Kompeito: de Portugal al Japó

Avui, que estem en unes dates molt assenyades per els seguidors de la tradició cristiana, tocarà parlar d’una caramel japonès amb inicis força propers, el «Kompeito». El nom, prové de la paraula portuguesa «confeito» (en català, «confit») que com sabeu, és un producte basicament de sucre i que no necessariament ha d’incorporar un color o un sabor. L’arribada del Kompeito al Japó, al 1569, va ser en mans de Luís Fróis, un missionari portuguès que li va donar de regal a Oda Nobunga per obtenir un permís per a l’obra missionera del cristianisme, vaja, per «cristianitzar».
Cal tenir present que en aquella època, al Japó, el sucre era un producte rar i per tant, molt car. El Kompeito era principalment un dolç d’emperadors i d’aquells 3 o 4 que s’ho podien permetre. D’aquí, la raó per la qual s’ha convertit amb un obsequi de gratificació, sobretot per la casa imperial Japonesa, i que ha acabat per acostumar-hi tot el país.
La meva opinió és que a l’hora de menjar-los, ha passat el que em temia. La seva practicament no-variació respecte temps enrere és que és un producte soso que no ha sabut reinventar-se més enllà de posar-hi tot tipus de colors vius i fluor. En canvi, un altre producte similar que tenia a casa, l’anís arrissat(1), li dona mil voltes i no se n’ha parlat gaire, més enllà de fets puntuals com a regal als familiars després de la comunió o per setmana santa (i això siguen generós, perquè a molta gent que li comento, ni els coneixen) 
(1)He fet una traducció literal del castellà (anís rizado), que és com conec aquest producte. Però buscant per internet, i a empreses que fa temps que fabriquen aquest producte (com la lleidatana Viuda Pifarré), no n’he trobat la nomenclatura catalana acceptada.
Del que m’ha fet més gràcia, buscant per la xarxa, és la menció del «Viatge de Chihiro» com a film on apareix els «Kompeito», no m’hi havia fixat que sortien, serà una bona alternativa per veure durant les festes de Nadal on la cartellera va plena de pel·lícules en blanc i negre sobre el naixement i vida de Jesús.
Anuncis

Kinoko No Yama Cookies: sweet potato

La delícia d’avui m’arriba de les mans de Meiji, una marca que no us hauria de sonar ni nova, ni estranya, és de les marques més ben valorades del mercat, amb molts productes i branques diferents, una competència directe, seria Unilever. Meiji Dairies Corporation, nom final després de la unió de varies empreses) va ser fundada al 1917, cinc anys després d’acabar el període Meiji (1868-1912), i porta alguns productes emblemàtics com aquest (Meiji Chelsea) i aquest altre (Hello Panda), que si no els havíeu vist físicament, segur que d’alguna sèrie manga us sonen.

Però del que us parlaré jo, és d’unes galetes en forma de bolet que s’han fet molt i molt conegudes. En el meu cas, vaig provar d’agafar un sabor estrany, que no fos gaire comú d’aconseguir aquí i alhora, el seu embolcall tingués el que n’espero del país asiàtic: unes il·lustracions molt ben parides. I així és, primer la caixa ja ens indica el tipus de producte que trobarem a l’interior, i tan al fons grana com a la dreta, la silueta del que seria el moniato (patata dolça o patata de Màlaga). A la part inferior, un poble amb una taulada típica (que amplii aquesta informació un arquitecte entès o un arquifriqui).

Oberta la caixa, per l’obre-fàcil (si, aquest funciona bé!) trobo la bossa de l’interior, molt maca i, com dirien els japonesos: kawaii.

La bossa és brutal, espectacular, els tons lila-grana-groc-crema són molt agradables i conviden a menjar-ne. Jo en aquest punt ja tenia moltes ganes de menjar-ne, això de fer fotos abans i assegurar que quedin bé, amb el “rum rum” de l’estómac, no és bo.

I per fi! Obro la bossa i m’arriba una olor molt bona, dos a la boca mentre em miro de prop un altre dels bolets amb la forma perfecte i una textura mate. I aquí veig que realment els “Kinoko No Yama Cookies” han superat el que jo n’esperava d’ells. Molt recomanable!

També en podeu trobar de caramel, xocolata, mores, caramel, pastís de formatge i maduixa, plàtan,  i molts altres que em deixo. (No acabaríem mai). 😀

Una mica de Japó i Festivalet

Dissabte vaig escapar-me a Barcelona, hi havia dos motius: un era tornar a menjar a “Una mica de Japó“. És un restaurant petit i molt acollidor al carrer Aragó 104, i no té cap mena de cascada artificial ni cap drac, samurai i tantes parafernàlies que posen als altres restaurants que hom pot veure arreu. Aquest, i pel que m’he informat, és com la gran majoria dels restaurants japonesos, petita carta de bols amb arrós i acompanyant o bento. El bento val la pena, per 9,20 en tens un que et deixa força tip, això sumant-hi la cervesa (no sigeu i demaneu la Sapporo) i el pastís de té verd, no arriba als 14€, i haureu menjat la mar de bé. De totes maneres, el que és important, és el pastís, una delícia, tan per la textura del pastís a la boca com pel punt de té que te.

Després de dinar, vaig fer rumb cap al segon motiu que em va portar anar a Barcelona: El cinquè Festivalet que organitza Duduá i que tenia lloc al FAD. Un festival, com ells diuen: de coses fetes a mà. És l’essència del D.I.Y. (Do it yourself, de l’anglès “Fes-ho tu mateix”) que consisteix en una cosa tan elemental com l’auto-creació, l’edició limitada (no necessàriament) i, m’atreveixo a dir també, el “Slow Food”, en el cas del delicatessen que hi havia). I com que nosaltres parlem de dolços, anirem al que em va fer més gràcia.
El premi a l’estètica se l’emporta Marangoni Cioccolato, que amb una il·lustració molt naïf i una mida de caixa “for you or for two” obligaven a jugar-hi als més petits de la fira (i els no tan). L’empresa la vaig conèixer al festival, però a la seva web, diuen que porten ja més de trenta anys endolcint paladars amb els millors productes.

L’altre premi, de nom desconegut, el donarem als que tenien una paradeta amb coses molt maques, molt kawaii que dirien els més entesos (de fet, feia una mica de pena menjar-ho). La foto del carro dels Mamàpot,  ho descriu millor:

Si voleu més imatges del festivalet, només heu de buscar per l’Instagram, o a la web del festival, aquí.
Després encara vaig tenir temps de donar una volta pel barri multicultural del Raval, i vaig veure aquests pastissets. Són unes delícies àrabs molt poc conegudes encara aquí però que d’aquí 4 dies ja les tindrem a sobre la taula. (Ull, no va ser l’únic lloc on en vaig veure).

PD: Com a extra, al restaurant on vaig dinar, em van recomanar la Pastisseria Ochiai. Jo ho tinc apuntat com a pendent, però com que se que sou molt impacients, si algú que hi viu a prop o s’hi vol escapar, que ho faci!

Es busca / Wanted

Busco aquest caramel, més aviat informació i altres pistes. Puc oferir un post amb informació del vostre interés  malauradament, és el màxim que puc oferir. Però em faríeu un gran favor!
Gràcies

I’m looking for this candy rather information and/or other clues. I offer a post with information of your interest, unfortunately, is the most I can offer. But you would help me moving this blog on!
Thanks

Kutlu: chocolate filled

Avui per “celebrar que és divendres”, comento dos productes de la mateixa casa Iraniana, Aidin. Com ja vaig dir en el seu moment aquí, quan un producte és bo, és bo i punt, no cal donar-hi voltes estranyes. Aquest cop si que els productes no em remetien a productes ja més implantats al meu mercat (és a dir, al mercat català i concretament de la capital catalana) i  potser per això, és dels que m’han fet més gràcia provar.

Aquest primer, és una galeta farcida de crema de cacau d’avellana, una mica com la nutella. El que em fa gràcia, i no només en aquest cas, és la gran exageració que es fan sovint als envasos per els productes farcits. És molt frustrant veure com el farcit que t’esperes trobar i “la realitat” són tan diferents. Segur que és per recordar-nos la trista realitat del marketing. hehehe. Ah, i els catalans que correu per aquí… què en penseu de la franja degradada que hi ha al fons? No us recorda res? hehehe

L’últim producte que tinc de la casa Aidin, és aquesta galeta (cookie) farcida de chocolata i dàtils.

 He de confessar que el dàtil sol no m’agrada gaire, per no dir casi gens, però m’agradaren molt barrejats amb mel (gran plat per abans i després d’anar amb bici), a l’amanida, als raviolis (si, i són molt bons!), però sols? mai.

Doncs en aquest envàs groc brillant, hi havia això, i com abans, el farcits és 1/3 part més petit que el que es diu a l’envàs. La galeta és molt bona, i la mescla que provoca les dues parts a la boca és molt positiva, el cacau que domina per sobre de la resta de sabors, soluciona qualsevol punt negatiu que hi podem trobar. Pel meu gust, això si que és un bon snack dolç per a qualsevol hora. Enhorabona senyors d’Aidin.

Happydent "No limit"

Avui estic un xic espès, així que us deixo amb un Happydent “No limit” (tenen cada idea el mercat dels xiclets per semblar més “jove”, “atrevit” i “molón”, que ja no se com prendre-m’ho). És un xiclet sense gaires secrets, sabor més de maduixa que la poma i mora que s’hi pot veure, i una durabilitat del sabor que fa riure…

I com sempre, després d’esperar que es carregui la p*** presentació flash de la web de Perfetti, veig que els “No limit” no hi són. Sort que altra bona gent es dedica a pujar-ne imatges i documentar-ne una mica. Per cert, i fent la pregunta gràfica “del dia”: quants logos diferents té la marca Happydent? Perquè la de la foto superior és maca, però la “oficial” que tenen a la web de Perfetti, està un xic desfasada no?

Fini watermelon gum

Dissabte vaig entrar a una botiga, i de moment, hi ha poques novetats de cares al nadal. Hi vaig entrar perquè tinc ganes de fer un post llarg amb tot de coses per la “cagada final del tió”. No se si ho fèieu de la mateixa manera, però a casa meva (i familiars propers), el tió cagava 3 cops, on l’últim era per el carbó, les monedes de xocolata i la “novetat de l’any”, fins i tot van arribar a portar una caixa de 30 mini-phoskitos que vam acabar aquella mateixa nit.

Bé, tornant al tema, doncs a la botiga em vaig fixar amb aquesta síndria de Fini, al costat de les boles de tennis que ja vaig comentar a un post anterior. El més curiós és el “real-like seeds”, tenia ganes de veure com eren. I després de passar-me una bona estona tallant la síndria (és força dur, és un xiclet…) em vaig trobar amb aquestes petites “llavors” de sucre tenyit d’un vermell molt intens.

Tot i que la foto es veu molt cremada, el vermell és el mateix que vaig veure… sembla una figa eh? Si, també m’ho va semblar. El sabor és de síndria, ni molt bo ni molt dolent (més bo que dolent), és passable i té la seva gràcia, sobretot si busquem coses dolces de cares a una festa o una trobada d’amics (i volem portar coses que donin conversa), però molt probablement no me’l tornaria a comprar per menjar-m’ho tot sol. A banda que la seva mida és molt gran, imagineu-vos mastegar això pel carrer, impossible fer-ho sense obrir la boca un pam!

Versió alemanya dels Fini Watermelon, imatge de Candy House