Rareres: Postagost

Els famosos Mary Jane i els Long Boys, pendent per comentar.

Oscar’s de salmó. Espectacular.

Autèntica enganyifa.
Molt fan d’aquestes edicions “limitades” de sabors rarots! (Alerta amb el logo FRITOLAY hehehe)
Si una cosa m’ha destrossat de debó aquest estiu, és descobrir PINSTROSITY: gent que “intenta” fer plats culinaris que troba per la xarxa Pinterest i només aconsegueix provocar vómits i desgana. No cal dir que seria la millor manera d’acabar amb la mal nutrició infantil (i no la “falta d’aliments” que pretenen fer-nos creure uns altres).

Un exemple de Pinterest vs Pinstosity.
Una altre raresa-bomba és l’Obama sushi, espectacular:
No se què em fa més por… la pilota amb una retirada a Hitler o un xiclet amb gust de carn picada… ei, i alerta als petits detalls: 21 unitats!
Gambes, gambes! Fa molt que no les veig per les botigues, què ha passat?

Val, sense comentaris.

Si, segur que és molt bo i gustòs… però resulta que no sóc gaire fan d’anar-ho ensenyant pel carrer com els menjo…

Un pastís de pollastre…

Qualsevol raò i moment és útil per celebrar-ho amb un pastís!

O potser no…

??

Obre de l’Alexandre Dubosc

Pintallavis de magdalenes o com la gent diu ara: Muffins

Ja hi tornem a ser! Últimament tot té rerefons de entrecuix femení!

Xocolaters / part 1

L’ultima entrada sobre en Jean Galler i la de més abans, d’en Bompas i Parr, no feien gaire justícia a què passa aquí a casa. Tendir sempre a veure allò de fora com a “fantàstic” o “espectacular” i no fer gaire cas del que passa a casa, és un costum que em passa força, i no m’agrada. Així que l’exercici d’avui serà veure el que es cou “per casa”.

Dentrada, tenim l’Oriol Balaguer (Calafell 1971), premi al millor postre del món al 2010 i millor pastisser de Catalunya al 2003 (per citar un parell de premis), porta més de 30 anys demanant un canvi al sector de la pastisseria, després de molta guerra sembla que li comencen a fer cas. Al 2002, va fundar l’Estudi de la Xocolata, un centre pioner a la península que porta els sabors, les textures i la sensibilitat de la pastisseria a un altre nivell. Personalment, em quedo amb el seu bombó d’oli d’oliva, espectacular presentació i barreja de sabors.




La Pastisseria Rovira del carrer Gelabert de Barcelona va veure néixer i créixer un altre mestre pastisser de les nostres contrades: l’Enric Rovira. Innovador i inquiet com era, va decidir portar aquella passió que li havien encomanat de ben petit a un lloc on pogués fer el que li vingués de gust. Així és com va fundar un obrador, al 1993, a Castellbell i el Vilar, a les naus de Can Forrellat, que la família d’en Francesc Forrellat, el seu cosí segon, havia aixecat feia més de 100 anys per acollir la destil·leria San Gerónimo. En ella s’havien elaborat tot tipus de destil·lats, entre ells l’emblemàtic Anís San Gerónimo, en homenatge a un dels cims més bonics de la muntanya de Montserrat, que es pot admirar des del mateix obrador.

Can Forrellat amb les muntanyes de Montserrat al fons. Imatge de Coneixer Catalunya


Durant tots aquests anys, ha destinat molts esforços a tot tipus de creacions en el sector de bomboneria creant obres perdurables com la Rajola de Barcelona, les Bomboles, el Planetarium, el Making of Chocolate, l’Imagine, la Vuelta al Mundo en xocolata o els “desapareguts” Capicúa, la Rosa Virtual i molts més. Avui dia, és un reconegut pastisser a escala mundial i cal tenir-lo en compte.

De la creació de l’Enric, em quedo amb la col·lecció Priorat, tant el Dolç de Lluna com el Clar de Lluna em semblen uns conceptes molt humils, simples i de formes corbades molt agradables.



Les Bombolas
Bombons: Rajola de Barcelona


Trencadís: chocolata blanca a l’aiguardent d’albercoc

Un altre pastisser que cal tenir present, tot i que porta un bon temps treballant-hi nit i dia, és Lluís Estrada, de la pastisseria Canal, de Barcelona, premi Tàstum 2010 al millor artesà pastisser innovador: 

“El nostre sector necessitava renovació i ja la necessitava bastant abans d’aquesta crisi. De fet nosaltres no som dels que més patim l’actual conjuntura econòmica però en canvi sí que en venim d’una que era causada perquè amb allò d’anar fent es va acabar associant el nostre ofici a quelcom “cutrillo” i negatiu. Us heu adonat, que un bunyol és una cosa dolenta, que quan quelcom és un desastre es diu en castellà que “vaya pastel!”? Ens havíem d’espavilar i ho anem fent de mica en mica. El premi que em van atorgar valorava la innovació en diversos aspectes: en producte, en tècnica, noves fórmules de venda i de comunicació. Jo per exemple vaig tenir la idea de l’Eat the art. Artistes plàstics que definien les formes d’unes peces que després nosaltres les elaboràvem en pastisseria, s’exposaven i al final el públic es menjava l’exposició”.

Podeu veure la notícia de BTV aquí. I una entrevista a Ruralcat.net us ajudaran a veure aquest personatge.

Interior de la pastisseria Canal. Foto Facebook Canal

Pastissets. Fotografia de Barcelona Flavours.

Peça Trencadís. imatge de Barcelona Flavours.


Josep Maria Rodríguez Guerola, de 27 anys, és un altre dels grans referents. No només pels molts d’èxits que ha tingut i les innovacions que ha fet amb pocs anys, sinó també per l’estètica de les seves peces. Al 2011, el món es va rendir a la seva traça i el va convertir en el campió de la “Coupe du Monde de la Pâtisserie” a Lió, un reconeixement molt preuat i que genera una gran expecatció a molts països i que malauradament aquí, no se’n fa gaire ressò.

Els inicis d’aquesta jove promesa que ja ha meravellat al món va ser a Sant Cugat del Vallès, a la pastisseria de Yann Duytsche durant cinc anys. Us pregunteu qui és Dutsche? Va ser el capità de l’equip campió del món, format a més a més per Jordi Bordas i Julien Alvarez. Després va treballar un temps amb l’Oriol Balaguer (si, el que ha comentat al començament) i a partir d’aquí, ha anat de mans del millor que es pot trobar. Una notícia de La Vanguardia us pot ampliar la informació.

A Barcelona, ha obert La Pastisseria una botiga-degustació al carrer Aragó n.228, al costat de la Plaça Letamendi. Hi aniré d’aquí a un temps i en faré una entrada digne del millor pastisser.


JM Rodríguez amb la cirera que l’ha convertit amb el millor del món.

Concurs Sant Pau

I fins aquí, la primera part de mestres xocolaters. Més endavant, una segona part amb nous personatges!

Jean Galler

Jean Galler és nebot d’un humil pastisser Belga que l’any 1930 va fundar una empresa de confecció de dolços. 16 anys després, empès per la seva vessant més experimental i creativa, va anar a Basilea (Suïssa) a estudiar l’ofici i posteriorment va estar aprenent amb el millor cuiner-de-postres de França: Gaston Lenôtre (fill de la primera dona “xef” de Paris als 90). Acabats tots aquests anys d’aprenentatge i perfecció, 21 anys després engega la seva pròpia companyia. Avui, amb més de 100 empleats, produeix tot tipus de dolços, confits, gelats, bombons i galetes en infinitat de tipus i sabors arreu del món amb més de 2.000 botigues indirectes i unes botigues de marca pròpia exclusives a França, Japó i als Emirats Àrabs.

De les barres de xocolata, 22 sabors i textures són el pilar de l’empresa. Gràficament diferenciades per una gama cromàtica de colors molt ben escollits i de fàcil distinció.

El que he pogut provar són aquests dos: Praliné aux noix (Nou de Grenoble i avellanes torrades amb caramel) i Praliné Lait (Praliné d’ametlles i avellanes)

El primer, d’avellanes i caramel és que m’ha agradat més, tant la xocolata com el generós farcit que té a l’interior.

El segon, com sabeu amb tot el que és llet amb una mica de xocolata, no és tan bo, és pràcticament incomestible. Tan lletós i empallegós que no he arribat a notar res d’avellana. Si sou de xocolata negra, salteu-vos els de llet. L’autèntic Galler és a la xocolata negra.

La reputació de la xocolata Galler ha estat merescudament premiada amb el premi “Fournisseur Breveté de la Cour de Belgique” (Proveïdor oficial de la casa reial Belga) a l’any 1994, premi que avui dia segueix mantinguen alt i ferm.

Yupi: jelly farcit de mango i xocolata

Yupi és una onomatopeia sinònim de diversió i traduïble a l’angles com “Yahoo”. També és el nom d’una empresa d’origen Alemany però coneguda per les 5 hectàrees de fàbrica que té a Gunung Putri, Bogor, a una hora de la capital d’Indonèsia, Jakarta. La seva producció supera de molt, a la competència Asiàtica, fet que l’ha mantingut com a empresa número 1 del sud est asiàtic durant els últims 10 anys.

Aquest lideratge es deu a la qualitat excepcional, només comparat amb Fini a Espanya o Haribo a Alemanya. No és una ensabonada que he escrit, només cal que proveu aquestes gomes farcides de mango o xocolata i veureu que estan molt lluny de la majoria de gomes que es veuen a les botigues. El seu lideratge és indiscutible.

El primer de mango, és el que em venia més a gust provar (de fet, tot el que són fruites exòtiques m’agrada), i d’entrada la seva forma i aspecte exterior em recorden els pastissos de Bompass & Parr, la brillantor i la gomositat eren excel·lents.

Però es clar, a l’hora de mossegar-lo l’excel·lència baixa uns quants punts. El farcit és tan “generós” com el que posen als xiclets: una misèria, si bé el farcit és dels potents, dels que tenen el sabor hiperconcentrat, però no m’acaba de fer gaire el pes. Caldria millorar aquest punt. (Però també hi ha altres sabors que no he pogut provar i que acaben completant la “família” Yupi de gomes farcides)

Al de xocolata li passa tres quarts del mateix en el farcit, però la textura és molt diferent, vindria a ser un núvol de sucre amb crema de xocolata a dins, la mescla quan la mastegues és boníssima. De les dues versions, jo triaria aquesta versió farcida de xocolata.

Com a nota curiosa: sabeu que, segons la Mabel de Comic Friggin Sans, Yupi és de les poques marques que fan servir l’odiosa comic sans d’una manera “que queda bé”? Podeu llegir l’article original de l’anglès aquí.

Santa Claus

Si, és trist, he trobat això per casa, el nadal encara queda lluny. Tot i que hi ha gent que creu que el temps passa molt ràpid, com més gran més ràpid. Bé, doncs aquí un bombó farcit de crema. Deliciós. Aquest nadal procuraré estar alerta i agafar-ne uns quants més.

Loacker: Napolitaner

Loacker es va fundar al 1923 per Alfons Loacker, va iniciar la seva activitat a Sudtirolo (Tirol del Sud, Itàlia) però avui dia té la seva planta de producció a Heinfels (Àustria). És una empresa coneguda pels seus Quadratini (Wafer o Waffer en anglès i Napolitanes aquí). Els quadratini són les conegudes napolitanes (que és el que ensenyo avui), formades per galetes d’oblia(1) amb capes de crema de cacau entre elles, formant un bloc fàcil de menjar.

Els primers que ho van fer i comercialitzar van ser els Manner al 1898, que ja vam comentar aquí. La diferència que he trobat a les Loacker és la galeta. No parlo de si és millor o pitjor, és diferent i el tast és agradable i bo. Val la pena provar-les tan bon punt les trobeu i si teniu sort, compreu unes Manner i feu la comparació (ja veureu que fora de l’àrea Italo-Austríaca és difícil trobar-les).

L’empresa té una pàgina de Facebook força actualitzada, doneu-hi un cop d’ull! També tenen punts de venda que et deixa gaudir de l’experiència Loacker amb les millor condicions (vaja, que menjaràs galetes i els que compris d’acompanyament et costarà un ull de la cara). A més a més, aquest any 2013 han guanyat el “Sapore dell’anno” per les seves barretes de xocolata.


(1)Una oblia és un pastís, que data de l’edat mitjana, de forma prima i rodona, composta de farina i aigua, llet o vi blanc amb ous, sucre i de vegades, mel. Però quan parlem de galetes d’oblia, ens referim més aviat a l’hòstia (sí, el que donen a l’església): un tros prim i rodó de pa àzim(2).
La imatge és del bloc Agrohoritzontal on a més hi ha una llista de com fer-lo!
(2)El pa àzim, també conegut com a pa sense llevat, s’elabora barrejant farina amb aigua i formant una massa a la qual s’afegeix sal i es dóna forma abans de sotmetre-la a una alta temperatura. Als Països Catalans s’utilitza sobretot per separar les barres de torró dur, per exemple el que molts deveu tenir present, és al torró d’Agramunt.

Rich Feeling: els jellies banyats de xocolata

Dôma m’ha tornat a sorprendre per la seva qualitat (ja ho va fer amb aquests fudge anteriorment), sempre que m’arriba un producte de l’est d’Europa, em pregunto perquè no ha arribat mai abans que molts desastres alimentaris dels que es troben avui al mercat com si fossin grans perles gastronómiques…

La qüestió és que els Rich Feeling tenen la millor combinació de jelly i xocolata que he provat fins ara. Tot i així, a la xocolata li he trobat la pega de ser massa dolça, si tens un jelly de fruita, que per se t’endolcirà la xocolata, no seria lógic fer una xocolata del 70% mínim? De totes maneres, res de tot això retreu el seu sabor de poma i cirera, la mida ideal que et permet menjar-lo amb dues queixalades o compartir-lo amb alguna companya o company i l’embolcall senzill i sense efectes “wosh” ni degradats d’aquests estranys que intenten vendre-ns a vegades altres marques.

La veritat? Estic esperant impacient un lloc on pugui trobar-los a casa. Tinc ganes de tornar-ne a menjar i no se si podré resistirme gaire. Sens dubte és un dels producte que cal provar!