Sun Rice: Classic & Crunchy

Sun Rice, és el naming i disseny més fresc que vaig descobrir a la fira ISM.
No coneixia Rübezahl Schokoladen, l’empresa de Dettinger unter Teck (prop de Stuttgart) que ho fabrica i ven, i he de confessar que em va sorprendre molt.

El primer producte, és el ells anomenen “Classic” i és bàsicament xocolata amb llet i arrós inflat, totes dues coses prou bones, i la xocolata va ser una sorpresa, perquè com sabeu alguns que em porteu llegint fa temps, no sóc gens partidari a la xocolata amb llet, massa dolça. Però el Sun Rice sembla que ho combina prou bé, fet que juntament amb la textura i el gruix adequat, el fan un bon snack per menjar entre àpats. (Bàsicament seria per berenar o post sopar). Un altre punt a remarcar, és que és d’aquells productes que deixen “rastre”, que un cop acabat de menjar encara tens els sabor a la boca durant una bona estona.

L’altre Sun Rice, és el Crunchy, que és de xocolata de cacau (aquesta si que m’agrada, espectacular) i el cruixent era d’arròs inflat i cereal. En el meu cas, la proporció de cereal respecte l’arrós era, aproximadament, d’un 20%, és tan poc que no se què pensar… si ja és així de discret o per mala sort em va tocar una peça que en tenia poc. De totes maneres, el canvi o diferència real, no és en la textura i el sabor sinó en la xocolata, i crec que guanya per molt, la de crema de xocolata.

I per acabar, mirant a la web, he vist que hi ha unes varietats “summer” que tinc moltes ganes de provar ara que d’aquí un mes i escaig tindrem la calor i el bon temps, especialment, vull aconseguir l'”exòtic”… crec que em poden sorprendre més del que ja ho han fet.

Bossa dels “Sun Rice” summer edition, treta del Facebook de l’empresa


Grup de visitants a la fàbrica. Sóc molt fan de les fotos a les cadenes de producció!

Anuncis

White Rabbit: creamy candy

White Rabbit, és dels caramels que més trobareu a un “tot a 100” si aquesta botiga té caramels/dolços, que no tots, aviso. Vaig trobar aquests per casualitat a un supermercat petit del raval, al final de tot del carrer del Carme i passat la rambla del Raval (no se com es diu el tram fins a Sant Antoni). La qüestió és que tenia moltes ganes de provar-los, després de llegir-ne una entrada a Candyblog, fa temps (buscant, l’he trobat al 2005! ups).

White Rabbit Creamy Candy, o 大白兔奶糖 (pels que sabeu xinès) és una marca de Shanghai Guan Sheng Yuan Food, Ltd, i com podeu deduir, si, és de la Xina. I matiso la procedència perquè moltes vegades, i amb part de raó, associem el país amb productes de qualitat molt limitada, i no és del tot cert. Si només tenim en ment que un producte de la Xina ha de ser barat, mai gaudirem del que ells han menjat durant anys.

En aquest cas, parlem d’un caramel de llet (amb sucre). Dos ingredients que escalfats durant una estona i sense parar de barrejar, es converteixen en una pasta, que un cop freda, es talla i s’embolica per poder ser transportat o guardat. Aquests senzills passos, són els que va fer un comerciant de Shangai quan els va veure al 1943.

En els primers dissenys, els caramels portaven un Mickey Mouse vermell, però al 1950 el govern Xinès no li va fer gaire gràcia que un producte tan popular a la xina, utilitzés la imatge d’un ratolí que simbolitzava “el bàndol capitalista”, així que van fer un restyling: El nom es va posar en Anglès i Xinès, els colors van passar a ser 3 (blau, vermell i negre) sobre fons blanc i la mascota va passar a ser un conill blanc. El que ha canviat durant aquests temps, i de manera molt puntual, és l’expressió i els gestos del conill blanc. Són aquests canvis subtils el que l’han fet reconegut arreu del món.

Actualment el podeu trobar de molts sabors, entre els que destaco: Coco, mango i mongeta vermella. I us he de confessar que tinc MOLTES ganes de provar-lo.

PD: Es veu que arran l’escàndol que hi va haver sobre la llet a la Xina, White Rabbit (i la multinacional S.G.S.Y.) van tenir seriosos problemes, per això podria ser que en lloc de trobar White Rabbit, trobeu Golden Rabbit, amb una estètica molt diferent (i decadent, ho he de dir).

Caramels individuals, imatge de Goo Gridz

"Ecs" que bo!

Una de les coses que també acostuma a fer sovint, és, com molta gent fa: passar l’estona d’un clic a un altre. No vull entrar en si és dolent o no, perquè hi ha moltes maneres de perdre el temps al món, i practicant el clicking he trobat moltes coses interesants.

Una d’elles, va ser trobar-me amb el bloc/web candyaddict.com, que acostuma a tenir uns Top 10 molt i molt ben currats. Destaco el top 10 de caramels grollers, amb uns inspirats a la cera de les orelles, la brutícia dels dits del peu o un que ja deveu conèixer perquè el vaig pujar a una carpeta del grup del facebook, el WC amb escombreta per anar “menjant”. Tot plegats, per fer uns quants “ecs” ben dolços.

“Cera d’orelles”… segur que t’entra moltes ganes de menjar-ne!
 Recordeu els Laffy taffy de Nestlé? La versió de cera de les orelles de Wonka.
Una altra versió del WC, podeu veure una versió en rosa brillant aquí.
“Haggis de goma”. El haggis és el plat típic escocès més conegut. Consisteix en un pesat empapussat que se serveix tradicionalment amb puré de neeps i tatties, és a dir, de colinap ipatates. De vegades es serveix sencer (és com una botifarra negra, curta i gruixuda) o d’altres esmicolada, sense la pell que l’envolta.

L’altre, és The Sassy Pepper, on destaco com fer unes dents postisses i pals per les orelles comestibles. Ho proposen com a plats per menjar durant Tot Sants, però jo de vosaltres ho posaria a taula un dia normal i aviam com reacciona la gent.

Alerta també amb la selecció de IT, alguns també són a la web de candyaddict, però les imatges són més grans i la pàgina és més fàcil de navegar.

Per acabar, de tant en tant podeu donar un cop d’ull també a Trend hunter, que conté molta informació d’últimes tendències, però jo només segueixo la secció del menjar.

Pasta amb colorants per simular que està “florit”.
Burilles de xocolata servits en un cendrer de vidre.

Juanola

La pasta de regalèssia s’obté a partir de la cocció lenta de les arrels de la planta Glycyrrhiza glabra. Aquesta planta creix de manera espontània, des de la més remota antiguitat, a la franja que abasta des de l’extrem sud-occidental d’Europa fins l’Orient Mitjà, a on avui dia es cultiva afavorida pel clima càlid de tota l’àrea mediterrània i nord-africana. Els antics egipcis, que coneixien les seves propietats balsàmiques, depuratives, antiinflamatòries i protectores de l’aparell digestiu, es servien d’ella mitjançant decoccions o maceracions. Alguns segles després, els romans varen començar a cultivar-la i a explotar els seus usos medicinals de forma normalitzada.

Glycyrrhiza glabra

Aquest paràgraf, és de la Viquipèdia i em serveix per presentar-vos les pastilles Juanola que molts ja deveu conèixer. Nascut a Palafrugell, Manuel Juanola amb una carrera de farmàcia a l’esquena, va obrir al 1903 la seva pròpia farmàcia al carrer Montseny, al barri de Gràcia. Allà hi va idear i vendre les pastilles al 1906. L’evolució de la marca té moltes curiositats que podeu consultar a la web.

Les pastilles que us vull parlar avui, és d’una que no havia vist abans i que vaig aconseguir a la fira ISM. Aquesta caixa, és força més petita que les vermelles que acostumava a comprar i a dins, els rectangles són força dubtosos. No he acabat d’entendre l’avantatge que et dona la frase “there are no two Juanola pastilles exactly the same”… si compro Juanola, és perquè és romboïdal de la primera a la última pastilla… però que sigui com podeu veure a la foto… no, no m’agrada.

El sabor, per sort, no l’han remenat, i això és el que al cap i a la fi importa. Pocs productes duren més de cent anys basats en el sabor que desprenen, i encara no he trobat cap símil que pugui fer-me canviar de producte.

Juanola, avui dia, forma part del grup farmacèutic Angelini Farmacéutica S.A. (fins el 2008 s’anomenava Farma Lepori S.A.). Aquest grup té la seu a Itàlia i els seus negocis abasten un ampli ventall de sectors.

Super Roll

Per acabar la setmana, sortiré un mica del que acostumo a parlar i us mostro una altra cosa també dolça: un rotllo suís. No, no és cap cosa estranya del kamasutra. És un rotlle (la meva redundància em supera) de xocolata i crema, principalment de vainilla però que passa com els panellets, que s’ha “experimentat tant” que avui dia en podeu trobar de moltes textures i sabors. El rotllo de l’empresa Jordana: Jordina, ubicada a Amman, té una textura força correcte, el cacau que hi ha és bo i n’hi ha una quantitat generosa. És d’agrair que no tingui aquest sabor fals (i intentant simular la xocolata amb llet) que tenen moltes pastes industrials. Si us agrada aquest tipus de productes, no us defraudarà.

Aprofitant que surt Suïssa en aquesta entrada… sabíeu que tenen entre 200 i 300 tipus de pa? Ho podeu llegir aquí. És brutal, també podeu veure un mapa que he trobat al bloc de “la olla suiza“, molt útil per si voleu anar a blanquejar els vostres diners… ai, vull dir a visitar i fer turisme. 🙂

Awaza

Avui tornem amb un altre producte de la casa Hasar de Turkmenistan, l’anterior el podeu veure fent clic  aquí, (interessant si també voleu conèixer una mica per sobre, la marca).

Awaza és el nom d’una ciutat a la costa del Mar Caspi que any rere any intenta emular, en el sector turístic, a la seva ciutat veïna: Dubai. S’hi construeixen gratacels i “ressorts” per activar el turisme… “cutre”, com a mi m’agrada anomenar-lo. Un clic al google images, m’ha deixat clar que és el camí de les ciutats-temàtiques, amb una mica de popurri i estereotips de  ciutats globalment conegudes. I què hi pinta això en un bombó de xocolata de 2cm farcit de crema? No ho ho tinc gaire clar, encara menys si després d’un parell de clics més, veig que tan la tipografia, com els símbols que apareixen a sobre les lletres (apareixen també a la bandera del país també), forma part de la gràfica que fa servir la ciutat per promocionar-se. És el que en Quim Monzó criticava en un article recent: un maridatge entre el producte i la ciutat.

Ah, ostres, que m’ho deixava: és un bombó que val la pena provar, la crema és suau i entra molt bé, em recorda molt la crema que posen als xuixos de Girona (que també hauríeu de provar…). La xocolata li dona una mica d’amargor però a diferència d’altres bombons farcits, aquí el domini és de la crema i un cop menjat, el regust que queda a la boca, és del farcit.

NOTA: No confondre l’Awaza de Turkmenistan amb l’estació de tren d’Osaka al Japó. 😀

Part superior a l’estació d’Awaza al Japó. Foto: Yutaka Kikuchi

Fèlix el gat – Xiclet de maduixa

Abans de tot, avui és Santa Mare de déu de Lourdes, ho poso perquè ho he vist a un calendari d’aquests  parroquials i m’ha fet gràcia. Els dilluns va bé començar les coses així… o no. Potser això no us diu res, però el que no us deixarà igual són aquests xiclets del gat Fèlix.

És un xiclet de maduixa (tirant a mora) normal i corrent, amb una mena d’incisió semicircular al mig que intueixo que és per posar-hi algun “complement”, però no en aquest cas. Passa sovint en les màquines que fan més d’un producte… i fa mandra canviar el motlle. El xiclet ve embolicat amb un paper platejat i entremig, un paper de seda prim amb uns dibuixos una mica “anat de l’olla”: un personatge electrocutant-se per un llamp i un pallasso caient de sobre la pilota… un WTF? sens dubte. Però què estan provant de dir-me? En serio… Tot plegat va dins el paper final que porta imprès la informació (en japonès), el gat Fèlix, per la part del darrera hi ha una mena de “joc de pensar” en japonès i que si algú vol traduir i compartir amb nosaltres el que vol dir, serà benvingut.

(Adjunto informació de la Viquipèdia):
Fèlix el gat (Felix the cat) és un personatge animat de l’era del cinema mut. El seu pelatge negre, ulls blancs, i ample somriure, afegit a les situacions surrealistes en el que es representaven les seves històries, varen contribuir a fer d’en Fèlix un dels personatges animats més recognoscibles del món. Fèlix va ser el primer personatge d’animació en assolir un nivell de popularitat tan gran com per atreure els espectadors amb l’únic reclam de la seva aparició en una pel·lícula.

La textura d’aquest xiclet és envejable, aquí no els trobareu (ni de conya) tan “gomosos” i agradables.


Us deixo també amb un vídeo on podreu informar-vos més.