? Què coi…

Doncs resulta que no és tan estrany. Les patates violetes o negres són originaries de Perú (concretament de les parts mitjanes i altes dels Andes) on s’han cultivat des de l’època dels Inques. A partir d’aquí s’han fet encreuaments amb altres patates, per exemple, les patates ratte (o patata Asparges) originària de França. L’encreuament permet tenir unes patates violetes allargades gràcies a les antocianines, el pigment vegetal hidrosoluble que es troba en els vacúols de les cèl · lules (el mateix pigment que la ceba morada, les groselles, els nabius i la col llombarda, per posar-ne uns exemples).

Glico, a banda de fer uns sabors així estranys i molt arriscats, ha sabut cuidar la imatge gràfica (ja sabeu que per mi, també és un punt molt important a l’hora de valorar un producte) i el packaging que embolica els スティック de patata violeta és espectacular. Geomètricament és una forma complexa, tant de plegar com per garantir que quedi igual de bé en la seva producció en línia. El troquel per obrir funciona de meravella (i no com el nou de les galetes Principe que és un “truño”), la bossa de dins és d’una finor impressionant i el producte, amb els acabats ataronjats a les puntes una delícia. Realment, és una cosa que s’ha de provar, si bé no és a meva preferència per menjar dia si dia també com altres llaminadures, però m’ha sorprès gratament l’experiència. Us ho recomano!

Craig Kanarick

Feia temps que no posava una entrada friki al bloc. Aquesta vegada ho faig recuperant un capítol del 2008 del tan enyorat programa Silenci?. El capítol presentava el treball sobre dolços del fotògraf Craig Kanarick, en faig una còpia:

El fotògraf Craig Kanarick segurament és de la mateixa opinió. Tones de xuxes, fantàstiques composicions de llaminadures, piles i piles de xiclet… benvinguts al món del sucre a les parets, el món de Kanarick, que ha convertit en realitat el somni de tot nen i el de més d’un adult. Ara ja podem tenir l’imperi del sucre a les parets de casa gràcies a la sèrie de fotografies Eye Candy. Kanarick és un senyor que s’ha proposat fer bavejar a mig món amb aquest projecte, a còpia de retratar paquets de picolandia, palotes i regalèssia vermella. O sigui que ja podeu retirar del passadís el póster de Todo sobre mi madre, la portada del Goo de Sonic Youth del menjador, el cartell de Blow Up d’Antonioni o la foto d’Audrey Hepburn: l’última tendència en art domèstic són les fotos a gran format d’una pila d’ossets de goma. N’hi ha tants com gustos: ho podeu comprovar fent clic aquí.

Si voleu saber-ne més, fa anys li van fer una entrevista a la Brooklyn Magazine, en anglès, o mireu aquest video on parla del projecte Mouth.com amb la Celia Sin-Tien Cheng.