Mentolín: caramels balsàmics

Corria l’any 1992, quan el Grupo Lacasa va decidir comprar Productes Mauri S.A., un referent del sector dels caramels d’aquell moment i fabricant de Mentolín des del 1933. La incorporació d’aquesta marca al Grupo Lacasa formava part d’una expansió per anar adquirint productes líders amb l’objectiu de consolidar la seva posició al mercat de xocolates i dolços infantils.
En el seu llançament, només hi havia un sol sabor de Mentolín: menta fresca, i així es va donar a conèixer, convertint-lo en un eslògan molt directe que anava sempre acompanyat d’una fulla de menta.
Amb el pas dels anys, Mentolín s’ha convertit en una marca de referència en el segment de caramels de menta fresca i natural. Uns caramels elaborats únicament amb menta pebrera, la varietat de menta més refrescant i apreciada.
Mentolín ha sabut adaptar-se als temps, adaptant sabors i formats a uns consumidors cada vegada més exigents. Després del primer caramel de menta fresca, es va llançar un altre sabor clàssic en el món dels balsàmics: el d’eucaliptus i les variants sense sucre dels dos models existents. Posteriorment, al juny del 2006, Mauri va ampliar la gama de sabors amb el de llimona i un toc de melissa. I ja al 2008, el sabor àcid de maduixa.
Les tendències van fer el seu efecte uns anys més tard amb la incorporació del xylitol als caramels, i l’aparició d’un sabor naranja & Limón, amb un 15% de xylitol a l’interior com si fos un farcit, que proporciona un efecte natural de frescor. L’última varietat de Mentiolín que ha llançat Lacasa, fa tan sols uns mesos, és el sabor eXtrafuerte per a la gamma dels sense sucre.
L’evolució (com quasi tots els productes) també s’ha donat en la imatge i als formats de presentació. La bossa de 1kg va ser sotmesa a un canvi de look a l’octubre del 2006, quan Mauri va renovar l’embolcall de tots els productes del moment. Una renovació que va acabar al 2011 amb els canvis que va afegir-hi Lacasa: un nou eslògan nou “Inspira-Respira”.
L’última novetat de la marca és el format tub: pràctic, petit i fàcil de portar a qualsevol lloc. Per aquest format, han iniciat els tres sabors més venuts: llimona & melissa, eucaliptus i el nou eXtrafuerte. Aquest llançament posa Mentolín com a producte de referència del Grupo Lacasa, amb un creixement del 20% del 2011 al 2012 i no tan gran els anys posteriors.
Aquesta entrada és una traducció abreujada i adaptada que apareix a la pàgina 23 del newsletter Notícias al detalle número 55.
Anuncis

Pim’s delight farcides de taronja

Qui no coneix aquestes galetes, no és una persona gaire dolça. La seva base tova, similar a un melindro, que juntament amb el farcit és espectacular, no hi ha cap sabor de la serie que estigui per sobre o per sota de: mengeu-ne més! La xocolata combina molt bé amb els farcits i crec que és una bona opció per berenar (el meu estómac no s’ha queixat mai, encara).

LU (o Lefèvre-Utile) creada el 1846, qui durant més de 160 anys havia sigut emblema i senyal de les delicatessen franceses arreu del món (sobretot amb les Petit écolier, quan eren amb la xocolata bona i no la lletosa de Milka), ara és una cosa més sota el paraigua de Mondelez Internacional. Agrupació que no li cal presentació, però ho deixo anar… LU ven 2 milions de galetes al dia. Quasi res.

Un deu a la feina dels fotografs i photoshopistes. Jo encara busco el farcit…

No entenc perqué unes galetes que vaig comprar fa molt poc (i no, no estan caducades) no fan servir el nou look, creat a l’any 2011, a càrrec de l’equip Dragon Rouge, qui, des del meu punt de vista, han sabut donar-hi una força molt actualitzada. La pestanya aquesta daurada ja ha quedat despenjada completament de l’era que vivim, no creieu? Us deixo amb una taula comparativa i evolutiva (que no és al cas de l’envàs que parlem avui, però per anar acostumen la vista) del logo dels últims anys, cortesia de Brandemia:

Clorets: refrescante del aliento

Si fa uns dies vaig comentar la marca Canel’s, avui us presento una altra marca del mateix país, la Clorets. La diferència entre l’anterior és que Clorets forma part d’aquest gegant alimentari Mondelez International i Canel’s és una mica més humil.

De totes maneres, com que totes dues marques han fet una mica de nosa per l’escriptori, les he decidit comparar. Canel’s presenta un envàs molt més econòmic però transparent, donant aquesta sensació que no té res a amagar i el que el producte és la reostia. Clorets en canvi, tapa el seu producte però posa gas a fons a la gràfica exterior, posant-hi tocs platejats que li donen un aire de superioritat.
Això el client ho nota, tan si n’és conscient com si no, i pot ser decisiu a la botiga on he de triar entre una marca o una altra.

La meva valoració és que a la botiga, hauria triat Clorets, però al provar-los tots dos, em quedo amb el sabor del Canel’s. La durada del sabor, la mítica durada, és nefasta a tots dos xiclets. Segurament per això els venen amb paquets… no per menjar unitariament, precisament.

Fruitfil: Maduixa

Fruitfil és el nom que reben els xiclets farcits de Pran, una empresa de Daha (Bangladesh). És un productor d’aliments molt gran amb més de 200 referencies entre begudes, snacks, productes de pastisseria, verdures i derivats per preparar menjar, entre molts d’altres. Amb tot, té una petita línia de dolços entre els que trobem aquests xiclets farcits.

El xiclet, a diferencia d’alguns, aquest ja presentava una textura i una rigidesa molt suau, tendia més a una mena de núvol de sucre farcit que, per exemple, el Bubbaloo. El sabor, com ja va siguent habitual al món dels xiclets, dura molt poca estona i té una falta d’intensitat que ni amb el farcit de dins pot donar. Llàstima perqué l’envàs dona molt de joc, sobretot les lletres, heheheh.

Altres envasos que he trobat a la web de l’empresa PRAN.

ISM 2014

Hola! Sant tornem-hi, un altra actualització del bloc amb moltes imatges, de ja fa quasi un mes… la fira ISM de Köln (Colònia, Alamània). Aquest any, siguen més previsor que l’any passat, vaig visitar la fira amb dos dies, molt més tranquil i amb possibilitat de parlar amb algunes persones sobre els productes que fan i futures novetats que estan en caure. Tot això ho aniré posant més endavant, ara però, anem a veure imatges de la fira, i anècdotes, moltes anècdotes.

Entrada a la fira amb un sol poc normal per l’època, recordem, va ser finals de gener a la Koelnmesse.
 
Comencem amb Austria, que ha mantingut la mateixa gràfica que l’any passat. Quan una cosa funciona, més val no tocar gaire res, com per exemple, han introduit el cercle vermell a sobre els stands on l’any anterior hi havia una mena de cortina de fils blanc. Ho podeu veure i comparar aquí.
Gran Bretanya segueix amb la seva mania de posar la union flag a tot arreu. Per altra banda, la presencia del mitic toffee augmenta cada any i en vaig trobar d’increiblement bons.
Confiteca, aquests ja els haurieu de conéixer, no fa gaire vam escriure sobre ells pels xiclets Artic i les boles de xiclet Agogó. A la fira van presentar una nova imàtge gràfica, menys infantil i més identificativa per les famoses boles xiclet. A més a més, estan reincorporant les màquines aquelles de xiclet velles que fent rodar una maneta baixava la bola.
Verquin ha llançat una gama de confits Bool, i a cada sabor li han posat una “mascota” i un naming específic: Cosmic Bool, Kara Bool o Fraisco Bool per posar uns exemples. Un producte que s’allunya força de les boles Fwi que vam comentar.
Equador encara fa servir aquests estampats… que em recorden aquells bolsos que venen a les fires “artesanes” juntament amb les harmòniques-flauta de canya i cd’s pirata de grups folklòrics indígenes.
Elsa’s Story va ser una novetat per fi, un stand molt finet i una historia al darrera. Si bé aquesta gràfica és molt per adults i no tan adults, doncs dona aquella impressió de que m’hi deixaré la meitat del sou per uns dolços. Més del mateix em passa amb Cacao Sampaka, que per cert, també eren a la fira i tenien tota la col·lecció de caixes Gaudianes i Barcelonines que feien caure la baba.
La “botiga” Fini i el seu stand, ja habitual, discotequero amb una nova pantalla ja amb més resolució que l’any passat. Situats de nou davant de la Sugarpova van ser un lloc constant d’avituallament de droga ensucrada, hehehe
França em va decepcionar molt (la imatge que van posar com a país, no els productes,), de debó això és idantitari? I per si no n’hi ha prou, què representa l’homenet de negre a sobre les galetes fent una mena de “yeah”, “hurra” o “aneu a pende pel cul tots plegats!”?
Espanya segueix representat, als ulls europeus i del món un 50% de toreros i un 50% d’un mestissatge que abraça la península i tot el centre d’Amèrica fins a la punta de Xile. I ara que s’acosta el mundial, els esteriotips estan pels núvols: l’empresa Alemana Funny-frisch ha decidit que Espanya la representarien els pebrots amb banyes, el que també es pot veure, tot i que de manera més subtil, és els pebrots inflats que tenen els seus ciutadans amb aquesta merda de govern.
La pizza tapas o tacos? Jo hi veig més Mèxic que Espanya… oh wait!, deu ser la noia del fons.
A València ja estan fent cua per comprar-ne caixes.
I si, Polònia sempre ens pot sorprendre, recordeu la pizza-paella?
No va faltar la visita als americans, on vaig provar els nous Jelly Belly de cervesa. S’ha de tenir els collons ben posats per venir a Europa i dir que allò tenia gust de cervesa, o directament que tenia gust. Un dia en faré la crónica, però quedarà molt lluny de la nota que li va posar la Cybele.
Per sort de tan en tan hi havia un toc d’humor. Aquest és de matrícula d’honor.
Dels que no se n’escapa del suspés és Itàlia. Segur que és el mateix que va fer el disseny de l’any passat, segurissim. Només ell pot anar fent caure un país de mica en mica d’aquesta manera…
Boníssims, en tinc per fer-ne una entrada aviat. hehehe, però deixeu que els vagi saborejant a poc a poc… mmmm!
Aquestes patates les havia vist feia temps, al 2011!, a la famosa pàgina de packaging Dieline, va tenir molt bona rebuda entre la comunitat gràfica (i amb raó) i concretament aquesta de Sweet Chili i Red pepper eren boníssimes! Es pot demanar més?
La veritat és que fan molt de goig posades així…
Després d’uns anys portant el Hummer i les noies maques amb roba apretadeta, els Srs. Katjes han decidit que, per promocionar els seus conillets, la millor manera era fer un prat natural on els animalons puguin anar fent saltirons a la gespa i no a les noies. Tot un encert, no?
Enamorat del pattern de les bosses. No en tinc cap exemplar, snif.
La xocolata de Lacasa, els seus Lacasitos, Conguitos i el classic “placer a la taza”.
Els Manner, de qui també n’hem fet una entrada anteriorment, han presentat aquests “Mio”, bona pinta!
Els caramels de cocktail comença a ser una mica cansat, ja vaig parlar-ne quan l’any passat vaig veure les piruletes de Napoleon.
Aquests Prügeli, de la casa Munz, vindrien a ser una mena de neules farcides. M’ho he apuntat com a “molt interessant” perqué vaig veure un augment d’empreses que fan barretes de forma “tubular” i farcides de diferents sabors. Caldrà provar-ho!
Les caixes amb “mescles” de Nestlé em van picar curiositat, llàstima que no les vaig poder provar enlloc. Si les veig al supermercat o algunes botigues de dolços hi agafaré aviam què. Pot ser bo.
 

Pels que no ho sabeu, poc abans de la fira, vaig obrir un compte instagram, no té massa complicació, es diu @boldesucre així que ho teniu fàcil. A instagram intento pujar-hi fotos més sovint, de manera que esteu més actualitzats diàriament que pel bloc (vaja, és que al pas que anem als últims mesos… hehehe).

Una de les imatges que vam pujar, va ser els bolsos de Paul Steven. Si no sabeu qui són, potser us sonaran més per aquells envasos en forma de granada de colors llampants de l’edició passada. Ara si, oi? I per cert, son Italians.

Imatge de l’Instagram de Boldesucre
Pez encara aprofita el moviment “retro” per rellançar coses noves més enllà dels populars caramels de tota la vida i les seves fundes dignes de col·leccionista. Ara bé, si voleu que us digui la veritat, tinc moltes altres marques de gomes al cap abans que comprar Pez Soft.
Ritter sport i el seu fortí. Si no fossim una fira de dolços pensaria que és Corea del nord.
Suècia va canviar força respecte l’any passat, si bé, he trobat un detall significatiu respecte la resta de estands. Ells fan una mena de plaça amb totes les empreses Sueques on quedes aïllat de la contaminació d’altres marques d’altres països. Ho trobo un encert. L’aire Ikeanià que hi havia l’any passat ha desaparegut força i ha deixat un espai molt més diàfan i agradable al visitant. Tot un encert.
Vam poder veure en directe com feien alguns productes. Aquest concretament no em va agradar gens.
Suïssa també va presentar una imatge renovada. Va arraconar els “woosh” de l’any passat i ha fet una proposta que cantava des de qualsevol punta del pavelló, que si fa no fa és el que hauria de pensar cada un dels dissenyadors que els ha tocat un treball d’aquest tipus. Ara bé, a vegades, la ment creativa d’aquells que paguen porten a idees com la muntanya que veureu a continuació:
Un exemple del que NO s’ha de fer.
Un altre descobriment, els Beauty Sweeties, els vaig provar o tocarà fer-ne una entrada. A més a més les noies que hi havien eren molt simpàtiques! (Ja ho se que sembla molt trist, però hi havia gent que semblava que els havien forçat a treballar allà)
Només pel paper amb aquest toc “dalmata” ja el compraria.
Trolli i la col·lecció Tutto Mare, no entenc com encara no els he dedicat una entrada. En breu, en breu.
Vidal, probablement la marca de dolços espanyola més ben valorada pel public de fora.
La part Belga de Wallonia hauria de seure i rumiar seriosament sobre la seva imatge gràfica, l’any passat van tenir si fa no fa una cosa pobre semblant. Haurien, de mirar més el seu país veí.
I Xina segueix amb la mateixa imatge que l’any passat, no la vaig pujar però la recordo molt bé. Muntanyes, un riu i cartells retro-il·luminats amb els noms de les empreses estampades amb vinils a sobre. No se si és del tot cert però, alguns noms estaven totes les lletres tortes, no se si perquè el llum era molt fort i s’estava desenganxant la cola de darrera o les van enganxar un per un i amb les presses…
I fins aquí ja acabo. Si recordo més coses que cal posar aquí ho editaré més endavant, sinó, ho farem quan toqui a cada producte.

Kopiko: sense sucre

Per fi! Ja he trobat els Kopiko sense sucre, els havia vist ja fa uns quants anys per Barcelona, però fins fa una setmana (tornant de la fira ISM) ja en torno a tenir! Estan bonissims i no tenen cap diferència de sabor amb els Kopiko originals, tot un puntàs.

Per cert, si en voleu només heu de demanar-los aquí. I si voleu fer un flam de cafè, la cuinera mileurista n’ha pujat una recepta, només heu de canviar els Kopiko originals per un sense sucre. (Però després no poseu 180gr de sucre… feu servir algun derivat: l’estèvia pot servir, suposo).