Aidin max: torró i caramel

Us presento un producte que vaig confondre a primer cop d’ull amb un mini Mars. És d’origen Iranià (concretament de Tabriz, al nord-oest del país), i l’empresa que els fabrica es diu Aidin, fundada (segons el seu web) al 1945 pels germans Dadash i Gheybali Biuck.

La peça, individual, és d’uns 3,5 centímetres, i té tres capes, la més importants, és la ce cacau amb trossets de cacauets bons d’una mida acceptable, a sobre, una capa de caramel (a la foto es veu com si s’hages escapat pels laterals, crec que va ser per la maleta…) i al final, el banyat de xocolata. Tots els elements junts, em van agradar, i comparat amb la majoria de barretes de marca, aquesta no té res a envejar, és una clara competidora.

El que si que recomanaria a Aidin, és una mica de personalitat pròpia, mirant la web, veig productes que pretenen copiar altres marques, i sincerament, no els cal. De fet, entenc que la jugada no els ha sortit del tot malament, jo mateix potser no l’hagués agafat si no m’hagués donat la sensació d’un Mars petit… la tècnica del “camuflatge” no és il·legal, però èticament és deplorable.

Coris: whistle candy

Avui us presento un caramel clàssic de l’empresa Coris, d’Yodogawa, Osaka (Japó). Aquests caramels que semblen “mini donuts blancs” també son coneguts com “Fuegamu” i es presenten de moltes maneres, n’he pogut veure d’individuals,  packs d’uns quants i el que us presento aquí, de 8 peces amb joguina incorporada.

El sabor és de Ramune, que ja en vam parlar en aquest post, i per naturalesa ja és un sabor refrescant, en aquest cas encara ho és molt més. L’efecte “efervescent” que té el producte (pols premsada?) i el fet que estigui buit de dins, fa que sigui relativament ràpid menjar-se’ls tots 8 en poc temps, si bé, la moto-joguina que m’ha tocat encara hi he destinat menys temps… En general puc dir que m’ha agradat, i si aquí els venguessin i tingués fills, seria una opció que consideraria bastant més acceptable que un “kinder sorpressa” (no m’agrada la seva xocolata amb llet).

La forma aquesta de moneda de 25 pessetes amb problemes de sobrepès té una història curiosa: bufant pel mig, produeix un so similar a un xiulet. Dic similar perquè ho he estat provant unes quantes vegades (potser sóc molt dolent) i el xiulet queda lluny de semblar-se al que jo considero un xiulet. Per entendre-ns, és més una “vuvuzela” d’aquelles odioses, que un xiulet (més romàntic).

Facebook page

Bé, sembla que ja és una realitat. Avui, un dia tan assenyat pel nostre país, em plau informar-vos que amb l’ajuda d’en Marc (aficionat i empresari del sector dels dolços, i gran company) ja tenim la pàgina de Bol de Sucre al Facebook. No cal dir que us animo a tots a posar els “m’agrada” i comentar què us sembla, què falta i quins productes ens recomaneu, entre d’altres coses.

Mirarem de treure profit de la pàgina amb altres coses que ens semblen interessants i que no són exclusivament comentaris i/o opinions sobre productes. Això ja es veurà amb el temps.

Bubblicious de pinya

Quan vaig comprar aquest Bubblicious, ho vaig fer més pensant en provar sabors nous, i no en veure si era el millor d’un sabor que ja m’agradava segur (com podria ser la llimona, mores o kiwi, per exemple). En el cas de la pinya, eren poques les referències que en tenia, … i ara que ho rumio…  potser només el Chupa-Chup de pinya. La majoria de vegades la pinya es troba acompanyada d’altres fruites tropicals per donar aquest sabor que no s’aguanta per enlloc anomenat “tropical”. Of course.
I per aquesta raó tan bàsica, aquest pack de 7 peces de Bubblicious va acabar a les meves mans.

El primer que em va sorprendre es que estaven embolicats per un paper de Kraft Foods, però jo crec que ho vaig comprar com una marca Cadbury… bé, tot plegat ja no serveix de gaire perquè tots estant ara sotmesos a les ordres de l’estúpid nom Mondelez. Conyes a part. Després de posar-me una peça a la boca, i notar aquest relleu ratllat fi que te, li faig la primera mossegada… mmm, que bo! No és conya, és un sabor de pinya amb almívar molt bo, la textura és suau, potser massa “airosa” (té moltes mini boletes d’aire que fa que quedi la boca massa ensalivada i sigui pesat de mastegar) però el sabor pot fer perdonar aquests defectes de nivell inferior.

Aquells que us agradi la pinya, us animo a provar-lo!

Mentos: Taronja i Maduixa

Fa temps que vaig trobar aquestes mono-racions de Mentos, però els volia recuperar per la seva raresa. No se’n veuen gaires, i segurament és normal. Coneixeu algun producte que després de vendre’s força bé en format “pack de 14” sigui rendible la seva versió individual? Generant més quantitat de plàstic (o del que sigui l’envoltori) per unitat?

Però gràficament parlant, és un producte atractiu, No té més informació tipogràfica que la marca i el sabor. Res de “extremadamente bueno”, “pa flipar” o “irrrrrresistible”, entre d’altres frases que freguen el patetisme més absolut.

Us deixo amb la descripció de la Viquipèdia sobre els Mentos, amb data del 19 de Novembre del 2012, diu així:

Mentos és una espècie de caramels que venen en paquets en forma de tub. Van ser creats per Sokinbyê Frügurtî el 1989 i fabricats per la companyia Perfetti Van Melle.
La seva composició es un caramel efervescent amb diferents sabors. Es pot fer un experiment que segons com pot ser perillós, com per exemple si es introduït en una ampolla de coca-cola. En aquest cas, s’ha de vigilar que l’ampolla no sigui de vidre, ja que el seu efecte, que és una explosió, pot produir una metralla. Tampoc és recomanable mirar per dins del forat d’una ampolla de coca-cola després d’haver-hi introduït un Mentos.

PD: Ni rastre del tal “Sokinbyê Frügurtî”. Troll o no troll?

Mentos mint. Foto de: Mentos USA

Hi-Chew: Fanta taronja

Més Fanta, si senyor! Aquí tenim un Hi-Chew de Fanta de taronja, aquest cop sense Ramune. Però que comparteixo el 100% amb la textura, sabor i olor dels que vaig comentar fa uns dies: ho podeu llegir aquí.

Amb què no comparteixo massa és amb la classificació que li va fer la Cybele May a Candyblog, un 6 em sembla molt pobre per un producte de cobranding tan ben fet i d’un sabor tan fidel a la Fanta Original. Pobre si ho comparem que té la mateixa nota que els L’il Scoops de la infumable xocolata Milka.

Riesen

D’ençà que porto escrivint el bloc, em trobo caramels i coses a tot arreu, em fixo amb la marca que ho fabrica, d’on és el producte i després si no em queda massa clar li dono un parell de clics al Sr.Google (o era senyora?) i aclareixo dubtes. Però la ganduleria que m’entra aquests dues amb el canvi de temps (el fred) i les poques hores de llum, m’havia fet saltar aquests passos quan per casa algú va comprar una bossa de Riesen. En vaig començar a menjar un darrera l’altre pensant “quina americanada més bona, collons” i  error! Bombó i xocolata Alemanya!

La peça individual de Riesen és d’una mida força agradable per menjar-se’l directament de cop, res de fer mossegades petites, un rera l’altre, que el que és bo no dura sempre. Pel que fa la textura he de confessar que és dura, tan la xocolata de fora (que sigui dura ja és normal en aquests casos) com el farcit de dins, que manté una espessor força consistent de manera que les primeres mossegades (posem 4 o 5) no pots partir/fragmentar el bombó i tota la xocolata queda empastada a la boca. Com que la xocolata negra és molt bona, aquests moments són la glòria, i això SI QUE ÉS BO per una persona com jo. Si teniu “cuentos” per gastar, que sigui amb això, no us en penedireu per haver-me fet cas.

Riesen és un bombó que porta fabricant-se des del 1930, però que no es va vendre com el coneixem avui, banyat amb xocolata, fins el 1980. Sempre, fabricada pel grup August Storck que també fa els bombons Merci, Werther’s Original, Nimm2 i d’altres.
L’empresa Storck (com es coneix i com figura al logo) és Alemanya, té fabriques de producció repartides a diferents punts però la seu central es troba a Berlin.

Podeu ampliar la informació de Riesen, i la seva peculiar nomenclatura de “1 Pfennig” a la web