Rareses!

Si creieu que havia oblidat les “rareses” d’aquest bloc, aneu errats! Aquí n’andjunto unes quantes (i com podeu veure, aquest més hi ham posat molt d’art…):

L’obra minimal que teniu a la dreta, de John Zurier anomenada Arabella, va inspirar aquests gelats.

Caitlin Freemans va retre homenatge a l’obra de Piet Mondrian amb aquest pastís.
Aquí, Tony Cragg va inspirar-se a una obra seva de l’any 1987(esquerra) per fer aquest gelat de chocolata amb llet (dreta)
Un “pegamento” de Cheetos! Sona una miiiiica fake. Hahaha

Uf! Això em recorda un article que va sortir fa poc a EL PAÍS sobre pastíssos horribles… ho recuperaré pel bloc!
Els amants de les pintures “vegetals” de l’artista italià Guiseppe Arcimboldo ja tenen material nou per anar a visitar, després de veure múltiples paródies, per mi he trobat aquesta delícia. Val la pena donar un cop d’ull AQUÍ i veure les altres imatges. Per cert, les escultures són de l’esculptor americà Philip Haas.

Bompas i Parr: art i jelly

El jelly(1) és un ofici per Sam Bompas i Harry Parr, dos amics que van decidir fundar una companyia de jelly al 2007: Bompas & Parr (a la pàgina on he trobat la super-breu entrevista diuen el 2004, jo poso la que ells diuen al web.) També us podeu posar al dia a la seva pàgina de Facebook.

Units per gustos similars com les gelatines alcohòliques, el menjar extravagant i la rica història de la cuina britànica, Bompas i Parr podrien ser descrits, fàcilment, com un parell de científics, arquitectes o cuiners (o tot alhora?)

“Des del primer moment, ens vam posar en marxa a fundar l’empresa de jelly però aviat ens vam adonar que no ens podíem permetre (econòmicament) fer-ho amb els motlles que s’usaven antigament -els de coure- que ens hauria agradat molt”, diu Bompas “Va ser llavors com en Harry, que va formar com a arquitecte, es va adonar que podria fer servir la seva formació per fabricar motlles fent servir el CAD. Amb una impressora 3D vam descobrir que podríem fer el tipus de coses que els arquitectes farien: ells farien gratacels i nosaltres faríem jellis.

Abans d’iniciar l’empresa de jelly, Sam Bompas havia treballat amb altres feines. “He treballat de màrqueting financer, que no era gens divertit, abans d’això com a investigador per al liberal demòcrata Simon Hughes(2), i abans de tot plegat havia fundat, sense èxit, una agència d’acompanyants(3).

“Ningú estava fent jelly, així que hi havia un buit evident en el mercat. La nostra inspiració venia de dues fonts: la nostàlgia i el coneixement que Anglaterra era famosa al món de la cuina per dues coses – el jelly i el rostit. Ja era hora de tornar el deliciós jelly anglès!” diu Bompas.

Durant aquesta curta vida, han fet un fotimer de coses: escultures arquitectòniques amb jelly, banquets privats de menjar opulent (incloent el gegant jelly que brilla a la foscor per l’aniversari el músic Mark Ronson) i han estat encarregats per el conyac Courvoisier i la firma francesa de moda Lanvin per crear-los espectaculars instal·lacions.

Imatge terriblement potent del duo

També han estat molt ocupats creant els tipus d’estralls que haurien enorgullit en Willy Wonka.

“Comences a tenir un cert refinament quan crees aliments figuratius”, diu Compas, que admet haver fet unes gelatines que reprodueixen la forma dels pits de Nefertiti. “Realment en Harry i jo procurem no banalitzar l’aliment. Quan fem coses, el menjar s’ha de menjar, s’ha de celebrar, s’ha de respectar”.

Els pits de Nefertiti?
El llac de les galeries Selfridges

El projecte més recent del duet va ser un increïble esdeveniment d’un mes de durada, on van inundar el sostre dels elegants magatzems londinencs Selfridges per crear un llac navegable. Era, segons afirmen, més fàcil imaginar que fer. “Va ser anomenat el Voyage Discovery” diu Bompas. “I logísticament va ser una bogeria, perquè carregar les 60 tones d’aigua era suficient per col·lapsar l’edifici sencer. Teniem tres enginyers independents treballant al projecte, un mirant a l’edifici en si, l’altre en el pes de l’aigua i l’altre només per la superestructura- va ser tot un procés!”.

(1)He trobat llocs que em fan la traducció com a jalea o com a gelatina, com que no n’estic segur al 100% de quin dels dos fer servir, faré un pedaç i traduiré a la meva manera l’anglicisme.
(2)Simon Hughes: http://simonhughes.org.uk/en/
(3)Si, si no és de les que busquen parelles per tiki-taka, no se pas quin tipus d’agència pot referir-se.

Si encara teniu ganes de saber més coses sobre jelly, aquí teniu un article de theguardian.com on ho expliquen. Recepta d’aquestes dues noves promeses britàniques.

Aeroport de Barajas de jelly, Londres, Agost del 2008

Caramella i Cioccolato: Perugia

Del costat del llac Trasimeno, a la ciutat de Perugia (Itàlia), uns bons companys em van portar fa unes setmanes, un parell de dolços que desconec si són gaire típics si més no, un és molt bo i l’altre és… comestible.

El primer que he provat són aquestes perles de llimona, etiquetats con a souvenir de la basílica di San Francesco (això està a Assisi, pocs minuts més al sud-est de Perugia). Unes boles de caramel, amb gust de llimona i espectacularment dolçes. Posaria la mà al foc que porten una mica d’acidesa, però suau. El seu tamany, estan pensats per ser consumits intensament una darrera l’altre… una mica com les que vaig comentar fa poc, les perles HallsXS.

Caramelle de la basilica de San Francesco d’Assisi / Fabricat per Brielli S.r.l. (cap web trobada)

El segon regal, és aquesta peça de xocolata “feta a mà” (un dia ens haurem de posar seriosos amb això de fet a mà…) amb gust de “tartufo”. No m’ha agradat massa, val a dir que no sóc cap apassionat ni seguidor de la trufa. Mai m’ha convençut… massa dolç? massa cacau? masses cremes? No ho se. Però tot i així, m’ho he menjat, hi ha gana i aquesta xocolata ha acompanyat el seu pa com ha de ser.

Buscant xocolaters de Perugia, he anat a parar a l’empresa Milepi, doneu-hi un cop d’ull que fa bona pinta!

Halls XS: menta i llimona

Fa unes setmanes em vaig trobar una campanya de Halls al port de Barcelona, més o menys on sempre fan salsa un grup de musics. On hi ha el museu d’història de Catalunya, vaja, doncs allà hi havia muntada una parada, tota negra amb un gran XS.

El nou producte de Halls, marca de la multinacional Mondelez, son una mena de perles molt petites, d’uns 8mm de diàmetre i sense sucre. No és cap novetat, fa molts i molts anys que les farmàcies en venien, després es van posar a regalar-ho amb bossetes petites (com van fer molts bancs i caixes) i ara, com que les coses no estan per regalar res, les farmàcies no en tenen i Halls passa a vendre-ho com “lo más de lo más”.

La caixa de caramels petits més complicada que he vist, podeu fer més gran la imatge clican’t-la.
Tenia les perles blanques al costat, però no surten bé, així que imagineu-vos les grogues de dalt en blanc

Al cap i a la fi, la campanya de tot plegat ha donat per molt: anuncis, vídeos, xarxes socials, i com no: un pica baralla entre favor i en contra. El motiu de tot plegat és que, sota la direcció del director creatiu Joaquín Ares, la campanya, com els Smint per exemple, hi posen el sexe pel mig.

No és explicit, sinó que juga amb el “com llegim” i les pauses que fem al llegir una frase: la pausa com un moment per gaudir del Halls, com al KitKat. La meva menció a les campanyes és perquè coi, aquí han de fer anuncis tan ridículament sexuals i en canvi, altres països poden gaudir d’anuncis més interessants, més “high class”… perquè?(*)

Pel que fa el producte, i tinguen present que va sortir gratis amb la promoció que feien, no crec que pagui mai per tornar-ne a menjar, és que ni el sabor de llimona té el mínim que considero que ha de tenir ni la menta és prou “fuerte” pels que ens agrada tenir el coll ben fresc.

(*) No ha passat gaire temps, i ja tenim les primeres paròdies:

Lacrême: toffee sense sucre

Lacrême, tot junt, és una marca de Vidal, l’empresa murciana que també fabrica els Zoom que vaig comentar fa uns mesos. En aquest cas, Lacrême, engloba tots els caramels durs sense sucre que bàsicament, consisteixen en caramels dipositats amb diferents sabors i amb el seu corresponent color. Sabors més aviat adults, encara que gràficament no ens ho indiqui gaire: toffee, cafè i maduixa amb nata, són els sabors que podeu triar.

Jo he començat per el de toffee, que dels tres, em va semblar el que podria agradar-me més. Després de l’experiència, no n’estic gaire convençut de provar els altres. Deixaré que passi una mica de temps.

Piruletes Sugabee

Ja sabeu com m’agrada que em portin coses de fora, sobretot si aquí són practicament impossibles de trobar. No és una oda a les rareses, és la curiositat que em motiva i em fa fer, entre d’altres coses, escriure al bloc.

Aquest cop, m’han portat unes piruletes rodones (una mica més grans que el  chupa chup) de Turquia, un país que ja hem comentat varies vegades i que cal tenir present, doncs el seu creixement en el sector gastronòmic (sobretot el dolç!) està creixent molt. Ja van ser país convidat aquest any 2013 a la fira ISM, i alguns productes més famosos ja es poden trobar a cadenes de supermercats locals. Alerta.

Sugabee, de sugar (sucre) i bee (abella), la marca d’una empresa situada a Saray, una ciutat molt propera a la capital turca: Ankara, i des d’on exporta des de finals del 2010, grans quantitats anuals de caramel i piruletes a països veïns. En aquest cas, la piruleta de cirera, és una piruleta acceptable, bona i suposo que força econòmica (coneixent qui me l’ha portat, segur que és una ganga! hahaha).

Gràficament, la marca s’aguanta prou bé per tots els públics. No és massa infantil per la gent gran ni prou seriosa per la petita, fet que la converteix amb una imatge agradable i alegre a simple vista. El que tocaria millorar força és la mascota que tenen, una mica de treball aquí li donaria un plus a l’univers gràfic de Sugabee. Us deixo, per acabar, amb un vídeo que he trobat al youtube: