Setmana Santa: els dolços

Doncs si, avui és 29 Sant i divendres (encara que els estudiants portin una setmana “de relax”), comencen 4 dies de festes i de retrobament. Els més religiosos i no tan, surten o col·lapsen carrers i avingudes dels seus pobles per veure les processions de setmana santa que pobles i ciutats fan en dates tan assenyades.

Aquí però, ens dedicarem a la seva vesant més dolça d’aquesta festa, amb l’ajuda de la Viquipèdia i uns quants blocs, intentaré fer una breu llista fàcil de llegir i digerir (com de costum).

Tortell d’Olot / Foto: Pa amb oli i sucre
Tortell de pasta choux farcit de crema de mantega d’avellanes / Foto: Cuinarsenzill

El “tortell de rams” es menja el Diumenge de rams (elemental), és a dir, fa 5 dies, i es pot trobar de moltes maneres. A casa meva, sempre l’hem menjat de massapà amb un toc d’anís i qui volia, s’hi afegia xocolata, melmelada o el que fos. Però he de confessar que, sol, és brutal. Altres tipus de tortells, són els que ja venen partits i amb nata o fruita al mig. El bloc de Toprural, menciona una versió Gironina i Olotina: tortell de brioix, per fer-vos-en una idea: un tortell de croissant, només llegint-ho, té molt bona pinta!

Tortell de massapà / Foto: Cuina de sempre

Un altre dolç, que no té dia concret però que es menja durant tots aquests dies, són les Orelletes. Si bé els podeu trobar tot l’any (igual que els panellets de la rambla de barcelona), és per aquestes dates on les pastisseries en fan grans quantitats per poder menjar durant els àpats familiars. Les orelletes ja es menjaven als PPCC a l’Edat Mitjana i el temps n’ha creat varietats locals molt preuades, una d’elles i que m’agraden molt, són les de Menorca, fetes de farina, moscatell i oli d’oliva, a taula, un rajolet de mel per sobre i cap a dins! La Viquipèdia menciona altres varietats que em semblen molt interessants.

Un dels molts tipus d’orelletes / Foto: Forners Lleida

Els Bunyols, és la gran figura (per mi) de la Setmana Santa. La seva existència cal llegir-la a través de les formes que tenia L’església anys enrere, on hi havia una imposició molt severa entre els seus fidels per a la pràctica del dejuni i l’abstinència: es prohibia menjar tot el que fos carn, especialment en el període entre Carnestoltes i Pasqua. Un dels productes permesos i molt consumits, era el bacallà i l’altre, els bunyols.

Bunyols de bacallà / Foto: Visca la cuina

Al País Valencià és normal trobar-los de bacallà, o ara que el bacallà és molt car, d’altres peixos que li donin un punt salat. Tot i que també en mengen dels de farina i empolsimats de sucre un cop trets de la paella. Trobo aquí una versió de bunyols molt curiosa: les figues albardades. Són figues patides per la meitat que un cop seques, s’uneixen de nou amb farina i es fregeix com si fos un bunyol. Molt bona pinta té això!

Figues albardades / Foto: Pa amb oli i sucre

A casa meva, però, la menja de bunyols comença a la Fira de Sant Josep, a l’Empordà, on allà els anomenen brunyols per la forma que tenen: els brunyols són bunyols “mal fets”, és a dir, no són rodons ni iguals entre ells. I després, no en torno a veure a taula fins dijous sant (ahir).

Bunyols (amb forat) o Bunyols de quaresma / Foto: Pa i altres

Cal destacar que hi ha molts tipus de bunyols actualment, però per tenir les coses clares: Són molt tradicionals els bunyols de vent o caragirats, que són clars i rodons, no en forma d’anell come els de l’Empordà, i que es mengen durant la Quaresma a les comarques de Barcelona. Aquest es troben a les pastisseries tots els dimecres i divendres (bé, avui dia la gent els fa quan els surt del ous) des de Carnestoltes fins a Pasqua, en les variants “de vent” o “de crema” (que són els bunyols de vent però farcits d’una crema catalana més espessa).

Bunyols de vent / Foto: Cuina de sempre (molt recomanat el bloc!)

L’altre pasta, la més mencionada per aquestes festes, és la mona: un pastís que els padrins regalen als nebots al dilluns de Pasqua (recordeu que a Catalunya es festiu, però a Espanya no). A casa, el pastís es valorava segons el ninot que l’acompanyava i que anava molt lligat amb els dibuixos que hi havia de moda en aquell moment: tortugues ninja, doraemon, garfield, bola de drac, pokémon, i un gran i llarg etc. Hi ha gent que m’ha comentat que ells només tenien un ou de xocolata clàssic, rodó i l’única variació era la seva mida, i punt, res del que com ho fèiem a casa (em sento bastant estrany quan m’ho diuen!). El que no he sentit dir de ningú, és que mengi la mona amb llonganissa seca, com és tradició! Llegiu més a la nostra estimada Viquipèdia.

Mona tradicional / Foto: Yo me lo como

Una pasta que recordo que alguna vegada m’havien explicat a casa que no ja no recordava més fins avui, són les rostres de Santa Teresa. la Viquipèdia les descriu i explica així:

És un dolç tradicional d’origen antic i popular que es pot menjar com a berenar o postres, que segurament va néixer amb la idea d’aprofitar el pa dur. En alguns indrets es mengen només per Pasqua (Madrid, etc.), mentre que en d’altres es poden menjar tot l’any. A d’altres llocs (Occitània, etc.) eren originalment uns dolços de Pasqua però ara es mengen també en altres èpoques de l’any.
Alguns dels llocs on es mengen són Portugal (fàtias douradas), Madrid (torrijas), Marroc, illes Balears (pa amb crema, sopes de partera, etc.) i altres indrets dels Països Catalans (gresoletes dolces, llesques de pa o papa, llesques amb ou, etc.) i Occitània (daudines, soupes-rousses, etc.). D’Occitània es van estendre a la resta de França (pain perdu). Als Països Baixos possiblement van arribar durant el període de l’Imperi Carolingi.

“Torrijas” amb salsa de café / Foto: Beb sweet

La base és sempre unes llesques fines de pa que es mullen en principi en una barreja de llet i ous, es fregeix a la paella i es cobreix de sucre. Però se solen perfumar per a fer-ne versions “més bones”, segons els gustos i costums de cada lloc. Així, a Occitània es sol preferir vainilla, que s’afegeix en forma de sucre vainillat; a Catalunya canyella en pols i pela de llimona, “al nord” una cullerada d’algun licor (rom, conyac, armanyac, etc.), al nord de França se sol substituir el pa per brioix, l’oli utilitzat també depèn del país (d’oliva al sud, de girasol, colza o altres al nord), etc.
També hi ha variants segons els gustos personals, com afegir mel o melmelades, o posar una proporció més o menys gran d’ous respecte a la llet, per obtenir unes torradetes més o menys energètiques. Hi ha gent que fa servir el mateix concepte per aprofitar alguna resta de pa de pessic dur.

Rostres de Santa Teresa, tradicionals / Foto: Cocinando con Katia

Un dolç semblant és un pa anisat que es fa a Olot i que es diu tortell entorxat, o tortell d’Olot. (Ho podríem lligar amb els tortells mencionats més amunt?)

Vural

Avui farem entrada curta. Per els estudiants, com sabeu, és LA setmana santa i tinc el cos en mode:gandul, però tot i així, m’ha semblat que havia de: 1) Treure’m de sobre caramels que no m’han entusiasmat gaire i 2) Fer una entrada per la mona (fet que ja veurem… tinc dies…)

Els caramels d’avui són de la mateixa empresa turca Vural, una empresa que començant al 1975, ja té aproximadament uns 300 treballadors i mou un volum de negoci gens menyspreable (aprox. 50 Milions). Des de la ciutat de Gasiantep, situada a l’oest del país i molt a prop de Síria, distribueixen a molta part d’Àsia, Europa de l’est i part de Sud-Nord Amèrica. Tones de caramel per milions de paladars. I clar, un d’aquests, el meu:

“Levinda” és un toffee de llet de la gamma alta de Vural, suposadament farcit de crema de cacau i de gust força discret. Per mi, era un caramel amb sabor de llet sense el famós farcit que diuen (en aquests casos, cal vigilar, perquè a vegades pot ser que et toqui, per mala sort, un que no tingui farcit. Però és que en tenia dos… i cap d’ells…). Aquest no el tornaria a agafar mai més, ho tinc molt clar.

Aquest altre, en canvi, m’ha sorprès força, bé, venia amb la mentalitat de l’anterior tast, i el límit marcat per ser considerat “acceptable” havia baixat a nivells molt i molt baixos, fàcils de superar. Però a part d’això, crec que la mescla de caramel amb la suau crema de llet li dona un punt molt clàssic. La crema de llet de l’europa de l’est i centre d’Àsia, sempre m’ha sorprès, tot i així, no és pas el producte que compraria.

En general els dos productes són millorables, l’aspecte de l’embolcall ho deixarem córrer, sempre va bé que hi hagi gent que faci coses Kitch per aquells que estem saturats de “disseny funcionalista”, “gràfica impactant” o “neutralitat-racionalitat Suïssa“. El que si que s’ha passat mil pobles és amb la web! Quin conyàs de música i esperar cada coi de clic, que es carregui la finestra.

Jelly Beans Factory

Una actualització recent del bloc ZOMG, Candy! parlant d’una versió de Jelly Beans imitant pèsols i pastanagues, m’ha recordat un post que vaig arrossegant sempre perquè no se com agafar-m’ho: Els Jelly Bean Factory, la còpia irlandesa de les famoses mongetes americanes.

Els inicis dels jelly beans, segons la Wikipedia, és el Turkish delight, una mena de goma tova amb una capa exterior força cruixent i que alhora permet mantenir el seu interior gelatinós i molt agradable el paladar. És un postre espectacular, i és obligatori consumir si mai visiteu Turquia. Ara bé, em sembla força allunyat dels jelly bean, especialment ara que ambdues marques han convertit el producte en una mena de mocs rodonets i durs amb colors diferents.

En el cas de la companyia irlandesa, és que els seus sabors son força sosos, no marquen ni tenen un punt on el sabor pugi al cervell i et transporti per uns instants a un altre lloc (això ha sigut un intent meu de metamorfosar uns instants que trobo clau en el mercat del dolç, no la descripció dels tripis dels anys 90).

El punt positiu que tenen els “factory“, és que enfoquen molt el producte en la procedència del sucre que fan servir, els colorants, la goma que espesseix i d’alguna manera: com de natural és el producte. Això és bo, perquè partint d’aquesta base, si poden aconseguir que els sabors i la tonalitat dels “beans” siguin competitius amb els Jelly Belly, el mercat europeu estarà completament als seus peus, ja que aquí, la procedència de les matèries primes està agafant una emmetzinada força gran, i amb tota la raó del món, la gent ha de saber d’on coi surt el que mengen i que els treballadors que ho han collit/treballat tenen unes condicions de treball properes a les que exigim als nostres països (i per tan, no ens converteixen en uns hipòcrites).

Els “factory”, també tenen uns jellies banyats de xocolata que encara no he vist ni provat de la seva competidora americana. Però no us els recomana gaire, són una mica dolents i a la primera mossegada, la xocolata es desenganxa de seguida i et queda per una banda la xocolata desfent-se molt ràpidament i per l’altre, el jelly enganxat a un dels 8 queixals del darrera.

No, de moment els “factory” no m’ofereixen el mateix sabor que els americans, i per els dos dies comptats que dec comprar jelly beans a l’any (siguen generós, ei!), seguiré comprant els americans fins que tingui l’oportunitat de provar els canvis que els Irlandesos puguin fer més endavant.

Bebeto

Bebeto és una marca de caramels de goma que no coneixia fins a la fira ISM d’aquest any, així que m’ha tocat buscar una mica sobre qui són i què fan.

Kervan Gida, és una companyia Turca fundada al 1998 i que s’ha fet molt forta aquests últims anys, sumant-hi un procés d’expansió sense aturador, afegint al seu catàleg de productes, tot allò que pertany al mercat d’impuls (Candy toys), incloent begudes (Capri-sun). Això els ha permès tenir diferents segments i diferents públics. En principi moltes empreses ofereixen aquesta divisió per sectors, però de moment, a ells no els he trobat cap pega tan a la versió de gomes Premium com a més bàsica de totes.

La versió Premium de Bebeto, vaig provar unes rajoles de les que sóc molt fan, aquí en trobem a pràcticament a totes les botigues (he dit pràcticament, però voleu dir que n’hi han que no les tinguin?). Aquestes però, son molt més fines i, alerta, tenen un sabor de maduixa molt recomanable i que han deixat el llistó molt alt a totes les altres que he provat. Si bé, un defecte que tenen és que no són tant àcides com les que normalment podem trobar. Depèn del que preferiu, però jo prefereixo, en aquest cas, una baixada d’acidesa si això implica que el seu sabor augmenti i sigui tan bo com aquest.

L’altra bossa de Bebeto que vaig aconseguir és una mostra de 15g d’ossos de colors i sabors diferents. El sabor de cada un d’ells és molt bo, especialment el verd que el vaig trobar entre poma i llima, o una mescla de tots dos potser? I una gomositat acceptable, no s’enganxava a les dents ni es tornava enganxós quan l’ensalivaves. El que em va sorprendre, també, és la forma tan ben detallada que tenien totes les peces, normalment no és així, qui no ha trobat a vegades gomes que no s’assemblen casi amb res entre elles… quan suposadament haurien de ser iguals? Em recorda aquesta imatge del gelat i el seu embolcall…

La conclusió és que si, els tornaria a provar sense pensar-ho dues vegades. Fins i tot, aniria expressament a un lloc a buscar-ne si sabés que en tenen.

Ramune i Fanta de raïm

Avui, llegint el bloc de Tobuushi, he recordat que durant uns post anteriors, em preguntava amb la traducció del “ramune”, i com que no hi havia manera (vaig buscar poc, ho se), doncs vaig deixar el nom “tal com el vaig llegir” (és a dir, com si fos el singular de Ramones, hehehe). Doncs bé, la tan buscada traducció, no la tinc, però si que en tenim la seva pronunciació, i és: Lamuné (encara que sigui la forma de pronunciació, ho podríem considerar també una forma d’escriure-ho en català… dic).

Avui dons, el que us presento, és un “Hi-Chew” que ja coneixem per el de sabor a Fanta de taronja, en la seva versió de raïm. Per l’aspecte exterior, podem veure clarament les dues parts diferenciades, el lamuné a l’esquerra, ens indica que té les boles refrescants i cruixents que sempre hi posen, i a la dreta, el sabor de Fanta de raïm. No he provat mai la Fanta de raïm, i per tant, no puc dir si és tan fidel com ho és a la de taronja, si bé, puc matisar que ho he trobat com un gelat de mora o de fruites del bosc, més que el raïm natural que podem trobar a les parades de fruita.

Tot plegat, es presenta d’una manera molt maca, molt del que s’espera de Morinaga i amb aquella gomositat i textura tan característica i de la que encara no n’he trobat competidor. (I us prometo que el trobaré, temps al temps).

Galetes Ballerina

Avui anirem una mica a l’snack i us en presento un de Suècia, concretament de Kungälv (a 20 km de Göteborg). El nom de Göteborg us deu sonar molt perquè a Crackòvia, quan parodien el Hat Trick Barça, surt com a mínim, 30 milions de vegades (això comptant pel cap baix).

Göteborgs Kex, va ser fundada al 1888 per Carl Leopold Berggren. Avui dia, l’empresa forma part del grup Orkla, que és una agrupació d’empreses molt gran d’escandinàvia, i dels top 5 de productes de galetes i brioixeria (segons la pàgina de la companyia).

Ballerina és un entrepà de galeta farcida de crema de cacau. La galeta superior té un forat al mig per on  es pot veure el farcit de crema de cacau i avellana, i a la galeta inferior, la massa també conté cacau, un fet que ens permet gaudir de la xocolata tota l’estona (i no només quan mosseguem la part que conté crema de xocolata d’avellana).

Seguin amb informació de la web, les galetes que anomenen “Ballerina” son de les més venudes de la marca, es porta fabricant des del 1963 i per cada deu caixes que es venen de Ballerina, se’n ven una d’Oreo. (Tam com ho llegiu, ho posa aquí. Jo també trobo una mica tonta la comparació…).

La meva valoració és que les proveu, m’han agradat i no dubtaria en tornar-ne a menjar. Però la meva addicció a les Principe és massa forta, i les galetes de Göteborgs Kex no les venen aquí. 🙂

Puccho tropical fruits

Avui tornem al Japó i tornem a parlar de Puccho, que em té atrapat en els seus grafismes als embolcalls “kawaiiistes” (mira, una paraula amb tres “i”). Si en el seu dia, el de meló amb iogurt em va captivar per l’escènica de meló que feien servir, i més tard el de super-iogurt per la cremositat i gomositat que tenia, aquest n’agafa el millor de tots dos i en treu deu peces de color ataronjat farcits d’una mena de gelatina dura encara més taronja que potencia el sabor de tot plegat a dins de la boca.

No em pregunteu sobre el sabor “tropical”, no n’he pogut treure l’entrellat en cap de les peces que m’he anat menjant (són els nervis del partit Barça-Milan, segurament…). Però de cap manera hi he notat un mango, o una pinya, o una llima… res de tot plegat i potser molt de tots ells. Al cap i a la fi, és el sabor final el que compta, i aquest està molt ben aconseguit.

M’agrada el concepte de producte que té Puccho, entre cinc i deu sabors diferents a l’any. Vindria a ser l’efecte de les samarretes futboleres però pels amants dels dolços. No hi estic gaire enganxat a tenir les novetats ara mateix, però segur que m’hi enganxo a la 3, 2, 1…