Hi Chew: Ramune & Fanta orange soda

El que fa i ven Hi Chew (mal-traduit com a: Ei mastegui!) és increïble. Només cal donar-hi un cop d’ull a la web per saber si una empresa és seriosa i treballadora, o no. En aquest cas, no hi ha dubte que Morinaga està fent amb els Hi Chew és únic en el sector, no és estrany que s’hagi convertit amb objecte de culte i alhora ambaixador del Japó.

En aquest cas, i ja em perdonareu per la qualitat de la fotografia, tenim un exemple de cobranding a tres bandes amb un resultat increïble (podríem parlar del millor que he provat i publicat al bloc? Segurament que si).

Pots petits de Ramune. Imatge de Asian Food Grocer

Per una banda tenim el Ramune, que és una beguda amb gas molt suau que a la part superior de l’envàs hi té una bala (una “canica”, vaja). El sabor original és el de llima-llimona però he vist que també tenen el de Curri, Litxi, Wasabi, Pop (!!!) entre d’altres. Per l’altre costat tenim la Fanta de taronja que segur que coneixeu tots. Si agafem la Fanta com un “sabor”, hi afegim el Ramune amb boletes a l’interior com si fos un farcit i li donem la textura de les gomes Hi Chew, tenim aquest fantastic dolç per llepar-se’n els dits!

Valoració? Deixeu-vos de “souvenirs” estúpids i si aneu al Japó o voltants, i trobeu aquesta versió de Hi Chew, porteu-me’l!

Anuncis

Tsunami: Strawberry i Cola

Avui toca parlar de xiclets farcits, d’aquests que sempre em queixo de la seva… Però avui em volia centrar en aquest mercat “sour” (àcid), no em refereixo a l’època de transició espanyola i les festes raves que s’hi muntaven sinó a l’àcid que posen per aquest segment de públic (majoritàriament jove) que li agrada posar-se a prova amb coses, ejem… extremes.

He de confessar que, d’entrada, el nom Tsunami per un xiclet farcit és molt suggerent (si no fos perquè encara hi ha als cinemes “Lo imposible” amb la fantàstica Naomi Watts, recordant el desastre que hi va haver fa pocs anys) seria fins i tot, divertit. una onada d’acidesa de maduixa (o cola) convida molt a provar-lo.
Obrim i em trobo amb el quadradet aquest petit que no passa del centímetre i mig per banda, però força gruixut i amb molt bona olor. El mastego un parell de cops que surti el tsunami i… oh, que ràpid! Un petit “rampell” a la llengua i adéu acidesa, adéu sabor.

Amb el de cola em passa el mateix, només que el color del xiclet (que no es pot veure bé a la imatge) era d’un to de color que no convidava a menjar-lo de cap manera, una mena de color marronós-groc-crema bastant lamentable. EL sabor però era força fidel a la coca-cola, però no hi vaig trobar l’acidesa del de la maduixa per enlloc. De fet, ja m’ho temia quan vaig tallar el xiclet per fer-ne la foto… aquí hi faltava farcit, llàstima.

I ara la recerca del fabricant: (I traduint directament de la web, què coi) Al 1960, el Doctor Luis Torrents Torrents va iniciar una aventura pel xiclet fabricant-ne d’entrada, uns que evitaven el mareig. Després d’uns quants anys venent-los a Barcelona, va arribar amb un acord amb l’empresa americana Fleer per crear la Feer Española. Aquesta empresa es va inaugurar el 1965 a Olesa de Bonesvalls, des d’on ven altres productes que segur que coneixeu més: Clix i Dubble Bubble.

Fini sport balls gum

La cosa té pilotes, després del Zoom em trobo això, n’he agafat un parell més per fer la foto i ensenyar-vos-ho que no pas tastar-lo. La pilota és molt fidel a la real, res de simulant, la textura és força clavada si mai heu tingut l’oportunitat de tocar una pilota acabada de sortir de la llauna (les pilotes de tenis van amb llaunes. Hi ha unes altres pilotes de tennis més grans envasades en flowpack).

Pel que fa el xiclet, és força normal fins que et trobes el farcit líquid, que li dona un punt àcid. La durada del sabor vindria a ser un entremig del que s’està fent, molt intens a les primeres mossegades, i poc més de 5 o 6 minuts ja perden el sabor i només notes una goma i la teva salivera. El fet que porti farcit, allarga una mica més aquests temps, però res que pugui servir per destacar per sobre la resta.

És un producte molt “clàssic” ara al mercat. I dic clàssic d’una manera gens positiva. El llarg d’aquests últims 10 anys, la durada del sabor ha anat minvant i alhora es fan campanyes i anuncis de suposades boles i líquids que n’augmenten la durada de sabor.

La meva percepció respecte aquestes campanyes és molt diferent al que volen transmetre, val a dir que a vegades me les prenc com un insult a la intel·ligència. Segur que per molta deu ser super-útil(?), sinó, no s’explica que les segueixin fent i es segueixin consumint xiclets a punta pala. Sigui dit, que jo ja fa temps que n’he deixat de comprar pel meu compte de manera regular, i el que acabo menjant, és perquè m’han convidat.

Fàbrica Fini / Foto: Guia halal

La pilota és de Fini, una marca de Sánchez Cano S.A., empresa Murciana de Molina de Segura. Podeu donar un cop d’ULL a la web aquí (quan sigueu a la web entendreu perquè he posat “ull” amb majúscules…)

Lakrisal

No sóc un gran fan de la regalèssia, no és un sabor que triaria ni compraria mai, però en aquest cas, el disseny tan tipogràfic com visual de l’envàs (si bé, no és res “innovador”) em va captivar molt. Un altre aspecte interessant és la textura i el cromatisme de la pastilla, el seu puntejat gris, blanc i negre em recorda les pedres de riu, una manera de naturalitzar el producte. Interessant.

Lakrisal és una marca de la companyia Malaco, i aquesta forma part del conglomerat d’empreses LEAF, una multinacional de 2.500 treballadors dirigida a cavall entre els Països Baixos i Suècia.

Per acabar, una aportació pels amics grafistes que corren pel bloc. Gràcies a un recent bloc de “godis” que segueixo, he trobat aquest antic cartell publicitari de Lakrisal:

Lakrisal

No sóc un gran fan de la regalèssia, no és un sabor que triaria ni compraria mai, però en aquest cas, el disseny tan tipogràfic com visual de l’envàs (si bé, no és res “innovador”) em va captivar molt. Un altre aspecte interessant és la textura i el cromatisme de la pastilla, el seu puntejat gris, blanc i negre em recorda les pedres de riu, una manera de naturalitzar el producte. Interessant.

Lakrisal és una marca de la companyia Malaco, i aquesta forma part del conglomerat d’empreses LEAF, una multinacional de 2.500 treballadors dirigida a cavall entre els Països Baixos i Suècia.

Per acabar, una aportació pels amics grafistes que corren pel bloc. Gràcies a un recent bloc de “godis” que segueixo, he trobat aquest antic cartell publicitari de Lakrisal:

Wonka: Laffy Taffy

Laffy Taffy és, com és evident, un taffy (per els americans) o un chew (per els anglesos) i són similars als toffees. És una massa de caramel que es torna gomosa gràcies a l’exercici d’estirar i trencar la massa de caramel que posteriorment s’enrotlla i es fragmenta en petites unitats. Aquestes es cobriran amb un paper de seda que deixarà veure, de manera difusa, el color del taffy a l’interior.

Són per naturalesa uns caramels molt enganxosos, però com tots els dolços de goma, sempre els pots fer durar més llepant-ho durant una bona estona fins que es desfan del tot i evitar que et quedin restes del taffy entre les dents. En aquests cas, jo tenia tres sabors diferents: Cirera, Poma i Plàtan.
El de maduixa no és cap sorpresa, un toc de maduixa normal sense res d’espectacular.

El de poma no em va agradar gens, i això que és dels sabors més “fàcils” d’aconseguir introduir els dolços (més que la maduixa i tot), però mentre el vaig tenir degustant no el vaig trobar bo en cap moment. En canvi, em va sorprendre el de plàtan, no és que fos un sabor de plàtan perfecte i fidel, però tenia un punt “no-se-què” que em va agradar molt. Crec que és el punt d’acidesa, el que tenen els de llimona i lima.

Laffy Taffy es ven sota la marca Willy Wonka Candy Company, (una web amb flash que CADA P**A vegada que vaig a un apartat he d’esperar que es carregui… fail). Wonka és una marca propietària de Crest Foods sota el paraigua del monstre alimentari Nestlé. La marca, pel que puc llegir, va començar al 1971, l’any que es va inaugurar la primera adaptació cinematogràfica de la novel·la de Roald Dahl. Al 1988 la va comprar Nestlé i fins avui dia. Jo personalment, desconeixia la marca i el llibre original d’en Roald fins al 2005 quan van fer la pel·lícula de “Charlie i la fàbrica de xocolata”, a partir d’aquí si que vaig començar a veure la marca explotada a tots els supermercats i botigues.

Bombó de te verd, de Tirol

El te verd és com una religió, o t’agrada a o no t’agrada, si ets del que no, evidentment no t’agradarà però si ets dels que t’agrada… tindràs dubtes amb aquest Tirol.

El bombó és molt elegant: Un embolcall de plàstic brillant amb una impressió d’un jardí japonès amb el sol ponent-se li dona molta categoria. Desplegant aquest primer cobert, automàticament també surt una segona capa d’un paper metal·litzat que per la cara que toca el bombó té un polsim verdós molt viu, el mateix que tenyeix la xocolata.

El quadrat de xocolata Tirol, per la part superior, té un relleu quadricular amb parts que s’enfonsen i deixant les altres com si sobresortissin, un joc d’ombres que segueixen la línia de “alta confiteria” que desprenia l’embolcall. A la primera mossegada, notareu el “clec” que fa la bona xocolata al trencar-se, i a dins, un jelly amb una mica de sucre. El jelly  és força elàstic i això ho notareu quan intenteu acabar de partir el bombó. Clar que, ben mirat, sempre podeu posar-vos tot el bombó de 9 grams a la boca #golafrestyle). La durada de tot plegat, no passa dels 3 minuts a la boca, i això que jo m’hi he passat una bona estona intentant trobar el punt intens de té verd. Segurament és una cosa de gustos.

Jo quan provo un caramel o un xiclet, sempre espero la “traca”, que és el punt més saborós i impactant del caramel. Els xiclets ho tenen a les primeres mossegades, però als caramels i bombons cal esperar una estona, especialment als bombons, que a vegades fins que no t’has empassat tot el producte, no notes el sabor autèntic. (D’aquí que moltes vegades, durant el “mastegar” no es noti bé el sabor d’aquestes coses, cal respirar-ho bé).

En el cas dels bombons i caramels japonesos (podríem dir orientals?) que he anat provant aquests dies, estic notant que els sabors són, en comparació als sabors d’aquí (sud europa), molt i molt suaus, però amb l’avantatge que això dura constantment des de l’inici fins al final de l’experiència.

No us se dir al final si el té verd és bo o és dolent, us puc dir que no és dolent ni és extraordinari, es pot menjar i si me l’oferissin de nou, me’l menjaria sense dubtar-ho, però, m’haurien de seduir molt perquè els tornés a comprar, quasi segur que abans provaria una altra cosa.

Si us agraden les coses de te verd, aquí en teniu un bon munt. / Foto: Helen Silivren

PD: Com que es tracta d’una edició limitada, no n’he trobat altres blocs que parlessin del Tirol de te verd, però sembla que els de xocolata amb avellanes i els de Toffee de Cafè, són altament recomanables. Ho deixo per escrit per si algú queda mai indecís quan se’ls trobi al davant.

EDITO (Dimecres, 24 d’Octubre 2012): Hi ha un parell d’articles de Japanese Snack reviews que he trobat a posteriori a aquest article, que pot ser interessant per tenir una mica més d’informació sobre les xocolates Triol: Summer Assortment i Premium choco banana

Edito (Dilluns, 30 d’Octubre 2012): Article de Tasty Japan.

Camp de te. Concretament de te verd. / Foto: Krbc