Orbit: Plàtan i maduixa

L’anterior post va ser el número 100. Visca, ho celebrem amb 100 posts més, com a mínim. 🙂

Avui parlaré d’un xiclet que molts ja coneixeu, els Orbit, els xiclets sense sucre de la casa Wrigley’s. Aquests, formen part de la col·lecció de xiclets que van amb caixes de 14 unitats i té molts sabors, des del típic Orbit White a versions de sabors tropicals d’allò més exòtics.

En aquest cas he agafat el de plàtan i maduixa, tenia ganes de provar el sabor de plàtan, bàsicament. Quan obres la caixa, el primer que et ve però, és l’olor de maduixa i quan obres la unitat et trobes amb un xiclet groc intens amb punts vermells (com si fossin trossets de maduixa. Em recorda el recurs dels caramels Yogur de Gerió que vaig comentar als inicis del blog).

La mastegabilitat (he d’enviar la paraula a l’Institut d’Estudis Catalans, ja) és molt correcte, no deixa anar “trossets” susceptibles de quedar-se entre les dents ni té una carcassa dura al començament. Això que pot semblar “una fotesa”, ho trobo bastant important. Si sumem que és un producte globalitzat, amb tones de producció diària, el seu acabat és una meravella.

Per berenar, per dinar, per sopar i per picar (osti, en català rima i sona molt millor que l’anglés, hahahah)

Gràficament l’univers Orbit és molt coherent, és una marca que entra perfectament en l’estètica de la pasta de dents sense perdre la intensitat de colors dels dolços. Si us hi fixeu, aquesta caixa de maduixa i plàtan, on hi ha les fruites, sembla que hagin intentat, subtilment, mostrar uns genitals masculins: aquesta punta del plàtan escapolint-se d’entre les dues maduixes no deixa de semblar-me un missatge d’allò més libidos.

Pictogrames als embolcalls individuals. Molt macos i super currats.

A tall informatiu: Orbit (de Wrigley’s subsidiària de Mars incorporated des del 2008) és la competència més clara de Trident (Una marca de Cadbury Adam’s subsidiària de Mondelez International), va ser fundada al 1944 als EUA per abastir a l’exèrcit Americà de xiclets durant la segona guerra mundial, des de llavors la seva producció ha anat amunt i avall sense massa rumb, fins que l’any 2001 va fer rellançaments de posicionament de la marca als EUA i Europa alhora, fins al punt de convertir el mercat del xiclet en pràcticament dos bàndols.
I per cert, la “Noia Orbit” és la Vanessa Branch, espectacular oi?

Xiclets Gorila

De Portugal, fabricats per la gran empresa de Mem Martins (no massa lluny de Lisboa) anomenada Lusiteca, tenen una gama de sabors impressionant. Majoritàriament treballen sobre 7 o 8 sabors al llarg de l’any i després en varien algun més, així mantenen el lligam amb el client constantment.

Una altra de les coses que m’agrada és que encara porten “adhesius”, si bé les meves ganes per col·leccionar-los ja em queden força lluny, he de confessar que de petit em tornava boig.

El sabor del Gorila és molt bo. N’hi ha pocs així ara i m’imagino que part de la cula la té aquests pots grans que les multinacionals (més grans que Lusiteca vull dir) han decidit fer com a “estàndard” i obligant a comprar grans quantitats de mini pastilles… semblem els americans i les seves “drogues a l’engrós”.

Lusiteca també fabrica els Airz, que vaig comentar al Març. Acabo la breu entrada al bloc amb un parell d’imatges: el logo del Goril·la pels amants de les arts gràfiques i una versió “vintage” que he vist al bloc de Mass Imo.