Torras: Xocolata amb estèvia

Porto uns dies que ni en Marc, ni jo, estem per escriure gaire, suposo que ja ho heu notat. Avui però, i amb l’excusa que feia bon temps i volíem anar a berenar amb ex-companys de l’escola que feia molt que no veiem, he anat a buscar un paquet de pa de motlle i unes quantes barres de xocolata.

Les xocolates Torras es fan des del 1890, i com diuen a la seva web, és una de les més antigues del país. Ubicada a Cornellà de Terri (a tocar Banyoles, si, aquell poble que té un estany molt maco que sempre surt a les foto d’en Tomàs Molina), fabrica de les millors xocolates sense sucre que podem trobar. El més sorprenent de tot, és que no es trobi fàcilment tota la gama que fan, per exemple, les que vaig comprar recentment, amb el nou edulcorant: l’estèvia. A la Viquipèdia, trobareu informació molt més detallada sobre què és, i a aquest breu article d’en Claudi Mans, una mica d’história de l’additiu E-960.

El primer que he obert, és el de mango. Suposo que per exòtic, o rar, aquests tipus de sabors m’agraden molt quan es tracta de provar coses, i en aquest cas, no m’ha fallat. La xocolata, potser massa negra per poder apreciar el mango. El mateix diria al plàtan. La maduixa en canvi, ni rastre del sabor de maduixa.

El segon ha sigut el d’avellana amb estèvia, i m’he fixat que l’avellana està ben trossejada i repartida, això és bo, perquè com a mínim, a cada mossegada, hi trobes uns trossets petits d’avellana, que vaja, és el que un s’espera trobar a una xocolata d’aquestes característiques. Dic jo.

La resta encara les guardem, i en farem una valoració més endavant. Després de l’experiència i de les opinions dels participants (bé, els hem obligat, no s’hi podien negar), crec que repetirem amb altres marques i mirarem de buscar detalls per fer una bona cata de xocolata.

I dues mini-notícies: Una imatge de les rajoles que podeu trobar a molts pobles de muntanya (dic de muntanya perquè és on encara hi ha masies que a la façana, han mantingut aquests “anuncis”). La segona notícia és que Candy Blog fa 8 anys: Happy birthday!

(Edito) Blog de Xocolates Torras.

Anuncis

Gomes suèques

Una de les coses que no entenc com he oblidat ràpidament, és aquell article que vaig comentar que faria sobre les gomes suèques. Suècia, a la Fira ISM, és la que es coneix com: els repartidors de gomes toves, perquè els que venen amb tren, el primer que es troben abans d’arribar a la fira són les bosses de productes (gomes bàsicament) de suècia i les noies que donen Sun Rice (que ja vaig comentar fa uns dies). Avui és el torn de les gomes sueques.

Scandi Candy, són els que oferien unes gomes (o godis, com en diuen ells) sense gelatina. Desconec si és molt novedós el producte sense gelatina(1), ni quins avantatges/inconvenients m’ofereix el substitut que hi posen, en tot cas, eren de les primeres que veia amb forma de cocodril, així que, què coi, a provar-ho que la vida són dos dies.

Em va sorprendre d’entrada, la suau superfície que tenien. Normalment, les gomes que no són ensucrades, solen tenir una superfície més aviat brillant, com si la goma estigues molla, en aquest cas, tenien com una superfície mate molt estranya i agradable. Tot el conjunt, li donava un aspecte de qualitat molt apetitosa, si bé, no és la mateixa reacció que davant una goma de fruita italiana de tota la vida, però era suficient per posar-me’l a la boca i començar a mastegar. Al mastegar, les coses canvien, és una goma força enganxosa com acostuma a passar amb les gomes de pectina, queden rastres de la goma entre les dents i és una mica molest. Una manera d’evitar-ho és empassant la goma sense haver mastegat gaire, clar que, no és gens saludable.

El punt negatiu és que totes tenen uns sabors molt i molt suaus, alguns, com el mateix cocodril, ho és tan, que no he pogut endevinar encara què és. El plàtan si (per se, ja és un sabor força fort i difícil de confondre), el twist marró crec que té un sabor de crema de llet o s’hi assembla molt, la pilota vermella (que també en tinc d’altres colors) podria ser tan de maduixa com de cirera i la mora és el més sorprenent perquè no s’assembla amb res a les mores d’aquí però coneixia el sabor i tampoc us se dir quin és, podria ser de gerds?

Imatge de gelatina de colors – foto d’un article força curiós que he trobat

(1) Més endavant, he fet la recerca sobre les gomes sense gelatina. M’he centrat en les aportacions positives, i clar, no hi havia caigut abans perquè sóc un fervorós carnívor, però la gelatina és un producte animal i els vegetarians no en poden menjar. Fent les gomes “lliures de gelatina”, els vegetarians en poden menjar i ràpidament el producte es desmarca de la competència (i manté una diferència que pot repercutir positivament en les vendes).

Manner, since 1890

Avui us deixaré amb moooooltes ganes de menjar galetes de xocolata. Crec que qui hagi provat aquestes galetes Austríaques ja sap què vull dir, i els que no, esteu tardant molt a provar-les.

Eren presents a la fira ISM 2013, i si, ja ho se, encara estic amb aquests productes dos mesos després, però és que en tinc tants… Manner és d’aquestes empreses tradicionals, que s’han fet grans a cop de qualitat i esforç any rera any. El seu color corporatiu, aquest rosa salmó tan peculiar, li dona una personalitat i unes característiques molt diferenciades de la seva competència directa. Dintre de la seva imatge, inclou la silueta de la Stephansdom (la catedral de Sant Esteve) de Vienna, que data l’any 1137 (podeu llegir-ne tota la seva història aquí) i té unes teulades impressionants.

Com podeu veure, és una galeta de pisos de xocolata, no té cap secret perquè n’heu vist i menjat moltes de similars. Però aquestes tenen la millor galeta i la millor xocolata d’avellanes. A més a més, té un afegit que és difícil de descriure, no el pots escriure i quedar-te tan ample. Ho has de provar, el teu paladar ho ha de tastar i veuràs com no podràs parlar-ne malament. L’envàs que us ensenyo aquí conté dues galetes rectangulars: si, molt poc i te’n quedes amb ganes de menjar-ne moltes més. (Eren de mostra, crec, que és comprensible).

Aquestes altres galetes, eren de la mateixa mida però tenen aquesta subtil (massa poter per veure una persona rapidament mentre passa per una fira amb milers d’expositors i marques?) diferència que indica que té un 30% menys de sucre (que l’original) i conté un 100% de cereal a la seva base (és molt bo això, posaria la mà al foc que aquesta particularitat la tenen molt pocs). La resta, el cacau i la textura de la galeta amb el cacu  a la boca és tan bo com a l’original. Cadascú que agafi el que li vingui més de gust.

Foto de la fàbrica de Manner a Perg, al nord d’Àustria / Travel2austria.com

Josef Manner & Comp AG, és una empresa familiar amb més de 700 treballadors que tiren endavant un negoci de 169,8 milions d’euros (casi res, eh?). A part de Manner, cal incloure dins l’empresa, marques com Casali (des del 1913 venent plàtans banyats de xocolata, fa molt bona pinta nois!), Napoli (una cosa molt rara..), Ildefonso (versió molt millorada de la “caja roja” de Nestlé) i Victor Schmidt (bombons rodons i força grans), de les que no n’he provat res, però estic convençut que si mantenen la qualitat dels Manner original a la resta de productes, poden ser autèntiques joies pel paladar.

Una cosa que m’ha fet gràcia, i que no recordo pas que veiés en el seu moment, és el cameo que fa Terminator (la tercera) amb un Manner. Hauré de tornar a veure la pel·lícula…