Fwi by Verquin

Rarament tinc a les mans dolços francesos, i mira que vivim just al costat, l’ultim va ser les boles Napoleón. I tinc una teoria, la meva, i és que la xocolata que els agrada a la majoria de francesos i la que ens agrada a la majoria dels catalans, és molt diferent. Parlo de majories perqué sempre hi ha aquell finolis que si, que com els francesos, li agrada la xocolata amb llet amb una dolçor que fa la merda bona que no es pot menjar.

És el cas de FWI, un producte que l’any 2012 va guanyar el premi saveur de l’année (sabor de l’any) i que al Saló Vending de Paris el Febrer vinent (2014) es presenta com una innovació (uf, quants anys dura una innovació? us ho ensenyo amb una imatge al final de l’entrada).
Fwi és una petita goma quadrada recoberta de xocolata i un acabat de sucre amb colorant (de moment, dels tres sabors tots són naturals). Al final de tot, tenen un petit film de cera d’abella que els dona aquesta brillantor característica de les boles de xocolata. Tot junt va envasat en bosses petites que incorporen un sistema hermètic d’autotancat i una gràfica molt potent, molt confiserie.

Les bosses que tinc, són les tres que us mostro: Gerds, Taronja i Coco. De les tres, la que més gràcia em feia és la de coco, per allò de “poc normal” i perquè tenia les expectatives posades a les choco-balls sueques que ja vaig provar fa temps allà. Doncs bastant lluny del que m’imaginava, el sabor de coco era molt suau i segur que si hagués intentat endevinar el sabor amb els ulls tancats, no hauria pogut. En canvi el taronja ha sigut explosiu, directament el que us recomano provar per la bona mescla que fa tot plegat al mastegar. El de gerds ha sigut un pse-pse, ni fred ni calor, val a dir que el sabor de gerd és difícil d’aconseguir, si el producte és àcid, no passa res, però quan no ho és o en té poc, es converteix amb una cosa sosa però no pas dolenta. Provats tots tres, en trec un apunt que per alguns us pot semblar inversemblant però la petita goma, un cop la mastegues un parell de cops, no us queda enganxada a les dents? A mi m’ha passat amb tots tres i és un pal.

He vist que hi ha boles individuals en flowpack / Foto de Test en cuisine

Però Verquin s’ha guanyat el respecte pels seus més de 100 anys dedicats a l’elaboració de confits i dolços des de Tourcoing (a Pas de Calais, a la frontera amb Brussel·les). Fundada al 1912 ha passat de mà en mà durant quatre generacions de la mateixa família i junts han fet créixer l’empresa fins a produir un 10% dels dolços francesos, no és una xifra menyspreable, si mirem qui fabrica què, veurem que aquest percentatge la converteix en l’empresa independent número u del país.

Captura de pantalla del Google Maps de la fàbrica de Verquin

Podeu llegir-ne una article a Eco121 amb imatges de l’empresa, molts recomanable, o bé llegir una petita entrevista a l’actual cervell de l’empresa, en Luc-Pierre a La Voix du Nord. (tot en francés)

Boles de xiclet Agogó

Avui toca creuar l’atlàntic per anar a l’Equador, on Confiteca C.A. fabrica més de 50 tipus de dolços. Entre molts, els més populars són les boles AGOGO. El xiclet de bola és, molt probablement, el més popular, l’han fet milers d’empreses i se segueix venent sense parar.

El que l’ha fet més popular, crec, és la constant aparició del cinema (bàsicament ianqui, però també japonès) de nanos que compren els xiclets a les màquines del carrer (o alguns interiors força transitats) tirant una moneda de 5 cèntims (de dòlar, of course) i fent girar una palanca giratòria.

Hi ha moltes varietats de màquines expenedores de xiclets de bola, la més emocionant que recordo, estiuejant per Empuriabrava, és una mena de pin ball: baixava la bola i jugaves amb el teu xiclet fent punts que no servien per res, a més a més allà dins hi devia haver un fotimer de merda que s’anava enganxant al voltant del xiclet, fins que perdies i la bola queia pel forat. I te la menjaves amb tota mena de delícies de l’interior de la màquina.

Aquestes boles en qüestió són bones, el personatge és graciós i manté un cert aire retro. Què més voleu?

Super turbo auto gum

Amb la feina i tot plegat, no vaig caure que el dijous 3 d’Octubre vaig fer el post número 100! Visca. Avui per “celebrar-ho” comentem un producte pràcticament igual que aquell dia, però de sabor incomparable. No us despisteu i agafeu els lusitans, que aquests de Turquia (només en conec els distribuidors, no el fabricant…) no els surt igual de bé, de moment…



Si bé els TURBO AUTO GUM tenen el que realment importa en aquests productes: la pegatina, l’adhesiu, l’sticker o com vulgueu dir-ne, guapes guapes, tant que m’he posat a buscar-ne per internet fins a trobar aquest col·leccionista amb material espectacular.


Super Natilla

Super natilla és un caramel tou de llet amb un sabor, molt simbòlic, de nous. El que aquí sempre s’ha venut com un dolç de llet però en aquest cas li han posat un toc diferent. Hi dic així amb diminutius perquè encara li estic buscant les nous… potser sóc jo, eh?! De totes maneres, informativament al seu web diuen que els dolços estan fets amb un 100% de llet, potser tot plegat és això el que trobo estrany, dec estar més acostumat al que deuen posar als altres productes similars aquest.

D’altra banda, el que m’agrada de l’embolcall és la cara de l’ós. Té un aire dels dibuixos animats de Hanna-Barbera amb dibuixos com Pixie, Dixie and Mister Jinks o l’arxifamós Yogi Bear (l’Os Yogui), també entra una mica a l’estètica gràfica de Rocky and Bullwinkle, Inspector gadget entre d’altres que no recordo ara mateix.

Montes és una empresa Mexicana molt potent al seu país, fundada al 1938 per Miguel Montes Castellanos ha sabut mantenir-se un un producte cultural entre els ciutadans mexicans. Treballant des d’un petit poble al costat de l’estany de Chapala, Poncitlán (Jalisco), ha començat a arribar a poc a poc a Europa. Evidentment ho fa a través del mercat espanyol per les “facilitats” lingüístiques (sobretot per l’ús del terme chicloso, hehehe) i pel baix cost del producte. Però si us he de ser sincer, no crec que el torni a comprar, pel mateix preu tinc un Bit-o-honey o un Mary Jane, més fàcils de trobar i de sabor, més intensos.

Śnieżka Trufle: trufa de ron amb xocolata

Ara que arriba el fred (de mica en mica, al migdia encara fa una calor-seca impressionant, com indica l’incendi del Baix Empordà d’ahir) començo a comentar coses amb xocolata, aquest líquid o sòlid tan preuat que ens el mengem de moltes maneres i a vegades el fem servir per banyar dolços… o trufes (amb ron), que vindria a ser el cas d’avui.

La trufa banyada Śnieżka és un clàssic, ho dic per la textura de la trufa i la xocolata són d’allò més normals (la xocolata massa dolça pel meu gust). Però el sabor de la trufa, el que es nota al paladar, és deliciosa, a part del ron serà també per la mantega?

Nogensmenys a Polònia és on se’n fan de les millors i és una de les grans tradicions culinàries de la zona. Si se’m permet, diria que aquesta trufa banyada és comparable amb els altres dolços del país com el Makowiec (coca de llavors de rosella), el Piernik (pa de gingebre, també en fan de banyats amb xocolata, per mi els millors) i el Prince Polo, unes galetes d’oblia (com les Loacker que ja vam comentar) cobertes de xocolata que podeu trobar a la majoria de països de l’est (altrament anomenats, exsoviètics). Aquests només són uns quants, evidentment el país i les seves regions en tenen un fotimer que no ens els acabariem mai.

Śnieżka és una empresa amb seu a Świebodzice i fundada a l’any 1946, un any després que la regió deixés de formar part d’Alamània i passes a Polònia. Des de llavors, fabriquen productes com si fis el primer dia amb una qualitat dels productes molt alta i totalment locals.

I ara unes imatges de l’empresa de dins, que tan m’agraden (i gràcies a un grup d’estudiants que van anar a fer-hi fotos):

Foto: Zszil