Parisien, el Jelly de Churruca

Torno a les coses toves! Aquesta vegada amb un producte “Parisien” molt granota

No n’estic massa segur però fins on puc veure, el fabrica l’empresa Churruca (de Quart de Poblet a València), més coneguda pels fruits secs que no pas per gomes i dolços… (especialment les pipes! Qui no ha passat un partit de futbol menjant pipes Churruca?)

Els vaig trobar a granel, i els sabors que he trobat són: poma, taronja, maduixa (no n’estic massa segur), mora i llimona (tampoc el tinc massa clar). Val a dir que els sabors són suaus, i el dolç és llaminer però per anar picant, molt lluny dels dolços àcids que tinc el costum de comentar aquí. Però s’ha d’anar variant, no creieu?
Navegant he vist que també tenen bosses, potser més endavant m’animo a comprar-ne per Munalgolosinas.com o cashgolosinas.com 😀
Aviso, la web es per plorar. Molt i fort. :_(

Canel’s: xiclets de poma

Canel’s és una marca de xiclets mexicana, com la majoria de marques que venen en aquell país, fan minipacks de 4 peces que es venen a pocs pesos (no recordo quan, però molt i molt barat). Els pots trobar a molts llocs, precisament, perquè és un producte que venen la gent que viu de la venda ambulant (ambulant és per fer-nos entendre, seria com tenir quioscs sense diaris, només de dolços i tabac. A Mèxic pots comprar el tabac per unitats, no et cal comprar la caixa sencera).

La gràcia de les 4 peces és que en pots comprar molts, i de diversos sabors, o directament, de moltes marques i anar provant. En el cas de Canel’s només he provat el de poma, m’agrada que sigui àcida perquè ajuda a donar-hi més sabor però tot i així, és molt suau, diuen que pel baix contingut de sucre… què voleu que us digui, tots els xiclets van a la mateixa direcció: abaixar preus i baixar qualitat. Llàstima, perquè havia sigut un gran consumidor de xiclets, sobretot si portaven cromos!

Aviso, la web de Canel’s és una merda

Caramel farcit de pinya: de la Rosa

Mèxic és una font de dolços impressionant, em refereixo a dolços més tradicionals que s’elaboren a mà, un per un, i que és obra de pastissers i flequers que venen en petites quantitats.

Aquest fet contrasta el poc visible que és el dolç més industrial, el que arriba a les masses i que es consumeix per impuls. De la rosa, és la que mou Mèxic, ho dic perquè ja he menjat forces coses seves, i de moment, no he tingut males experiències (i espero no haver-ne de tenir, vaja).

De tots els productes que fabriquen (de caramels a barres de xocolata, passant per piruletes, gomes i fruits secs) us he volgut parlar del caramel de pinya, per… efectivament, l’embolcall!

I és que per, coses de la vida, he aconseguit dos papers diferents de la marca, un que fa pinta de ser més antic, senzill i amb un aire naïf, mentre l’altre abusa de la fotografia, degradats i tipografies “fantasia”.

Tots dos, tenen el mateix caramel dins, bo, senzill i amb un farcit de pinya espectacular. Si sou dels que us agrada la pinya, crec que pot ser un bon producte, per provar alguna cosa diferent.

Wagashi: postres i dolços japonesos

La majoria dels dolços japonesos pertanyen a la família dels dolços anomenats wagashi, unes llaminadures tradicionals japoneses que es serveixen sovint amb el te, i que s’elaboren principalment amb mochi (pasta d’arròs glutinós(1)), anko (pasta endolcida de mongetes) i fruita.

Cerimònia del te / Foto: Innatia

Els wagashi s’eleboren tradicionalment a partir d’ingredients naturals, principalment vegetals. Generalment no es consideren wagashi els dolços introduïts d’occident després de la restauració Meiji (1968). La majoria dels dolços d’Okinawa i els d’origen Europeu i Xinès, que fan servir ingredients aliens a la cuina japonesa tradicional rarament es consideren wagashi.

Semblen panellets, oi? / Foto: Aeris

N’hi ha de molts estils, colors i sabors diferents, és molt important la forma com s’elaboren, fins i tot hi ha escoles especialitzades que es dediquen a la confecció manual de cada un dels dolços, doncs el valor real que reben és la manera com estan fets i que sigui a mà. Els colors i els dissenys dels dolços depèn molt de quina època de l’any es consumeixen.

Foto de Kyoto Foodie

A continuació, fem una llista d’alguns tipus de wagashi:

L’Anmitsu s’elabora amb petits cubs d’agar-agar, una gelatina blanca translúcida feta d’algues vermelles o verdes. Es serveix en un bol amb anko, pèsols cuits i vàries fruites. Sol presentar-se acompanyat d’un bol petit de xarop negre dolç o mitsu, que s’aboca sobre la gelatina abans de menjar-la.

L’Amanatto està fet amb mongetes azuki (o d’un altre tipus) que després de cuinar-les a foc lent amb almívar, és sequen i es cobreixen de sucre refinat.

Petit platet amb Amanatto / Foto Photobucket

Altres mongetes, en aquest cas, negres.

L’Anpan és un panet farcit amb anako. N’hi ha de molts tipus, però l’original és el d’anako amb mongetes azuki. És un dels dolços més populars al japó, fins i tot hi ha un manga i un anime molt famosos on el protagonista és l’Anpaman.

El personatge!

El botamochi és un dolç d’arròs no glutinós i d’arròs de mochi mesclats amb pasta d’anko. L’arròs es deixa amb remull durant sis hores, després es bull juntament amb l’anko i amb la mà es fan boles d’arròs. Aquest plat rep diferents noms depenent de l’estació de l’any: Batamochi a la primavera, Yofune a l’estiu, Ohagi a la tardor i Hokuso a l’hivern.

Botamochi amb tres tipus d’arrebossat / Foto: Nipponario

El daifuku (gran sort) o daifukumochi consisteix en un petit mochi amb un farcit dolç, normalment anko. Se n’elaboren de moltes varietats de daifuku. El més comú és el mochi blanc, verd clar o rosa clar farcit amb anko, que sol tenir dues mides estàndard, una petita i l’altre de la mida de la mà.
Quasi tots els daifuku es recobreixen amb una fina capa d’amido de blat de moro o taro per evitar que s’enganxin entre ells o als dits.

Diferents tipus de Daifukus / Foto: UMD JASA
Daifuku amb maduixes xocolatejades / Foto: Life as I know it

El dango és una massa dolça recoberta de sucre i elaborat amb mochiko (farina d’arròs). Se serveix sovint amb te verd i es consumeix tot l’any, però, com hem vist als altres dolços, també n’hi ha varietats que es consumeixen depenent de la temporada. Les varietats de dango reben el nom segons l’acompanyant que porten (tant pot ser al damunt com un condiment mesclat a la massa).

Dango Hanami / Foto: A daily sweet

Dango Katori (amb mongeta vermella) / Foto: Wikipedia

El dorayaki és un altre dolç, aquest ja més famós, que consisteixen en dues bases de pa de pessic amb un farcit d’anko. Normalment aquest farcit és de mongeta vermella o bé, ocasionalment, de castanya però no pas de xocolata com els que es menjava en Doraemon. Això va ser un atemptat contra la cultura japonesa durant la seva traducció.

Dorayaki partit per la meitat / Foto: Closet Cooking

Els Imagawayaki són unes postres que particularment es mengen als festivals (però podeu menjar-ne quan us surti de la figa) i és fan a partir d’arrebossat i en una paella especial, semblant a una gofrera però sense el relleu en forma de bresca que tenen, i es farceix de pasta de mongeta dolça azuki, tot i que cada vegada és més comú fer servir altres farcits com patata o maionesa. Històricament, i ho apunto com a detall històric, l’imagawayaki s’anomena així des del primer dia que es va començar a vendre prop del pont Imagawabashi, a Kanda al Sud-Oest del Japó, durant els anys An’ei (1772-1781) de l’era Edo.

Imagawayaki farcit de mongeta vermella / Foto: Kevin Eats

Tipica parada on fan Imagawayaki’s / Foto: Kevin Eats

El Kompeito (o Konpeito) és un caramel japonès, ja el vam comentar anteriorment al bloc i en teniu una explicació més estesa aquí.

Foto: Yonasu

De Manju n’hi moltes varietats, però la majoria tenen l’exterior fet de farina, pols d’arròs, fajol i un farcit d’an (una pasta de mongeta azuki i sucre) que pot ser de moltes variants.

Manju’s farcits de mongeta / Foto: Fnd recipes

El Melonpan és un pa dolç, tou de forma arrodonida i normalment recobert d’una capa cruixent, similar a la d’una galeta. La seva aparença és similar a un meló però no tenen mai aquest sabor, generalment sol ser xocolata o caramel (matís important,a primer cop d’ull m’ha semblat més aviat un mango. Els que heu menjat mango o heu vist com es menja acabat de collir sabeu de què parlo).

Panets perfectes i amb moltes ganes de menjar-ne! / Foto: Joe Pastry

El taiyaki (besuc a la brasa) és un pastís amb forma de peix i farcit, popularment de pasta de mongeta dolça però també de crema, xocolata o formatge.
El procediment és com qualsevol farcit: posem a les dues cares del motlle l’arrebossat de crep o gofre, el farcit a un dels costats i encaixem els dos motlles. Ho deixem una estona a coure fins que queda dur i torradet al nostre gust.

Taiyako farcit d’anko / Foto: Proyectos Misumi

Taiyaki de pernil i formatge / Foto: Zagat

Tipica parada on fan els Taiyakis / Foto: Grace Saraswati

El yatsuhashi, que es ven principalment com a souvenir dolç, és un dels meibutsu (productes regionals famosos) més coneguts de Kyoto (antiga capital del Japó). L’elaboració d’aquesta pasta es fa amb farina d’arròs, sucre i canyella. Acabat es posa al forn. Existeix una versió sense fornejar (hijiriyatsuhasi nama) que te una textura tova, similar al mochi i sovint es menja cobert de pasta de mongetes vermelles, i amb la possibilitat que tingui sabors variats. La més habitual i consumida de la regió de Kyoto és la versió negra, que consisteix a afegir pols de mongeta negra a l’embolcall. (no n’he trobat cap referència sobre aquesta “pols de mongeta negra” a banda de sonar com una droga molt “xunga”, però potser és perquè aquí ho coneixem amb un altre nom, o directament no ho coneixem. Un voluntari a la sala per ampliar aquest punt?)

Yatsuhashi Hijiri (sense fornejar) / Foto: Kyoto Project
Yatsuhashi al forn, queden dures i serveixen de galetes per l’hora del te / Foto: Glamorous snacker

Yatsuhashi Hijiri (sense fornejar) / Foto: Khaitam blog

El yokan és una gelatina espesa feta amb anko, agar-agar i sucre. Es sol vendre en blocs i es menja tallat a llesques. N’hi ha de diversos tipus, però principalment són de neri yokan i mizu yokan. Mizu vol dir “aigua” i ens indica que conté més aigua que els habituals (els neri), per això aquesta varietat es congela i es menja a l’estiu (i també sol ser més transparent).

Els yokan verds són de matcha, els blancs de mongeta vermella (yokan shiro an) / Foto: Oggi

Un yokan d’estiu / Foto: Le temps d’un drama

Per acabar, un parell de postres més (pels que encara esteu indecisos… hahaha): El Kasutera és un pa de pessic fet amb sucre, farina, ou i xarop d’amido, molt comú als festivals o entre àpats.
El pastís fou introduït per mercaders portuguesos (com el kompeito) al segle XVI. El seu nom prové del portuguès pao de Castela, que es sol vendre en unes caixes llargues d’uns 27 centímetres aproximadament. Actualment n’hi ha de molts tipus com els de te matcha, de sucre moreno o mel, jo us recomano que aneu al japonès barceloní Una mica de japó i demaneu dels de te que tenen allà, és boníssim!

(d’esquerra a dreta) Kasutera de mel, de matcha i no-recordo-què amb fruits secs / Foto: Lulu’s Kitchen

Kasutera de maduixa, foto i recepta de Gastromony

I finalment, les galetes d’arròs o senbei. Les podem trobar de diferents formes, mides i sabors, generalment salades però ocasionalment, també dolces. S’ofereixen als visitants com a pica pica o se serveixen amb el te verd com a aperitiu.

Senbei de sucre / Foto: Jason

Els podeu preparar al forn o a la graella, i mentre es van coent, es poden tenyir amb alguna salsa per donar-los sabor. Els japonesos ho solen fer amb una mescla de shoyu (salsa de soja) i mirini: vi d’arròs(2), en acabat hi posen nori ratllat per sobre (si, el nori és l’alga aquella que fan servir per els sushi i l’onigiri).

Senbei amb nori / Foto: Asakusa Diary

Tradicionalment podeu provar els senbei d’arròs i caramel, i si us atreviu, proveu amb els de peix, de lotus(3) o d’ou.

Cuinant senbeis a la manera tradicional / Foto: Nipponario

(1)Important: el terme arròs glutinós prové d’aglutinar, no perquè contingui gluten, de fet, aquesta varietat es caracteritza per no tenir-ne.

(2)Mirin: Això és per cuinar en lloc de beure, i encara que es fa amb arròs, i coincideix en algunes tècniques d’elaboració de sake, el seu sabor i consistència difereixen dràsticament. El Mirin té un sabor dolç que és molt més interessant que el sucre, i és un fet provat que, molta gent habituada a fer servir el sucre als seus plats, quan proven el mirin ja no tornen al sucre. És un dels ingredients necessaris per fer la salsa teriyaki, i té la propietat d’afegir un acabat brillant agradable als plats que no tenen altres salses similars. Un cop obert, el mirin s’ha de mantenir refrigerat.

Diferents ampolles de mirin / Foto: Kobi Kitchen

(3) El lotus, mal-anomenalt caquier bord, és un fruit molt dolç, originari del Japò (l’unic lloc on hi ha arbres mascles, a la resta del món són femelles) Si voleu saber-ne més, feu com jo i seguiu regularment els Amics dels arbres.

Fotografiar el menjar: Lena C. Emery

Una de les coses més repetides, i certes, és que mengem pels ulls. Si una cosa la veiem amb una fantàstica presentació però el producte no arriba a la sola de la sabata, doneu per segur que serà bo, o si més no, prou comestible perqué la gent repeteixi.

Tot plegat ve de l’entrada que vaig fer de la revista gastronómica The Gourmand, on apareixen fotografíes de la Catherine Losing, Gustav Almestal o Jess Bonham, per citar-ne alguns amb anys d’experiència.

The serpent that are its own tail / Foto: Catherine Losing

La revista és només un gra de sorra al gran desert de la neo-cuina actual, hi ha un fotimer d’activitats al voltant de tot plegat amb una gran participació del públic (per tant, molt lluny de l’actual status elitista d’El Bulli – Germans Roca que tenim aquí). Una d’aquestes activitats, és la sessió fotogràfica que ha fet la Lena C. Emery per la Black Isle Bakery of London (Fleca illa negra), una iniciativa de Ruth Barry per mantenir en constant innovació l’art de fornejar. (que no vol dir tornar a descobrir la sopa d’all, però si recuperar certes maneres de cuinar que sembla que molta gent ha oblidat completament)

La web It’s nice that, ja en van fer ressó ja fa unes setmanes però ho poso aquí per qui no coneix la web o ja no se’n recordava:

Foto: Lena C. Emery

També podeu anar donant un cop d’ull a la web de The Gourmand per veure els últims números i posar-vos al dia. 🙂

PAL: Goma de mascar

Benvinguts tots al 2014! Som lents, si, ho heu llegit bé, a partir d’ara serem dos els que actualitzarem el bloc, i aviam si d’aquesta manera la cosa torna a les seves actualitzacions habituals.

Anem al gra. El xiclet d’avui és dels considerats “use and throw” per la poca durabilitat del sabor i perquè fins i tot perden el color… vaja, que es tornen entre un to blanc i groc clar. Però si voleu ser positius, penseu que redueixen la gana, estimula la sensació de sacietat i redueix l’impuls de prendre aliments dolços. (Això últim… està escrit en clau irònica). Els PAL van ser un producte molt popular als anys 80, però molt més als 90, sobretot pel seu baix cost i fàcil de trobar, ja que els venien a totes les cantonades. Els rumors d’aquest xiclet són increïbles, tots relativament en parlen malament, i alhora, els mateixos que els escampen i posen el crit al cel, reconeixen que en mengen. En què quedem gent?

L’empresa que els fabrica és mexicana (com podeu veure al paper) i té aproximadament 25.000 treballadors, quasi res oi? Es diu Sabritas (que prové de “Sabrosas y Fritas”) S. de R.L. de C.V., és una empresa agroindustrial creada, exactament, al 10 de Maig del 1943 i forma part del grup Pepsico Mèxic. Aquesta empresa porta diferents marques segons els productes que es venen (i sector a qui va dirigit): Sabritas per les patates, Gatorade per la beguda i Sonric’s pels dolços (amb productes com Tixtix, Bomblux, Rockaleta, entre d’altres).

Imatge de la bossa PAL de Dollaritem.com

Per cert, el dia 26 torna la Fira ISM, l’any passat hi vam anar, aquest any i tornarem i espero que serveixi per poder ampliar una mica més el bloc. Els que ens heu descobert fa poc, us deixo amb l’entrada sobre la fira del 2013 aquí.